VAL LA PENA!

L’entrega de premis s’ha fet simultàniament a les quatre capitals catalanes i s’han lliurat 12 premis (3 en cada territori) gràcies a la participació de 9 empreses.

Aquest dimarts 8 de maig s’han lliurat els premis del 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social organitzat per la FCVS i que per primera vegada ha comptat amb quatre convocatòries simultànies, una per cada territori, per tal de fer la iniciativa més propera a tots els ciutadans de Catalunya.

Les entregues de premis s’han fet al Centre Cívic La Sedeta de Barcelona, la Biblioteca Pública de Lleida, el Seminari de Tarragona i l’Hotel d’Entitats de Girona. Cada territori, que ha comptat amb un jurat format per persones coneixedores del món del voluntariat social i de la llengua i la literatura, ha lliurat 3 premis.

Moltes felicitats a tots ells i moltes gràcies a les més de 120 persones que han volgut compartir les seves experiències i vivències de voluntariat a través del concurs. Anirem publicant una selecció dels millors relats al blog Val la pena!

RELACIÓ DE PREMIATS:

Primers premis:

Barcelona: Ja som un més, d’Amadeu Deu Lozano, voluntari de Bona Voluntat en Acció

Girona: Mai és tard!, de Maria Casacuberta
, voluntària de Gicor

Lleida:  Entre el gris i el negre, de Joan Viñals Casafont, voluntari a Sant Ignasi de Loiola i a Càritas

Tarragona: Una tarda per pixar-se de riure!, de Gemma Vilà Nadal
, voluntària de Clowns-URV

Segons premis:

Barcelona: Els dilluns, de Passió Garcia, voluntària de la Fundació Infantil Ronald Macdonald

Girona: Una vida per motxilla, de Laia Cutrina Gallart, voluntària de Creu Roja Ripoll

Lleida: La Incògnita, d’Ignacio Gracia Camacho, voluntari de la Fundació Renal Jaume Arnó

Tarragona: El dret, de Dulce Vendrell Hidalgo, voluntària d’Afanoc

Tercers premis:

Barcelona: Orgulloso de ti, Aitor Rodríguez, voluntari de l’Associació ABD

Girona: La meva primera vegada, de Noelia Aranda, voluntària de CCU Girona

Lleida: Una experiència… tant se val, de Roger Torres Graell, voluntari de Sant Vicenç a Càritas i d’Arrels

Tarragona: Amb un somriure guanyarem el món, de Gemma Ventura Farre, voluntària de la Fundació Santa Teresa-El Ventall

Acte de Lliurament de premis a Barcelona.

Acte de Lliurament de premis a Tarragona.

