Voluntaris o col·laboradors
comunicacio | 28 juny 2010Permeteu-me que faci una defensa i reivindicació de la paraula voluntari.
Darrerament sembla que sigui una paraula molesta: m’he sentit dir, no fa pas gaire dies, que és una paraula que ja ha mort, que ha quedat obsoleta, i que ja hi ha entitats en les quals a les persones que són voluntàries els han començat a anomenar col·laboradores. Es veu que així ja estem al segle XXI.
Després de sentir dir el que vaig sentir, no em vaig poder estar de consultar el diccionari. “Acostuma a ser útil, em donarà la clau i potser hauré de sortir del meu error utilitzant paraules mortes”, vaig pensar.
Vaig anar de cap a buscar la paraula al gran Diccionari de la Llengua Catalana-Enciclopèdia Catalana:
Voluntari/a, paraula que ve del llatí voluntarius –a- um, Que neix de la voluntat, que comporta volició. Fet lliurement, deliberadament, sense ésser-hi obligat. Persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat.
Vaig pensar: ja anem bé! És això el que fem! Tot neix de la voluntat, i la persona s’ofereix lliurement a fer una cosa sense que ningú li obligui. Bé, en el fons hi ha una cosa anomenada consciència que déu n’hi do el que arriba a obligar…
Anem a veure què diu de la paraula col·laborador:
Col·laborador/a, persona que col·labora sovint en un diari, editorial, etc, sense formar part del grup. Col·laborar, treballar en comú amb algú especialment en una obra literària, artística, científica.
Aquí van venir els meus dubtes. Primer em diu que la persona que col·labora no forma part del grup. Malament. Després m’afegeix que el fet de col·laborar se centra bàsicament en el món artístic, literari, científic. I ja vaig començar a no entendre res.
Però sí que em va obligar a fer una reflexió: què ens està passant? per què no podem dir les coses pel seu nom i hem d’anar a buscar paraules que aparentment son sinònimes, però que a l’hora de la veritat no tenen res a veure? No sé si sóc molt mal pensada, però se m’acut que el que no agrada és tot el contingut que acompanya a la paraula, i llavors si la canviem ja l’hem buidada de contingut , i ja no ens molesta.
Les paraules no moren, hi ha interès a matar-les, però no caurem en aquest parany.
El voluntari seguirà estant a primera línia de foc al costat d’aquell que el pugui necessitar, perquè ho vol i perquè el fa feliç veure que l’altre és feliç. *
Francina Alsina
Presidenta de la FCVS
Comentaris recents