VAL LA PENA!

Permeteu-me que faci una defensa i reivindicació de la paraula voluntari.

Darrerament sembla que sigui una paraula molesta: m’he sentit dir, no fa pas gaire dies, que és una paraula que ja ha mort, que ha quedat obsoleta, i que ja hi ha entitats en les quals a les persones que són voluntàries els han començat a anomenar col·laboradores. Es veu que així ja estem al segle XXI.

Després de sentir dir el que vaig sentir, no em vaig poder estar de consultar el diccionari. “Acostuma a ser útil, em donarà la clau i potser hauré de sortir del meu error utilitzant paraules mortes”, vaig pensar.

Vaig anar de cap a buscar la paraula al gran Diccionari de la Llengua Catalana-Enciclopèdia Catalana:

Voluntari/a, paraula que ve del llatí voluntarius –a- um, Que neix de la voluntat, que comporta volició. Fet lliurement, deliberadament, sense ésser-hi obligat. Persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat.

Vaig pensar: ja anem bé! És això el que fem! Tot neix de la voluntat, i la persona s’ofereix lliurement a fer una cosa sense que ningú li obligui. Bé, en el fons hi ha una cosa anomenada consciència que déu n’hi do el que arriba a obligar…

Anem a veure què diu de la paraula col·laborador:

Col·laborador/a, persona que col·labora sovint en un diari, editorial, etc, sense formar part del grup. Col·laborar, treballar en comú amb algú especialment en una obra literària, artística, científica.

Aquí van venir els meus dubtes. Primer em diu que la persona que col·labora no forma part del grup. Malament. Després m’afegeix que el fet de col·laborar se centra bàsicament en el món artístic, literari, científic. I ja vaig començar a no entendre res.

Però sí que em va obligar a fer una reflexió: què ens està passant? per què no podem dir les coses pel seu nom i hem d’anar a buscar paraules que aparentment son sinònimes, però que a l’hora de la veritat no tenen res a veure? No sé si sóc molt mal pensada, però se m’acut que el que no agrada és tot el contingut que acompanya a la paraula, i llavors si la canviem ja l’hem buidada de contingut , i ja no ens molesta.

Les paraules no moren, hi ha interès a matar-les, però no caurem en aquest parany.

El voluntari seguirà estant a primera línia de foc al costat d’aquell que el pugui necessitar, perquè ho vol i perquè el fa feliç veure que l’altre és feliç. *

Francina Alsina
Presidenta de la FCVS

* Fragment del discurs pronunciat per la presidenta de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) durant la presentació del Quart informe d’accessibilitat d’Amputats Sant Jordi

El tradicional dinar d’estiu amb els voluntaris de la FCVS a Barcelona ha comptat aquest any amb uns convidats d’excepció. Es tracta dels finalistes i la guanyadora del Primer Concurs de Relats de Voluntariat, que han compartit les seves experiències amb tots els voluntaris de la FCVS. La coordinadora de la FCVS-Barcelona, Anna de Eguia, ha presidit l’acte de lliurament de premis, en què diferents membres del jurat han lliurat els diplomes commemoratius als finalistes i el txec de compra per valor de 100 euros a les llibreries Abacus per a la guanyadora.

Els voluntaris de la FCVS han pogut escoltar de viva veu els cinc millors relats (a excepció d’una de les finalistes que per motius personals no ha pogut assistir a la trobada) llegits pels seus propis autors. Aprendre Ensenyant de Mercè Duran-Sindreu, L’esplai t’atrapa de Núria Curcoll, Tot comença en sortir de casa d’Esther Rodríguez i Arrelgar el món? de Toni Casellas. Maria Gràcia Corominas, que també va quedar finalista pel relat Històries, no ha pogut assistir al dinar per motius personals.

Després, un dinar servit per l’empresa d’inserció laboral Salta de l’associació Ared, ha posat el punt final a la festa i a la temporada abans de l’estiu. Una dinàmica per enfortir les relacions entre els voluntaris ha amenitzat el dinar.