Acte de Lliurament de premis a Lleida

Acte de lliurament de premis a Girona

Quan hi vaig, en ve de costa amunt. Quan me’n torno, costa avall. Les classes de repàs són al capdamunt del costerut carrer de Cavallers, ja està tot dit. Quan hi arribo l’aula sembla un arbre ple d’ocells a un cap vespre d’estiu. Un estol de nenes i nens de tots els colors, edats, races, parlen, xiuxiuegen, criden, corren. Les mestres i els mestres, voluntaris també, fan la seva xerrameca. Una veu poc autoritària comença a posar ordre. De mica en mica, si pares l’orella, sents: Què tens per avui..; Set per quatre?… i en portes…; anem a socials…; els rius fan cap al mar… Els servidors voluntaris, per què hi van?… i els servits, nenes i nens, per què venen?… Tant se val, cadascú deu de tenir la seva motivació, jo el meu secret. Els menuts no tenen a casa a qui preguntar sobre els deures que han de fer, els llibres són en català, els pares just parlen castellà. Es troben sols. N’hi ha d’aplicats, d’altres distrets, ganduls, passotes, cansats, tristos, alegres… cadascú té la seva pròpia història al darrera. No són d’aquí, la majoria. Li vaig preguntar a la Ouahiva, marroquina, si coneixia alguna nena que es digués Montserrat. Montserrat?… quin nom més estrany. Estrany no és dir-se Fàtima, Razzia, Yousef, Mohamed, Hussein, Juan António… però Montserrat?… L’Annisse enguany no ve, diuen que els pares han hagut d’emigrar a un altre país, Bèlgica. Pobra, no arrelarà mai enlloc. Era llesta, aplicada d’ulls tristos, volia ser metgessa. Què serà d’ella?… Per què els eduquem?… Per humanisme cristià, per estar ocupats ara que ens hem jubilat o… per un amagat egoisme. Egoisme? Aquests a qui donem classes demà seran part de la nostra societat civil, cal que estiguin ben preparats. Vet-ho aquí. Els parlem en català, ens responen en català, entre ells, però, ho fan en castellà o marroquí, i quan es distreuen es passen de llengua sense adonar-se’n. Tant els fa. Quanta feina hi ha per a fer, encara. Cap al final, estan cansats, la Ouahiva es lleva molt d’hora, m’explica que són quatre germans, el més petit de mesos. A casa ha de fer de tot. Són grans sense haver estat minyons. Volen jugar, i juguem, al parxís, a fitxes… al que sigui. Fan trampes, tant se val. Agraeixen un esbarjo compartit amb qui els dedica estima i un temps personal. Després, se’l dona berenar. Arrenglerats, amb ordre, sense cridòria, saben que n’hi haurà per a tots. És la multiplicació dels pans i xocolata, com els pans i peixos de Jesús?… perquè… perquè cada dia hi ha menjar… d’on surt? Voluntaris anònims?  Tant se val qui ho fan. La feina es agraïda, almenys la Ouahiva em regala sovint dibuixos que diu que m’estima, que sóc el millor amic, el millor profe… Val la pena veure el seu somriure quan em veu. Què ningú me la prengui, ens hem fet molt amics. De vegades em pregunta perquè faig el que faig per ella. Per què?…. Tant se val perquè ho faig, és el meu secret.

Roger Torres Graell
Voluntari de Sant Vicenç Càritas i voluntari d’Arrels
3r premi Lleida – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

“Li he de preguntar”, havia comentat amb la meva dona en un parell d’ocasions.

Pensava en això mentre mirava per la finestra i la veia preparar-se per sortir, com cada matí, realitzant un ritual, lent i delicat, amb el qual aconseguia harmonitzar els seus maldestres moviments fins triomfar, de nou, en una situació quotidiana però difícil per a ella, igual que la resta de la seva vida.

Admirava la seva tenacitat, a prova de cataclismes i altres espases de Damocles similars, tant com la seva sensibilitat cap al patiment dels altres i la seva inusitada voluntat de seguir endavant malgrat les seves circumstàncies i la seva joventut. Sabia que tres cops per setmana, anava a l’hospital per sotmetre a tractament d’hemodiàlisi.

M’hauria agradat acompanyar-la en aquells moments de solitud davant d’un tractament tan dur! La seva aparent fragilitat motivava, encara més, els meus sentiments de solidaritat i altruisme.

Va estudiar infermeria, però la malaltia li impedia treballar igual que l’havia obligat a tants altres canvis. “Per fortuna, deia, les coses han canviat per a millor i no és el lleó tan ferotge com el pinten”.

Semblava veure només el costat positiu de les coses, fins i tot de les que no semblaven tenir-lo. A mi em contagiava el seu positivisme i em sentia feliç al seu costat. Un sentia que res dolent podia passar en la seva presència.

Va desaparèixer de la meva atenta mirada però vaig seguir embadalit davant la finestra. Els meus pensaments volaven amb les ales del seu exemple.

No sé en quin moment vaig sentir el timbre de la porta i vaig despertar del meu ensopiment. Vaig girar la meva cadira i la vaig impulsar amb força per anar a obrir.

Un dia més, allà estava, dret davant meu amb el seu lluent somriure:
- Hola Lluís, bon dia, estàs preparat? Fa un matí esplèndid i et portaré a un lloc que al·lucinaràs.

Venia a buscar-me des de feia un mes per fer un dels nostres passejos. Era voluntària del centre de rehabilitació de la meva zona. Per a mi, començava un dels moments més esperats de la setmana.

