VAL LA PENA!

Vaig adonar-me’n de tot el que havia viscut en deu dies, quan la casa desapareixia mica en mica; primer la porta, després les finestres i, finalment, l’últim vèrtex de la teulada, pel retrovisor del cotxe. Ara, el mirall només reflectia el cel blau de juliol. La casa i tots els moments que hi havia viscut havien quedat enrere. Se’m barrejaven a dins una mena d’eufòria i una espècie de tristesa que van fer que em posés a plorar. Mai havia viscut unes colònies així.

Quan em faltaven quatre dents i portava bambes de velcro, vaig anar a les meves primeres colònies de l’esplai, amb un nus a l’estómac, enyorant els pares, envoltada d’aquells nens que –poc m’ho esperava jo– es convertirien en amics meus, compartiríem guerres d’aigua, cabanyes al bosc, històries de por entre lliteres i, més endavant, trobades en sortir de l’institut, les primeres cerveses, secrets inconfessables. Junts passàvem els anys a l’esplai, sense adonar-nos que l’últim dia de les nostres últimes colònies s’acostava poc a poc, fins que ens el vam trobar a sobre, enmig d’una rotllana d’abraçades i promeses. Vaig haver de decidir si volia ser monitora o si no; en contra del que sempre havia pensat, vaig dir que sí, tement no estar preparada per a cap altra cosa que per ser nena.

Tornant a casa, vaig entendre tots aquells monitors que jo havia tingut fins llavors. Vaig comprendre que “estar preparat” consisteix a deixar-te tornar a ser nen, ser com ells, i llavors es confon qui ajuda a qui, qui és el voluntari, qui s’emporta el millor record. T’enduus amb tu cada broma, cada sorpresa, cada abraçada que algun nen t’ha regalat. T’atrapa. I deixar l’esplai es converteix en una cosa llunyana i impensable.

Núria Curcoll - monitora voluntària a l’Esplai Torxa
Relat finalista al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social