VAL LA PENA!

La meva experiència com a voluntària no es més especial que la de cap altra persona. El que sí és especial són els nens.

La primera vegada que vaig agafar la mà de la Imane per travessar el carrer, vaig connectar amb la importància d’aquesta feina que va molt més enllà d’un simple somriure: una sensació indescriptible que em va donar la força per col.laborar i comprometre’m en la seva ajuda fins al final. Sortir de les meves sensacions per ocupar-me de les seves.

Vaig prendre consciència de les realitats socials, de com són de diferents unes de les altres, de com afecten en el desenvolupament de la personalitat d’un nen o d’un familiar; però tanmateix, quelcom únic es manté intacte i es veu com d’iguals en som tots, en el fons, en el nostre interior: volem riure, passar-ho bé, créixer, estimar, aprendre, sobresortir de les situacions… tots igual, com tu i com jo.

Tracto amb molts nens i cadascun d’ells té les seves pròpies particularitats. Costa ficar-se al seu lloc quan mai has viscut les experiències que ells sí han viscut, i et planteges… qui sóc jo per manar-li A o B? Aprens a respectar, i del teu respecte, ells aprenen. Creixen com a persones. I ser partícep d’això és màgic.

És per tot això que, com a voluntària, m’educo educant: aprenc del que ensenyo, del que ens guia la Fundació que és l’educació, així com del dia a dia amb ells.

Has de deixar l’egocentrisme de banda, oblidar-te de tu per poder estar al màxim, i més, per l’altre. Has d’estar predisposat a rebre “xascos”, però també rebràs alegries incalculables. Oblida’t de com creus que haurien de ser les coses, per a obrir-te a veure com són: agafa la mà de la nena per ajudar-la a creuar el carrer. Per a ella, un adult que l’ajuda; per al futur, una infància amb acompanyament, estimació, i suport social.

Val la pena!

Mercè Duran-Sindreu – voluntaria del Casal dels Infants
Relat guanaydor del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social