VAL LA PENA!

Ja fa més de 10 anys, vaig estar ingressada en un hospital i tota la meva família em va protegir i donar suport. Durant la meva estada a l’hospital moltes estones estava sola, ja que era en una altre ciutat i alguns familiars havien de treballar i d’altres estudiar. Algunes d’aquestes estones sortia a passejar pel passadís arrossegant el suport del sèrum i em vaig adonar que moltes persones estaven soles, però no solament a l’hospital, sinó a la vida.

Això em va fer reflexionar de la sort que jo tenia i vaig recordar unes frases de la Mare Teresa: “La más terrible pobreza es la soledad i el sentimiento de no ser amado”, “la más grande enfermedad de hoy en día no es la lepra ni la tuberculosis ni el cáncer, sino el sentimiento de no ser reconocido”, “hay más hambre en el mundo por amor y por ser apreciado que por pan”.

Uns dies més tard, ja a casa, vaig llegir un anunci a la premsa que cercaven voluntaris per fer companyia a gent gran que estava sola. Vaig pensar que si és trist sentir-se sol, encara ho és més quan ets al final de la vida, quan has donat tot el que tenies i ja no et pots valdre.

També es va donar la circumstància que una familiar llunyana va ingressar a una residència. La vaig anar a visitar i em va entristir molt veure totes aquelles persones esperant l’últim dia, pansides i soles assegudes una al costat de l’altre, sense poder fer res més que esperar si algú les anava a veure aquell dia.

Entre una cosa i l’altra vaig sentir la crida d’aquella solitud i vaig esdevenir voluntària. No m’hagués imaginat mai que dues hores a la setmana de companyia poguéssin significar tant per aquelles persones, que et miraven amb els ulls plens de tendresa i gratitud, sense acabar d’entendre com una persona que no els coneixia els donava el més preuat: el seu temps.

M. Alba Brucart
Voluntària d’Acció Gent Gran (Terrassa)

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat de la Federació Catalana de Voluntariat Social

El jurat del I Concurs de Relats de Voluntariat està llegint tots els relats rebuts per tal de poder emetre un veredicte. El proper dia 1 de juny es donarà a conèixer l’autor del relat guanyador, que serà premiat amb un val de compra per valor de 100 euros a les llibreries Abacus. Mentrestant, anirem publicant una selecció d’alguns dels relats que participen al concurs.

El Primer Concurs de Relats de Voluntariat de la FCVS ha estat un èxit de participació. Gairebé 40 persones han participat explicant les seves experiències com a voluntaris.

La majoria dels relats presentats estan escrits en un to molt emotiu, relatant una experiència de creixement personal en primera persona, transmetent la idea del que aporta fer voluntariat al propi voluntari o voluntària i a la persona que reb l’ajuda. Sempre amb la idea de fons que el voluntariat social val la pena!

Moltes gràcies a tots per participar!

La Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) convoca el I Concurs de Relats de Voluntariat per promoure la idea que el voluntariat social val la pena! L’objectiu és donar veu a tots aquells voluntaris i voluntàries que cada dia dediquen part del seu temps als altres. Es tracta d’una convocatòria oberta a qualsevol persona que vulgui explicar i compartir la seva experiència com a voluntari o voluntària social.

La FCVS donarà a conèixer aquestes experiències publicant una selecció dels millors relats al blog Val la pena! a partir del 15 de maig, data de presentació del blog i de la nova web de la FCVS. El guanyador del concurs rebrà un val de compra per l’Abacus per valor de 100 euros.

Els relats s’han d’enviar a l’adreça web@federacio.net abans del 30 d’abril de 2010.

Animeu-vos, Val la pena!

Bases del concurs

• La temàtica dels relats haurà de ser el voluntariat social. L’extenció màxima dels relats és de 1.500 caràcters. Cada autor podrà presentar només un relat.
• Un jurat format per l’equip de comunicació i tres membres del Consell Directiu de la FCVS valorarà tots els relats.
• Una selecció dels millors relats seran publicats al blog Val la pena! a partir del 15 de maig i el millor guanyarà un val de compra de 100 euros per l’ABACUS.
• Els autors han d’enviar els relats i les seves dades de contacte (nom i cognoms, DNI, telèfon i entitat on fan el voluntariat) a l’adreça web@federacio.net fins el 30 d’abril. De manera opcional es podrà enviar una fotografia que il·lustri el relat.
• L’adreça del blog, que es presentarà el 15 de maig, i el nom del guanyador es donaran a conèixer a través dels mitjans de comunicació de la FCVS (www.federacio.net, Amics, Breus, Us comuniquem)
• En compliment del que estableix l’article 5 de la Llei Orgànica 15/99, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, informem que les dades personals dels concursants quedaran en un fitxer del qual és responsable la FCVS, podent exercir el dret d’accés, rectificació, cancelació i oposició a la FCVS.

Aquest concurs es duu a terme amb el suport de:

Ara fa uns mesos el senyor Antoni de la FCVS ens va trucar i vam quedar per veure’ns. Durant la nostra primera entrevista a les nostres instal·lacions, ens va explicar que la FCVS treballava per a posar en contacte empreses i altres entitats o associacions.

La FCVS ens va explicar el projecte de PICAM (Prevenció i Informació Càncer Molins), que consistia en crear un banc de perruques per tal de ser deixades en préstec a les persones que més ho necessitessin. És en aquest punt on nosaltres podíem col·laborar.

Desprès de la primera visita amb el senyor Antoni, varem concertar una segona entrevista amb Eva Lleonart, responsable de Voluntariat i Empresa. Finalment varem decidir col·laborar en tot allò que estava en les nostres mans.