Definitivament, havia de preguntar d’ on treia aquell meravellós i permanent somriure que omplia la meva ànima d’esperança, que m’ajudava a respirar profundament en tot moment i no només els dimarts, dijous i dissabtes de nou a onze.

Ignacio Gracia Camacho
Fundació Renal Jaume Arnó
3r premi Lleida – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

La Puri mai va tenir cap inconvenient en dir que el seu nom va deixar de ser-li apropiat quan en prou feines va deixar de ser una nena. Potser perquè pensava que aquest nom no se li esqueia gaire, li agradava més que li diguessin la Lista, nom amb el que encara la recorden algunes de les persones que malviuen pels carrers de Lleida. El renom li venia dels cinc anys que s’havia tirat a la presó on ningú com ella era més expert en ensarronar els funcionaris per obtenir-ne algun favor.

Fa  ben bé quatre anys que la vaig conèixer en el recorregut de voluntariat de carrer que feia cada dilluns. Era el cor de l’hivern i, de dia, la Puri matava el temps entre l’estació del tren i el riu, en un espai reduït que compartia amb el Saïd i amb el Luquitas. De nit, guardava fidelment el caixer automàtic d’una oficina d’Ibercaja sense cap altra contrapartida que la sorpresa, l’ensurt  o el temor de les persones que hi accedien.

Quan la vaig conèixer,  la Puri era un bloc de gel; tan esquiva i tan hermètica que tot el seu lèxic es reduïa a quatre mots: hola!, adiós, sí, no. Vaig haver d’aplicar tota mena d’habilitats comunicatives i més encara per poder obrir una petita escletxa en el silenci del seu recel. Amb el temps, l’escletxa es va anar obrint fins a permetre’m entrar en l’embrollada vida de la Puri, una vida plena d’adversitats i que ella mirava d’oblidar de la manera que fos.

Ni el Luquitas, ni el Saïd, ni ningú em van saber dir per què la Puri va desaparèixer  de la nit al dia, i encara menys tenien idea del lloc on havia anat.

Uns dos mesos després de la seva desaparició, ara fa dos anys, la notícia em va colpir com una pedra al mig del front: “A la partida de Copa d’Or s’ha trobat el cos sense vida d’una dona d’uns cinquanta anys. Segons les primeres informacions, es tracta d’una indigent coneguda com  ”la Lista”.

Vaig apartar el diari i el tallat que m’estava bevent.  Amb els ulls clucs, intentava reviure cadascun dels records que em venien a la memòria, però fou en va perquè el record de la darrera conversa que havíem tingut s’anteposava a qualsevol altre.  Cap al final d’aquesta conversa, la Puri se m’apropà una mica més i, mirant-me des de la foscor dels seus ulls, em va corprendre amb aquesta descripció metafòrica, gairebé poètica, de la seva realitat i dels seus somnis: “Dichoso de ti que en tu vida tienes tantos lápices de colores distintos. Yo sólo tengo dos: el gris i el negro, o sea, sobrevivo o muero. Si por lo menos tuviera uno de verde, aunque fuera chiquitín…”

No sé si la Puri va trobar cap bocí de color verd en el curt camí que li restava, però les seves paraules em van fer entendre de manera diàfana que l’objecte principal de la meva acció voluntària no era altre que ajudar a trobar esperança a qui l’ha perdut o a qui ni tan sols n’ha tingut mai.

Joan Viñals Casafont
Voluntari de Sant Ignasi de Loiola i voluntari de Càritas
3r premi Lleida – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

L’alegria dibuixada sota el nas. Una mirada de complicitat. L’amor entregat amb l’única esperança de fer-lo més gran. Una abraçada espontània. La proximitat d’una paraula, la banalitat d’un sospir, el batec inconscientment acollidor que respires quan estàs al seu costat. Aquell espai paral·lel on, sense cap mena de peatges, en Dani m’ha donat l’oportunitat d’entendre el valor de cada detall, la màgia de convertir en un somni el que per molts tan sols és redueix a la indiferència.