Sóc en Carles,  tinc 61 anys i ja feia molt temps que dins el meu interior bullia la necessitat de fer quelcom més. No sabia ben bé el què, però diferent al que faig habitualment. Sóc integrant d’una companyia amateur de teatre, La Futura, i canto gospel a l’Institut de Gospel de Barcelona. Aquestes activitats em permeten gaudir, en primer lloc, de les persones que, com jo, tenen la mateixa afició i junts intentem aconseguir un objectiu comú, compartint i disfrutant d’estones inoblidables.  Haig de dir que la gent que canta i els  amants de la “farandula” és gent que val la pena.

Un bon dia, coses de la vida, em vàren oferir la possibilitat de col·laborar a un taller de teatre organitzat per la Fundació Catalana de Síndrome de Down. No m’ho vaig pensar ni un minut, doncs justament era allò el que volia fer. Poder ajudar, compartir i ser útil als altres d’una forma totalment altruïsta.

Al principi, el meu temor era si jo seria acceptat per aquelles persones que per mi eren les grans desconegudes. L’única referència que tenia era que eren “diferents”.

El meu temor va desaparèixer al cap d’un instant d’estar amb ells.  Efectivament, són diferents: carinyosos, sensibles, propers i agraïts. La ingenuitat és la seva senyera, no saben de conflictes, ni de malícia, són ànimes netes i pures.

No cal que us digui que em sento ple i agraït a tots ells, perquè m’han deixat entrar al seu món, perquè m’han ensenyat moltes coses, perquè n’hem compartit moltes altres, perquè m’estimen i jo els estimo.  Quina llàstima que nosaltres no siguem també “diferents”.

Això és el que jo buscava i creieu-me: VAL LA PENA.

Carles Cadirat
Voluntari de la Fundació Catalana de Síndrome de Down
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Mónica pulsó dos veces el timbre mientras giraba la llave en la cerradura, abrió la puerta y saludó con un “Hola, Tomás”. Eran las nueve de la noche,  había cerrado  la oficina, había cargado  la compra del super en el maletero de su utilitario , que aparcó a unas dos calles de casa  de Tomás. Camino al portal llamó a  casa, donde  sus hijos, le dijeron que  estaban cenando y que a papá , le habían salido unos raviolis muy buenos, que fregarían los platos y que estuviera tranquila con “su amigo” Tomás.

Tomás, escuchó el doble timbrazo, una especie de contraseña de Mónica, su voluntaria favorita, se arregló ligeramente el pelo, mientras procuraba escampar el humo del cigarrillo recien apagado, y apartó la bandeja de la cena.

La habitación estaba limpia, como el resto del piso. Lucía, la asistenta que iba tres veces por semana le había dejado la cena lista, la nevera llena y algunos platos preparados.  Los hijos de Tomás, que vivían en otra ciudad,  se encargaban mensualmente de arreglar con la asistenta todos los temas domésticos y visitas médicas de su padre.

Mónica al entrar en la habitación, miró a Tomás y le riñó como cada viernes, “Tomás no te esfuerces, aún huele a  tabaco, y ya sabes que no deberías fumar, cabezota”.

“Si no hubiera sido cabezota toda la vida, no habría llegado a los 80 hecho un chaval, Mónica, y ahora que ya voy para 92, que mal me hará ahora el cigarrito de las comidas?”, contestó Tomás  con mirada traviesa.

Les pasó el rato volando, casi dos horas, Mónica le había llevado un libro, hablaron de la  película de anoche en la tele, de las noticias de la semana, del calor que empezaba a hacer y del cole de los hijos de Mónica.

Al despedirse, Mónica acarició la mejilla rasurada del anciano, una tarea fija de Lucía todos los viernes,  por deseo expreso de Tomás.

