VAL LA PENA!

Vet-ho aquí que una vegada hi havia una dona jubilada, que volia seguir sentint-se útil i ocupada, ja que des de que tenia 14 anys havia treballat molt, a la vegada que va anar estudiant, es va casar, va tenir dos fills, i aquests li van regalar cinc preciosos nets, que eren els seus tresors.

Així que estava tota cavil·losa i va pensar:

Què faré? què faré?
Si només menjo galetes
Em posaré molt grasseta,
Si només m’estic a casa
Em posaré massa grassa
Què faré? què faré?
Ah! Ja ho sé.
Faré un voluntariat
I a la FEDE he arribat!

Des de fa un any, data en que va morir la meva mare, qui em tenia molt ocupada, participo en l’Equip d’Exposicions Itinerants sobre el voluntariat, que està format per sis persones, amb les que compartim unes mateixes inquietuds.

Aquestes exposicions s’instal·len en Escoles i Instituts i van adressades a nois/es que estan cursant l’ESO i/o el Batxillerat, o sigui en la franja de 16 a 18 anys. També es venen instal·lant en Centres Cívis i/o Biblioteques.

Simultàniament s’ofereixen xerrades per tal de sensibilitzar i fomentar la solidaritat, mitjançant el treball voluntari.

Encara que fa molt poc que estic portant a terme aquesta tasca, ja que només he fet vuit xerrades, vull fer palès que l’experiència és molt gratificant per a mi, doncs m’encanta poder compartir amb d’altres persones les meves idees i inquietuds, especialment amb els joves, en els que jo crec fermament i confio en ells per poder construir un món millor. De passada, a veure si se m’encomana quelcom de la seva joventut!

He de dir, que en la gran majoria d’ocasions, els nois/es estan molt atents i participatius. D’un grup d’uns 30 alumnes, sempre n’hi han 2 o 3 que estan interessats en poder col·laborar com a voluntaris, i fins i tot,  n’hi ha algun que ja ho està fent.

Les persones que venen a les xerrades en els Centres Cívics o Biblioteques, acostumen a estar ja motivades sobre aquest tema, mostrant força interès. Per tant, tot sovint, sorgeixen nous voluntaris.

Bé, la dona que us he presentat al principi del meu relat, es va sentint útil i ocupada, fent una labor en la que hi creu, considerant  que aquesta li dóna l’oportunitat de poder  ajudar a la sensibilització i reflexió vers la solidaritat, per tal d’anar construint un món cada cop més humà.

Animo a tots, joves i no tan joves, a fer-se voluntaris, doncs ben segur que podeu trobar un lloc adequat a cadascú, per fer un bon servei a la societat, que sense dubte se’ns retorna de forma molt gratificant i gratuïta.

Mª Angels Esteban Picó
Voluntària de la Federació Catalana de Voluntariat Social

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat

Una de las experiencias mas impactantes de mi vida como voluntario fue un domingo que se realizo  un campeonato de Basquet en Badalona para disminuidos Psíquicos.

Nuestro grupo de voluntarios preparo  las canchas, acompaño y acomodo a los equipos y a sus respectivos familiares, repartimos desayunos e íbamos a participar como jueces de mesa y árbitros de pista, hasta aquí todo correcto, pero el milagro ocurrió cuando empezamos a ver la cara de alegría y ansiedad de los jugadores al entrar en la cancha de juego…., después de muchísimos días de entreno y esfuerzo, según me comentaban sus familiares, por fin…. podrían realizar su sueño, participar en un campeonato….. como los de verdad!

No he visto mayor alegría ni mayor felicidad que la de estos chicos;  Cuando su equipo era encestado se abrazaban con los chicos del equipo contario, o cuando un jugador con la pelota en las manos nos preguntaba en que canasta debía encestar, y los árbitros (que éramos nosotros) de repente dejamos de aplicar las estrictas normas del Básquet para dejarnos llevar por la alegría y abocarnos en un “Fair play total ” y dejamos que esos  muchachos fuesen por un día CAMPEONES, ni existia ni el vencedor ni de vencido , tan solo CAMPEONES , todos fueron aquel día CAMPEONES.

Y  todos lo fuimos; Campeones de nosotros mismos, de nuestras aspiraciones, de nuestras limitaciones, de nuestras vidas, de nuestras flaquezas, de nuestro mundo.

Aquel día vi lo que nunca había visto ni sentido, vi la sonrisa de Dios detrás de sus miradas.

Esto es lo que me hace sentir y ser voluntario.