Sincer, transparent, humà, dolç, humil, tendre, honrat… per impossible que sembli totes aquestes virtuts caben dins del cor d’una persona. I si ho sé, és perquè el meu mestre, el meu amic, el meu company, amb un simple silenci ha estat capaç de donar la volta a l’univers, de capgirar el mirall de la societat. És un mag i em fascina veure com omple d’il·lusions el seu escenari; és més, m’entusiasma que m’introdueixi, sense cap mena de peatge, al seu espectacle. Així doncs, mentre al carrer hi passegen dits que assenyalen, sense cap mena d’escrúpol, les diferències de cada persona; mentre la societat trepitja, sense miraments ni compassió, la veu dels qui també tenen dret a cridar, nosaltres dos ens desmarquem de l’impuls irrefrenable de la corrent, traçant somriures a tort i a dret. De fet, amb l’arma d’una rialla hem trencat muralles i fronteres, ens hem desfet de l’ombra que omplia de perjudicis els camins que desfiàvem. Pas a pas, hem donat una lliçó als qui tan sols creuen en l’egoisme arrogant de l’anonimat. Malgrat això, som conscients que encara ens queden molts dies, encara hem d’alçar les galtes milions de vegades més per convèncer al món sencer.

El cas és que entre la transparència dels seus ulls he après a identificar el que val la pena de veritat. Des del primer dia que vam engegar aquest voluntariat, sé que una part de nosaltres s’ha mantingut arrelada a les ganes de demostrar que tots dos som tant iguals com diferents i que si una promesa ens manté ben vius i units, és la de demostrar al núvol espès de la gent, al tràfic de passes i de corbates que corren amunt i avall sense ni tan sol reconèixer’s davant del mirall, que el voluntariat ens fa més humans. I que per sobre d’això, en el joc de donar i rebre, hem après a respectar i a estimar.

Gemma Ventura Farre
Voluntària de la Fundació Santa Teresa-El Ventall
3r premi Tarragona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

Sóc qui sóc per totes les persones que han anat passant per la meva vida i sobretot gràcies a ell. Quan se’n va anar em vaig sentir alleugerida, feia tant de temps que ho desitjava… més que jo encara! Els darrers dies no em va voler veure, em va doldre molt encara que l’entenia. Recordo que eren quarts de 6 de la tarda quan vaig rebre aquella trucada on em van comunicar el cessament del voluntariat. Com? Què ha passat? Per què?… Ell ho havia demanat. Ara entenia aquelles paraules del darrer dia, tot i que no es trobava gaire bé el somriure no li va faltar, el comiat hauria sigut molt dur per tots dos. Les estones compartides, les passejades, les rialles, les llàgrimes, la xerrameca i el silenci tot tenia cabuda els divendres a la tarda de 7 a 9. Encara que la confiança la vaig sentir per primer cop amb el creuament de mirades del 5è dia.

Quan em van dir que estava malalt tenia molt clar que la cosa no acabaria bé. A sobre de la murga dels hospitals i dels maleïts efectes secundaris, mons pares van acceptar rebre el suport d’una voluntària. Els primers dies amb ella no gosava ni mirar-me-la, vaig passar del silenci absolut, al diàleg amb monosíl·labs i poc després a emprar frases curtes. Les paraules van ser comptades fins el dia que em va dir que ja en tenia prou, que sentia que la seva companyia no beneficiava a cap dels dos. No volia deixar de veure-la, les tardes dels divendres eren l’únic al·licient que tenia per seguir vivint; així que la vaig mirar de debò i amb llàgrimes als ulls li vaig demanar que es quedés. Vam passar molt bones estones junts, ella era la meva distracció i la meva confident,  però la malaltia em guanyava la partida… no li vaig poder dir adéu, em mancaven les forces… Finalment vaig poder fer ús del meu dret, que és tan lícit com el dret a viure i me’n vaig anar. Des d’on estic ara li acarono la galta, li dic que l’estimo, la beso i ella em somriu complaent.

Dulce Vendrell Hidalgo
Voluntària d’Afanoc
2n premi Tarragona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

A les 5 de la tarda d’un diumenge d’hivern no hi ha res més senzill i agradable que quedar-se ajaguda al sofà fent la becaina i sentint des de sota la manta el vent que bufa a fora. Però no sempre ens hem de quedar amb l’opció fàcil.