Eran mas de las once, entraba en el ascensor de su casa, sabía que le esperaba un plato de raviolis que se calentaría en el microondas, y que les  volvería a explicar a sus hijos que conocía a Tomas hacía mas de cuarenta años, que cuando ella tenía 9 años y  le tuvieron que  quitar aquel  tumor con una operación que la tuvo en casa casi todo un año, que había unas  tardes  por semana que iban unas  voluntarias a jugar con ella,  a repasar lecciones, ver la tele o simplemente hacerle compañía, y que tambien iba un voluntario.  Que le gustaban mucho aquellas visitas, y que los  viernes,  cuando oía el doble timbrazo  en el interfono, al preguntar “quien era”, ya sabía lo que iba a oir: “Tomás , el voluntario”.

Josep Anton Navarro
Voluntari de la Fundació Enriqueta Villavecchia
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

El jurat del Primer Concurs de Relats de Voluntariat ha escollit cinc relats finalistes i, d’entre aquests, un relat guanyador d’aquesta primera convocatòria del concurs.

La voluntària de l’entitat Casal dels Infants Mercè Duran-Sindreu ha estat la guanyadora del concurs amb el relat Aprendre ensenyant. Els altres quatre finalistes, per ordre de classificació, han estat L’esplai t’atrapa de Núria Curcoll, monitora voluntària de l’Esplai Torxa; Històries, de Maria Gràcia Corominas, voluntària de Càritas Arxiprestal de Banyoles; Tot comença en sortir de casa, d’Esther Rodríguez, voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu i Arreglar el món? de Toni Casellas, voluntari del Casal dels Infants.

Mercè Durant-Sindreu rebrà, com a premi, un val de compra per valor de 100  euros a la cooperativa Abacus que han col·laborat amb el concurs.

El relat guanyador i els quatre relats finalistes es publiquen avui mateix en el blog Val la pena! però tots els relats participants seran publicats progressivament al blog, independentment de la puntuació que els ha atorgat el jurat i independentment també de la seva adeqüació a les bases del concurs. L’important és participar i, ja ho sabeu, val la pena!

La meva experiència com a voluntària no es més especial que la de cap altra persona. El que sí és especial són els nens.

La primera vegada que vaig agafar la mà de la Imane per travessar el carrer, vaig connectar amb la importància d’aquesta feina que va molt més enllà d’un simple somriure: una sensació indescriptible que em va donar la força per col.laborar i comprometre’m en la seva ajuda fins al final. Sortir de les meves sensacions per ocupar-me de les seves.

Vaig prendre consciència de les realitats socials, de com són de diferents unes de les altres, de com afecten en el desenvolupament de la personalitat d’un nen o d’un familiar; però tanmateix, quelcom únic es manté intacte i es veu com d’iguals en som tots, en el fons, en el nostre interior: volem riure, passar-ho bé, créixer, estimar, aprendre, sobresortir de les situacions… tots igual, com tu i com jo.

Tracto amb molts nens i cadascun d’ells té les seves pròpies particularitats. Costa ficar-se al seu lloc quan mai has viscut les experiències que ells sí han viscut, i et planteges… qui sóc jo per manar-li A o B? Aprens a respectar, i del teu respecte, ells aprenen. Creixen com a persones. I ser partícep d’això és màgic.

És per tot això que, com a voluntària, m’educo educant: aprenc del que ensenyo, del que ens guia la Fundació que és l’educació, així com del dia a dia amb ells.

Has de deixar l’egocentrisme de banda, oblidar-te de tu per poder estar al màxim, i més, per l’altre. Has d’estar predisposat a rebre “xascos”, però també rebràs alegries incalculables. Oblida’t de com creus que haurien de ser les coses, per a obrir-te a veure com són: agafa la mà de la nena per ajudar-la a creuar el carrer. Per a ella, un adult que l’ajuda; per al futur, una infància amb acompanyament, estimació, i suport social.

Val la pena!