Miguel A. Cantillon Bosque
Voluntari de Voluntaris Badalona

* Relat participant al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

I tant que val la pena fer de voluntària, de fet, perquè no és cap pena. Una ja ha superat els cinquanta i això vol dir que puc disposar d’algunes hores lliures. Ha arribat un moment en què, quan acabo la feina remunerada, no he de començar inexcusablement les tasques de fer de mare. La condició de mare comporta unes feines que faig molt a gust però que no formen part del voluntariat, sinó que són obligades. Agraïdes, això sí, però obligades.

El voluntariat, en canvi, és com el conte de la sopa de pedres: un autoengany molt satisfactori. Tu dones una mica de l’ingredient de què disposes –el teu temps o les pedretes en el cas del soldat del conte que patia gana i ningú no li volia donar menjar– i el grup amb qual et dediques hi posa la resta, és a dir, els ingredients més importants. El soldat va aconseguir fer una sopa amb les verdures, l’arròs, la sal i tot el que van aportar els curiosos del poble que volien saber com es feia una sopa de pedres.

Participo en un cafè tertúlia de dones organitzat per d’una fundació del Raval: dones diverses, amb mocador o sense, dones que arrosseguen les seqüeles o pateixen problemes duríssims, dones molt reivindicatives, molt crítiques, molt cremades per la vida que els ha tocat viure. A la vegada, són dones que tenen uns sentiments i uns afectes immensos: criden, ploren, riuen i encomanen el que porten a dins, que és una passió innegable per superar els entrebancs. Comparteixen el que tenen al voltant d’una taula amb cafè, sucs i galetes. Comparteixen les seves experiències vitals, les anècdotes quotidianes, els seus encerts i errors, els seus valors, les seves capacitats limitacions…

Són dones que s’ensenyen i que, en definitiva, ensenyen. Amb elles aprenc a aprendre.

Carme Ruiz Querol
Voluntària de Fundació Escó

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

-Si m’has de corregir fes-ho, d’acord?- em deia molt sovint amb una rialla entremaliada.

            No la podia rectificar pas. Havia millorat tant des que havia arribat. Recordo la primera vegada que la vaig veure; era tímida i abans de pronunciar qualsevol paraula s’ho pensava més de tres vegades.

            Vam acabar l’estiu amb l’inici de les nostres trobades i les dues cultures es van coneixent fent servir una mateixa llengua.

            Ella, amb la seva filla de nou anys, va arribar a Catalunya on es trobaria amb el seu marit per refer la seva vida després de veure una petita Argentina des de l’avió. Ella insistia que els canvis eren durs, però que tot ho feia pensant en la menuda. Per això em va venir a trobar.

            Les nostres xerrades sempre anaven acompanyades d’un cafè amb llet en un bar molt agradable que hi ha al costat de casa. Quedàvem just després de dinar perquè així ella podria anar a buscar la seva filla a l’escola i dur-la a piscina fins al vespre.

            Sempre somreia i això m’agradava perquè veia que les estones ens eren entretingudes i que a l’hora de marxar sempre ens sabia greu dir-nos adéu. Li agradava utilitzar frases fetes — deia que això li feia veure el seu progrés com a catalanoparlant— i entre les dues elaboràvem el nostre petit repertori. Les dues volíem el mateix: enriquir-nos i fer-nos més grans. Jo creixia en persona i en coneixement i ella ho feia per la seva filla. 

            Ara ja no fem el cafetó dels postres a les tardes dels divendres, continuem creixent però per separat. Vam finalitzar el nostre projecte per seguir amb uns altres: ella descansaria i aprofitaria el temps per estar amb els seus, i jo, per altra banda, continuaria amb els meus estudis universitaris i encomanant la meva llengua.          Aquella mateixa tarda, ella va recordar tots els nostres jocs de paraules que havíem compartit i amb un gran orgull va regalar a la seva filla un llibre de refranys i frases fetes catalanes.

Laura Jacas Díaz
Voluntària del CNL Vilanova i la Geltrú

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Avui operen la Paulita. Prop d’un any de tractament i arriba el moment decisiu. Després d’onze operacions als budells li clausuren la colostomia amb la que viu des de que tenia dos anys. Ara en té nou. Per fi se sentirà com una nena normal. A l’Equador, el seu país, viu amb els avis. La seva mare viu a París i el seu pare a Brussel·les. Aquí ha vingut amb la seva àvia Edgarda. Fa sis mesos que m’hi relaciono com a voluntari.

Ja fa dues hores que se l’han endut. Acompanyo l’Edgarda, passadís amunt i avall tota l’estona. Em parla de la seva vida a l’Equador, del seu marit, les filles, les il·lusions, les dificultats, el patiment…

Al seu poble, l’Edgarda no sabia ni anar a comprar. Tot ho feia el marit, ella l’acompanyava. Aquí s’ha d’espavilar. La ciutat, els desplaçaments, els metges, la compra, l’hospital, el barri, els veïns. És d’admirar. Defensa el que és seu amb dents i ungles.