Com a empresa especialitzada en oferir solucions estètiques per a processos oncològics, varem donar a la FCVS diverses perruques i productes capil·lars que posteriorment van fer arribar a PICAM. Dies més tard, varem rebre una carta d’agraïment per part del PICAM on s’explicava la utilitat de tots els materials que nosaltres havíem donat i per tant veiem el cicle tancat, perquè efectivament, tots els productes s’estaven aprofitant i fent-ne un ús molt profitós.

M’agradaria  animar a altres empreses a que fessin petites col·laboracions com la nostra perquè la suma de petits esforços produeix un gran efecte per a qui realment els necessita. S’hauria de trobar més temps per a fer col·laboracions d’aquest tipus i poder ajudar més persones.

Per últim, voldríem agrair els esforços de persones com el Sr. Antonio o la Eva que cada dia treballen per ajudar als altres de forma desinteressada.

Al llarg dels 25 anys d’història de la Fundació Marianao hi ha un fil conductor que ha estat present en el dia a dia del nostre treball. Ens referim a la “construcció de la comunitat”. I això ho diem amb tota honestedat i fermesa, perquè ens hem negat a esdevenir una “institució prestadora de serveis” que, de manera submisa davant els poders, exerceix la seva “acció social-caritativa” com si fóssim els moderns “herois ciutadans”, fins i tot reconeguts i premiats… que fan callar el clam de les persones empobrides i, alhora, les consciències institucionals responsables de l’eradicació de la pobresa i l’exclusió.

En aquest sentit, la nostra història ha estat “acompasada” amb el suport valuós de la Federació Catalana del Voluntariat Social, que sempre ha estat al nostre costat en les diverses propostes i demandes, així com en la suma de sinèrgies amb altres entitats i plataformes socials que lluiten per la transformació de la nostra societat.

I aquest és l´esperit ètic i utòpic que compartim amb les entitats que constituïm la Federació Catalana del Voluntariat Social i que, ara, en aquests moments de crisi estructural, cal que reivindiquem amb molta més intensitat que mai. Volem qüestionar la validesa d’aquest sistema econòmic que és una fàbrica d’empobriment i exclusió per a poder subsistir, i volem reclamar una millor distribució dels beneficis acumulats, immobilitzats i volatilitzats en l´època de bonança. Per això, les entitats que configurem la FCVS hem de continuar treballant i lluitant per una altre model de societat, per un altre model de relacions humanes, per una altra economia… Cal continuar reivindicant la prioritat de la persona per sobre del capital.

Xavier Pedrós i Cortasa
President Fundació Marianao

A banda de la meva col·laboració voluntària en l’entitat en l’àmbit de gestió, van demanar-me fa uns mesos d’acompanyar una noia d’un dels programes de la Fundació, a veure la seva parella a la presó de Can Brians. Era els dissabtes al matí i ho vaig fer durant aproximadament sis mesos.

La feina no era gens complicada: bàsicament fer de xòfer i d’acompanyant fins que la cridaven i algunes vegades acompanyar-la fins el locutori. Després esperava fora, petant-la amb el funcionari.

El que més va sobtar-me, i que després vaig agrair, són les estones (unes quantes hores), que estava a la sala d’espera. Portava un llibre per llegir, però vaig llegir ben poc. O bé observava, o bé em donaven conversa, o bé ajudava a qualsevol cosa d’allò més òbvia per a mi.

Com aquell matrimoni, que podien ser els teus educats veïns de sempre, que amb el cap clot esperaven que sortís el seu fill i t’explicaven el gran dolor que portaven dins. O aquella romanesa que omplia el full d’entrega de roba perquè no sabia ni com agafar-lo. També aquella gitana que volia entrar roba per la presó sencera i no només per la seva filla. Ella corria per destriar-la i calia ajudar-la.

Com el cas sorprenent d’una àvia amb unes wambes de marca llampants (molt llampants!), que durant el “bis a bis” familiar feien canvi de sabates amb el nét. Ella anava ben orgullosa i ho xerrava.

Moltes i moltes petites històries en una sala d’espera qualsevol, on veies passar el patiment, el dolor, la trampeta i tu ben poca cosa feies per millorar la situació.

Fer això en diem voluntariat, però segurament són estones d’autèntic Màster universitari per la vida.

Jordi Jover Ollé
Fundació Comtal

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat de la Federació Catalana de Voluntariat Social

Si em capbusso en els meus records, no sabria dir des de quan sóc voluntària; només recordo que el meu afany per ajudar els altres l’he dut sempre dins meu.

Per això, compartir un trocet del meu temps amb la canalla i les famílies que pateixen el Càncer Infantil, m’ha ajudat a ésser millor persona.

El meu primer dia a la Fundació Infantil Ronald McDonalds va ser inesborrable. Tan aviat com vaig parlar amb una de les mares , vaig saber immediatament que em quedaria allà per a molt de temps.
Els dilluns, que per a la majoria de la gent solen ser un dia difícil, jo m’aixeco amb la il.lusió de veure els nens i fer-los passar una bona estona.

Arribar allà i poder-los donar un petó en els seus caps peladets,  sentir com t’expliquen que “estan baixos de plaquetes”, que ja han acabat la segona sessió de quimio, que els han tret el porta cat,  o bé que volen fer un vaixell de plastilina, un collaret de colors nou, mirar els seus ullets de nens il.lusionats o només abraçar una mare amb noticies dolentes…. Tot plegat em dóna forces per a lluitar junt amb ells per aconseguir millorar la seva qualitat de vida.

Des de que sóc voluntària, la meva vida és com un puzle, feta amb trocets d’altres vides: la meva familia i cents de nens i famílies que han quedat impregnats per sempre més en el meu cos i en la meva ànima.

Com va dir Einstein: “Hi ha una força més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica; la voluntat”.

Pasión Garcia Baeza