Aquesta mateixa tarda algunes estudiants de medicina agafen les seves millors gales, es maquillen i s’arreglen per anar a l’hospital. Unes grans ulleres, el cabell recollit en dues cues, una perruca acolorida, i per últim, el més important: Es posen el seu nas vermell i… és hora de fer el pallasso!

Les rialles esclaten en una habitació darrera l’altra, les cançons ressonen pels passadissos i pacients i familiars es deixen portar, sorpresos i divertits. Fins i tot les infermeres es capbussen a la gresca i no es volen perdre cap detall! De cop i volta, ja ningú vol amagar-se sota la manta, i el vent de fora ja no se sent. L’alegria i les ganyotes s’han apoderat de la tarda!

Un dels nens que hi ha a urgències és en Pau, un nen d’un mes de vida que no es troba bé i que no para de plorar. El seu malestar es reflecteix als ulls de la seva mare. A poc a poc, tres pallasses cauteloses s’acosten a la família i suaument canten una cançó tant tendra que fa adormir l’infant. No només els nens necessiten pallassos. La mare, plorant d’emoció, diu que és el primer cop en tot el dia que el petit s’ha adormit!

La mare no sap com donar-los les gràcies! I les pallasses marxen a poc a poc, sense deixar de cantar la cançó tranquil·la i enviant petons a la mare i al nen amb les mans!

Al sortir, són elles les que ploren pel moment viscut. No poden expressar com se senten de satisfetes per haver pogut ajudar a una família que no sabia que les necessitava!

Gemma Vilà Nadal
Voluntària de Clowns-URV
1r premi Tarragona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

Passar per la vida de puntetes no és el que m’han ensenyat a casa, cal implicar-se en el món que ens envolta i sortir del món virtual. Amb aquesta idea al cap i amb moltes ganes d’aportar un petit gra de sorra a la humanitat vaig començar la meva tasca de voluntària, en aquell moment res em feia pensar com podria canviar la meva vida i de quina manera em faria créixer com a persona.

Aquell matí d’estiu en què la xafogor t’esclafa i sembla que res t’inciti a moure ni tant sols un dit, em vaig disposar a anar a conèixer la Maria, una persona gran del meu poble. Una persona anònima com tantes d’altres que sobreviu aliena a la política, a la societat i fins i tot als veïns.

La calor m’ofegava quan vaig tocar el timbre de la porta. Vaig esperar una estona i quan ja pensava que no hi havia ningú em va obrir la porta una velleta de mirada dolça i profundament trista. Em va fer passar, en aquell moment vaig començar el meu viatge al passat de la mà de la Maria.

L’ambient era relativament fresc a dintre però molt fosc, el mobles eren antics, com els de casa de la meva àvia, aquell aparador amb mirall i calaixos tant típic amb un parell de fotos al damunt i aquella vitrina atapeïda de copes i records em van fer somriure. Damunt la taula hi havia un mantell de plàstic i un plat amb llet i pa dur que s’estovava.

La Maria em va fer seure al seu costat mentre menjava. Me la vaig mirar amb tendresa, menjava amb calma però com si la seva gana fos infinita, com si l’arrossegués des de la guerra civil, com si fos el seu últim àpat del dia, que potser ho era, no havia vist mai ningú menjar d’aquella manera.

Sense dir res la Maria va començar a desgranar, mica en mica, la seva vida, una vida plena de records, una vida de patiment i solitud que havia gravat a la seva cara mil arrugues i als seus ulls un vel de tristesa. I mentre les hores del matí queien enmig de les seves paraules, li vaig agafar la mà en un intent d’apaivagar el patiment que li suposava recordar el que havia hagut de passar. La Maria teixia retalls de la seva vida i els desfilava de nou en un intent de foragitar els fantasmes del seu passat que ara ens acompanyaven en aquell menjador fosc.

Les campanes del monestir em van fer tornar a la realitat, em vaig acomiadar de la Maria amb la promesa de tornar al dia següent, com podia no tornar! Quan vaig sortir per la porta i la vida es va tornar a engegar al meu voltant, jo ja no era la mateixa, ni ho tornaria a ser, en unes hores vaig créixer anys i gràcies a la Maria vaig perfilar el meu futur mentre la xafogor queia com una llosa damunt del poble i desdibuixava l’entorn com si tot plegat fos, simplement, un miratge.