La Paulita en treu el que vol. Utilitza la malaltia per obtenir regals, llaminadures, favors de tota mena, encara que per això s’hagi de barallar amb qui sigui.

A mi també intenta utilitzar-me. A vegades em deixo fer, m’esgarrifo només de pensar en la infància que ha tingut. Però no vull contribuir a fer un petit monstre.

Seiem una estona a la sala d’espera. Fa gairebé quatre hores que s’han endut la Paulita. L’Edgarda plora, pateix, xerra pels descosits per evadir la punyent realitat.

L’empenyo a menjar una mica al bar de l’hospital. Fins més tard no podrà veure la néta i jo em moro de gana. Acarono les seves galtes humides pel plor i em mira amb tendresa…

Després, la Paulita reclamarà la meva presència i una infermera em ve a buscar, pràcticament m’empeny fins al llit on la nena em somriu, i la seva mirada arriba al més pregon del meu ésser.

Quan retornen a l’Equador canviem la nostra relació per la d’amics. El proper estiu passaré una setmana a casa seva a la petita ciutat on viuen i ens sentirem molt feliços de retrobar-nos.

Mai us oblidaré.

Xavier Manyoses i Fariñas
Voluntari d’Oncolliga

*Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Yo he venido porque ella me esperaba

Y para que las estrellas del cielo y su mar durante su viaje me protejan.

Su primavera me ha regalado una rosa roja en una jarra amarilla.

Una flor que ningún poeta ha visto antes

Y ningún jardín de los reyes la conoce.

La rosa roja que he leído en sus ojos ha visto a Marte y a Saturno.

He visto el cómodo sofá de mi abuelo

Y la parte rica que me espera.

Yo he venido a la Terra catalana

Llevando mi pasaporte y la paloma de la paz.

También por las ganas de emigrar

Que he tenido desde pequeño.

La vi en mis sueños y me visita en mis sentimientos día y noche.

Y me invita a vivir sobre su tierra durante mi juventud.

No me importa donde vivo si no tengo.

Ya he decidido vivir con la mar a su lado

Y encima su techo y abajo su suelo.

Y entre el cielo y las nubes, no importa.

Lo más importante es que no dejo de amarla.

Haga lo que haga de mi, pasaré los días entre sus senos.

Mohammed Bousby,
Voluntari de Casa Orlandai

*Poesia presentada al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Cuando empecé mi voluntariado,  mi vida dio un vuelco. Un vuelco maravilloso.

El primer día en el Hospital fue como entrar en un laberinto de luz y color, repleto de niños y adultos asombrosamente risueños. Mis compañeros me enseñaron toda la planta y su funcionamiento y de esta forma, sin darme cuenta, hice de una planta de hospital un trozo de mi casa.

Al principio pensaba que me sentiría incómoda delante de un niño sin cabello o con una mascarilla tapando su pequeño rostro, pero fue todo lo contrario. No sé qué tipo de magia impera allí que en el momento en que paso por la puerta, me convierto en uno de ellos. Sólo hay una diferencia, yo a las 21h me voy. Ellos se quedan.

A pesar de la desgracia que invade cada una de las habitaciones de la planta de oncología-hematología infantil de la Vall d’Hebron, sigo sorprendiéndome de la capacidad que tienen el ser humano, y los niños en particular, para adaptarse a las situaciones extremas y sobrellevarlas con entereza y sin resignación, batallando día a día sin perder nunca la esperanza de salir de allí y borrar de su vocabulario las palabras “bomba”, “portacath”o “vía” que ahora forman parte de su rutina diaria.

Ha habido momentos maravillosos, yo diría que los más, pero también los ha habido tremendamente duros, situaciones de máxima tensión emocional que soportas como si tragases una bola de lija que va rasgando tu alma pero que debes intentar no exteriorizar en demasía.

Hacer de voluntaria es una de las experiencias más maravillosas de mi vida. Tengo tres hijos y, por supuesto, lo son todo para mí, pero el hecho de poder darme a otros niños y a sus familias hace que la vida sea más completa y creo que con este ejemplo, estoy transmitiendo a mis hijos unos valores que espero sepan aprovechar.

Ayudar y hacer feliz a otra persona con tu apoyo es quizá mucho más gratificante para tu espíritu que recibirlo; por eso, a veces, pienso que es egoísta.

Cuqui Sarrias
Voluntària, d’AFANOC

* Relat participant al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Ja podeu veure un resum de l’acte d’entrega de premis del 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social. Va ser un acte molt emotiu amb una gran participació. Gràcies a tots per fer-ho possible!