Mercè Duran-Sindreu – voluntaria del Casal dels Infants
Relat guanaydor del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Vaig adonar-me’n de tot el que havia viscut en deu dies, quan la casa desapareixia mica en mica; primer la porta, després les finestres i, finalment, l’últim vèrtex de la teulada, pel retrovisor del cotxe. Ara, el mirall només reflectia el cel blau de juliol. La casa i tots els moments que hi havia viscut havien quedat enrere. Se’m barrejaven a dins una mena d’eufòria i una espècie de tristesa que van fer que em posés a plorar. Mai havia viscut unes colònies així.

Quan em faltaven quatre dents i portava bambes de velcro, vaig anar a les meves primeres colònies de l’esplai, amb un nus a l’estómac, enyorant els pares, envoltada d’aquells nens que –poc m’ho esperava jo– es convertirien en amics meus, compartiríem guerres d’aigua, cabanyes al bosc, històries de por entre lliteres i, més endavant, trobades en sortir de l’institut, les primeres cerveses, secrets inconfessables. Junts passàvem els anys a l’esplai, sense adonar-nos que l’últim dia de les nostres últimes colònies s’acostava poc a poc, fins que ens el vam trobar a sobre, enmig d’una rotllana d’abraçades i promeses. Vaig haver de decidir si volia ser monitora o si no; en contra del que sempre havia pensat, vaig dir que sí, tement no estar preparada per a cap altra cosa que per ser nena.

Tornant a casa, vaig entendre tots aquells monitors que jo havia tingut fins llavors. Vaig comprendre que “estar preparat” consisteix a deixar-te tornar a ser nen, ser com ells, i llavors es confon qui ajuda a qui, qui és el voluntari, qui s’emporta el millor record. T’enduus amb tu cada broma, cada sorpresa, cada abraçada que algun nen t’ha regalat. T’atrapa. I deixar l’esplai es converteix en una cosa llunyana i impensable.

Núria Curcoll - monitora voluntària a l’Esplai Torxa
Relat finalista al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Si. Cap nom és real però tota la història és una realitat.

9 del matí. Entro a Càritas junt amb 3 voluntàries. Ens posem més o menys al dia. No hi ha temps per a moltes explicacions, ja que el matí – com ja fa molts matins dels dijous – s’intueix carregat de feina. La sala d’espera s’omple de les persones que s’esperen al carrer.

Entra en Joan. Falta de salut, edat avançada, solitud. Ens demana uns pantalons, ja que els que porta se li han cremat de tan acostar-se a l’estufa. Li donem aliments i anem al rober a buscar-li uns pantalons. Ens acomiadem amb un petó, un somriure i un adéu fins aviat.

Entra la Maria, tota contenta i orgullosa d’ ensenyar-nos el seu fillet.  L’anterior vegada que va venir, tenia els primers dolors de part. Una nova vida. Quin goig! Té altres dos fills i el marit no té feina. Li preparem aliments.

Fàtima, 20 anys, amb un nen de 4 mesos als braços i acompanyada d’un familiar – ella no parla molt bé la llengua -. És la cara més dolça que feia molt  temps no veia i la seva història és la més amarga que feia molt temps no escoltava. Li preparem aliments, bolquers de nadó i un val per anar a buscar llet infantil a la farmàcia. Ens demana un cotxet per a la criatura, però en aquests moments no en tenim cap. Quan ens en donin un l’avisarem perquè el vingui a recollir.

Clàudia, 30 anys, dues filles, vídua de poc temps. Segurament no haurà de tornar perquè ha trobat feina. Això sí que és un raig de llum.

La sala d’espera segueix plena.

I així va passant el matí. Sense parar. Entre alegries, tristeses,  aliments, roba, sabates, històries de vida……

En tancar les portes no hi ha paraules per fer comentaris, tot és massa important, tot és massa recent. Ho comentarem quan el cor no estigui tan tocat. Només sé que el proper dia, si Déu vol, hi tornaré i que a casa m’esperen per dinar.

