Històries
comunicacio | 1 juny 2010Si. Cap nom és real però tota la història és una realitat.
9 del matí. Entro a Càritas junt amb 3 voluntàries. Ens posem més o menys al dia. No hi ha temps per a moltes explicacions, ja que el matí – com ja fa molts matins dels dijous – s’intueix carregat de feina. La sala d’espera s’omple de les persones que s’esperen al carrer.
Entra en Joan. Falta de salut, edat avançada, solitud. Ens demana uns pantalons, ja que els que porta se li han cremat de tan acostar-se a l’estufa. Li donem aliments i anem al rober a buscar-li uns pantalons. Ens acomiadem amb un petó, un somriure i un adéu fins aviat.
Entra la Maria, tota contenta i orgullosa d’ ensenyar-nos el seu fillet. L’anterior vegada que va venir, tenia els primers dolors de part. Una nova vida. Quin goig! Té altres dos fills i el marit no té feina. Li preparem aliments.
Fàtima, 20 anys, amb un nen de 4 mesos als braços i acompanyada d’un familiar – ella no parla molt bé la llengua -. És la cara més dolça que feia molt temps no veia i la seva història és la més amarga que feia molt temps no escoltava. Li preparem aliments, bolquers de nadó i un val per anar a buscar llet infantil a la farmàcia. Ens demana un cotxet per a la criatura, però en aquests moments no en tenim cap. Quan ens en donin un l’avisarem perquè el vingui a recollir.
Clàudia, 30 anys, dues filles, vídua de poc temps. Segurament no haurà de tornar perquè ha trobat feina. Això sí que és un raig de llum.
La sala d’espera segueix plena.
I així va passant el matí. Sense parar. Entre alegries, tristeses, aliments, roba, sabates, històries de vida……
En tancar les portes no hi ha paraules per fer comentaris, tot és massa important, tot és massa recent. Ho comentarem quan el cor no estigui tan tocat. Només sé que el proper dia, si Déu vol, hi tornaré i que a casa m’esperen per dinar.
Maria Gràcia Corominas - Voluntària de Càritas Arxiprestal de Banyoles
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social