Laia Cutrina Gallart
Voluntària de Creu Roja Ripoll
2n premi Girona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

A la vida vivim moltes primeres vegades. Algunes d’aquestes no són massa importants però n’hi ha d’altres que marquen el curs de la nostra vida per sempre. Després d’aquestes experiències no tornem a ser els mateixos, normalment som millors, hem crescut com a persones i tenim ganes de continuar creixent.

La primera vegada de la que m’agradaria parlar-vos avui és la primera vegada que vaig participar en el voluntariat social. Això de voluntariat social sempre m’havia semblat interessant però fins que no vaig veure aquell cartell a la Facultat de Dret no em vaig decidir a participar-hi. El cartell del que us parlo parlava d’un tipus de voluntariat una mica especial: anar a fer pràctiques en una presó. Les persones del meu voltant es van quedar un tan sorpreses quan els hi vaig comentar i la majoria es va escandalitzar i em va demanar que no hi anés, que podia ser perillós, que no sabia què m’hi trobaria i com aquestes moltes frases més per desanimar-me. No obstant, no em vaig deixar desanimar pas. Per mi, anar a fer pràctiques a la presó no era anar a passar per entre persones que delinquien i per tant, no es mereixien una segona oportunitat (o tercera o quarta), com insinuaven els meus amics. Per mi anar a la presó era viure una experiència nova, créixer com a persona i a més a més, fer somriure a gent que tenia més motius que nosaltres per no fer-ho perquè els hi ha tret el dret més important de tots: la llibertat.

Mai podré agraïr-los tot el què m’han ensenyat durant aquestes setmanes, he crescut moltíssim i he après moltíssimes coses, ha estat una de les experiències més especials de la meva vida i sempre seran la meva primera vegada. Això sí, està molt clar que a partir d’ara participaré amb moltes més activitats de voluntariat social i ho recomanaria a tothom, és una experiència que només si l’has viscut, pots saber com et sents.

Noelia Aranda
Voluntària de CCU Girona
3r premi Girona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

Ordenant els meus pensaments, he comptat els anys que em queden i, per llei natural, m’adono que tinc menys anys per viure d’avui endavant, que els que viscut fins ara.

Em sento com si hagués viatjat per la vida damunt d’un tren d’alta velocitat, he deixat que el tren passés de llarg per estacions que jo mai hauria imaginat. Ara que me’n queden tant poques d’estacions,… no tinc temps per perdre! m’és urgent baixar! Vull conèixer l’essència de cada estació, la seva gent, gaudir de l’amistat dels seus estadants, anhelar els seus desitjos, compartir els seus problemes. No puc ni vull suportar més persones absurdes. Vull viure al costat  gent  humana, molt humana…

Gent que no es vanti dels seus triomfs i possessions; per viure no fa pas falta tant i, per a morir encara menys. Gent que sàpiga aprendre dels seus errors; la vida és una escola de continuo aprenentatge. Gent que no defugi de les seves responsabilitats, encara que li costi admetre-les i portar-les a terme. Vull envoltar-me de gent que sàpiga arribar al cor de les persones. Que defensi la justícia, dignitat i honradesa amb tota la seva dimensió. Vull gent a qui els anys cronològics l’han fet créixer i les circumstàncies de la vida l’han ensenyat a madurar. A partir d’avui, vull fer coses que valguin la pena.

Sí, se’m fa tard! Queden tant poques estacions!…

Pretenc no malbaratar cap moment dels que me queden.

Dins l’Associació Gicor visc intensament els meus propòsits. Amb alegria col·laboro tant com puc amb projectes encaminats en aconseguir els objectius que s’anuncien en el seu lema:  Ajuda i Prevenció als Malalts de Cor. A fe que ho estic aconseguint! El Voluntariat és una opció personal, lliure i intransferible. Tant de bo arribi a l’estació final satisfeta i amb pau, amb els meus éssers estimats i amb la meva consciència.

Mai és tard!

Maria Casacuberta
Voluntària de Gicor
1r Premi Girona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social