Maria Gràcia Corominas - Voluntària de Càritas Arxiprestal de Banyoles
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Tot comença en sortir de casa. Arribes a l’hospital, et poses la bata i de mica en mica sents quelcom diferent al pit, en aquell instant  en què et poses el distintiu, aquell tros de plàstic que posa VOLUNTÀRIA. Notes com t’apropes una mica més als nens que, sense saber-ho, ja t’esperen a urgències o a les habitacions amb somriures salats.

Les emocions són diverses així com també ho són els nens que cada dilluns et passen per davant. Les històries, els colors, les mans petites, les veus que et parlen, et pregunten i fins i tot a vegades et miren. Les estones a la sala d’urgències són com un teatre màgic: cada cop sents el mateix, et trobes i fas el mateix i marxes amb la mateixa sensació de rialles per tot el cos. Però alhora saps que la canalla no és la mateixa, ni les converses, ni els comentaris, que et fan sentir encara nen, han estat els mateixos que el dilluns anterior, també has pintat un dibuix diferent.

La màgia continua com si la vareta no descansés. I et porta d’habitació en habitació, mentre els pares van a sopar. Primer un toc-toc-toc, després una incògnita del que hi haurà darrera t’abraça i entra amb tu, “que heu demanat un voluntari per baixar a sopar?” preguntes, i l’aventura pren camí per ella sola just davant d’una panoràmica de Barcelona il·luminant l’habitació d’hospital. Potser no diràs res en trenta minuts, potser jugaràs, parlaràs, miraràs, t’estranyaràs, fins i tot cantaràs! T’adonaràs de com de poderós pot arribar a ser un infant hospitalitzat, veuràs en la seva mirada coses que potser tu mai has mostrat, et sorprendrà el desig de poder quedar-te allà durant hores. I un cop arribada l’hora de marxar, d’agafar l’autobús quan ja el sol ha desaparegut de les finestres de tots els nens, mantens aquesta sensació i la guardes fins que arribes a casa i sopes i t’adorms.

Esther Rodríguez – Voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

3 i 10 de la tarda d’un dijous qualsevol. Surto del metro a Jaume I i em dirigeixo a Junta del Comerç 16. Aquest camí és ja una rutina setmanal des que fa un parell d’anys vaig decidir regalar-me una petita part del meu temps fent una activitat enriquidora:  col·laborar amb una entitat que intenta fer més petit el forat entre el primer i el quart món.

Mentre camino cap al Casal, tot esquivant turistes i bicicletes, penso en el que m’ha suposat aquesta experiència al Casal en tot aquest temps… com, el primer dia,  em va sorprendre (càndida sorpresa!) que nois i noies de 18 anys  no haguessin tocat mai un ordinador.

…penso en el J, que em transmet l’energia de qui s’ha hagut d’espavilar de veritat per sobreviure. Que un dia va decidir deixar Ghana per emprendre el camí d’Europa, fart de la corrupció i la misèria del seu país. Que em diu que aquí la gent no escolta, que només parla, que tothom corre, però que la gent “de Casal es diferente”..

… recordo en M. quan m’explicava,  amb tota naturalitat, quin tipus d’autocar és millor per a esquitllar-se en els ferrys de Tànger i com s’ha de fer per a no morir aixafat per l’eix quan l’autocar surt del ferry al port d’Algeciras.

… la satisfacció per l’èxit de l’H. quan m’explica molt content que, per fi, li han fet un contracte fix a l’empresa en la qual feia pràctiques o de l’E. que ha tret un Notable a Matemàtiques.

… i també la tristesa de saber que n’hi ha molts que no se’n surten, com l’Omar, a qui han apunyalat el futur en un pis del carrer del Carme.

En tot això estic quan em Marc m’obre la porta. Som-hi!

No es tracta d’arreglar el món, es tracta només de fer el possible perquè la gent del teu voltant, inclòs tu mateix, estigui demà millor que avui.

Toni Casellas – Voluntari del Casal dels Infants
Relat finalista en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social