També podeu veure algunes fotografies de l’acte a: http://www.flickr.com/photos/65514268@N00/sets/72157626527344579/

Entre la transparència subtil i delicada de l’humanitat; entre el fil descaradament egocèntric i tremolosament desvergonyit que cenyeix cada persona al sac de la societat, i, més enllà de les muntanyes materials que captiven l’afany dels nostres ulls, confesso amb la voluntat ferma i tendre de compartir-ho, que he descobert un nou món.

Un món del que he decidit fer-m’hi voluntària, ja que està ple de persones que m’han ensenyat, sense tenir cap llibre entre les mans, que és la vida. Que simple que és estimar si ets capaç de trencar tots els perjudicis, de mirar als ulls de les altres persones sense tenir en compte de quin color tenen tenyida la pell, d’on venen, quin ha estat el seu passat o si són capaços de fer més o menys coses que tu. Que clar i cristal·lí és el contacte amb aquells que no creuen, ni tant sols entenen, les escales amb les que es divideix la societat.

Tinc vint anys, i sóc conscient que encara em queda molt per aprendre, per desvestir experiències, per viure, per equivocar-me, però també per encertar i, n’estic més que segura, que aquesta última via l’he justificada escollint el camí de donar i rebre. Donar el meu temps per rebre consells ètics i amables, per dibuixar un somriure ben planer i així sentir el tacte de la raó, per escoltar i per aprendre que hi ha cors que no tenen carcasses, que no estan rebosats de murs.

El Dani és el noi amb el que, juntament amb un grup d’amics, agafem més la funció d’amics que de voluntaris. Un cop al mes li ensenyem el nostre món, els llocs on acostumem a anar a prendre quelcom, el cinema, els nostres hobbies, és a dir, tot allò que d’alguna manera també forma part de la rutina d’una colla d’amics. Mentrestant, ell espera impacient el dia en que destaparà el nou al·licient d’aquella experiència, el dia en que ell ens obrirà de nou tots els sentits per gaudir, el doble que nosaltres, de tot el que va degustant. Aquesta, segurament, ha estat la primera lliçó que, sense adonar-se’n, l’ha compartida amb nosaltres, i ara, segurament que amb tant de gust, també amb tu.

GEMMA VENTURA

Voluntària de la Fundació Santa Teresa del Vendrell

(Gemma Ventura no va poder assistir a l’acte de lliurament de premis)

Hi ha un dia, un com un altre, no té per què fer més sol que de costum, ni més fred de l’habitual, en que algú et dóna una mala notícia. Llavors, tots els records comencen a rebotar dins el teu cap com pilotes de tenis, de color groc fosforescent, picant-te amb força. No t’ho pots creure, et preguntes com pot ser. Notes de seguida que el teu cor ha començat a bombejar sang i emoció a una velocitat que et desborda. Te n’adones que la impotència et corre per totes les venes. Obres la boca, te la tapes amb la mà. Gairebé no pestanyeges. Creus que en algun moment et diran que tot era una broma de mal gust i que tu riuràs, però el cert és que el temps s’allarga com si fos un xiclet i ningú no riu; definitivament no és cap broma. Penses que algú que ara mateix està naixent no podrà tenir el que tu vas tenir de petit, perquè simplement ja no existirà el lloc on has viscut les millors coses que recordes. Ets incapaç d’imaginar-te dient als nens que veus cada setmana, que d’aquí poc ja no caldrà que vinguin més. I de sobte, mentre tot plegat se’t fa un embolic, sorgeix la part positiva –sempre n’hi ha una– de tot això: mires als altres, els teus amics, veus en ells el mateix que t’està passant a tu i això us uneix. Algú s’indigna –la conseqüència d’una clara injustícia–, el del teu costat fa la primera broma al respecte –no és qüestió de perdre el sentit de l’humor–, un altre s’emociona –tampoc li restarem importància–, i així cadascú encaixa la patacada com pot, a la seva manera. Veus que tots junts sereu capaços de fer el que us proposeu per aturar-ho. Si no t’equivoques, és l’esperança l’últim que es perd, oi? Quan acaba la reunió, algú engega música ballable, uns altres s’animen i van a comprar menjar i beguda per tothom, mentre tu i la resta de l’equip xerreu i somrieu sincerament, intentant col·locar la mala notícia en alguna part més còmode del cos. Per començar, passareu una nit de festa junts, que us ho mereixeu, preparant-vos per fer front a la situació i disposats a fer el que calgui per tal que no us tanquin l’esplai.

NÚRIA CURCOLL VALLÈS

Voluntària de l’Esplai Torxa