VAL LA PENA!

Tot comença en sortir de casa. Arribes a l’hospital, et poses la bata i de mica en mica sents quelcom diferent al pit, en aquell instant  en què et poses el distintiu, aquell tros de plàstic que posa VOLUNTÀRIA. Notes com t’apropes una mica més als nens que, sense saber-ho, ja t’esperen a urgències o a les habitacions amb somriures salats.

Les emocions són diverses així com també ho són els nens que cada dilluns et passen per davant. Les històries, els colors, les mans petites, les veus que et parlen, et pregunten i fins i tot a vegades et miren. Les estones a la sala d’urgències són com un teatre màgic: cada cop sents el mateix, et trobes i fas el mateix i marxes amb la mateixa sensació de rialles per tot el cos. Però alhora saps que la canalla no és la mateixa, ni les converses, ni els comentaris, que et fan sentir encara nen, han estat els mateixos que el dilluns anterior, també has pintat un dibuix diferent.

La màgia continua com si la vareta no descansés. I et porta d’habitació en habitació, mentre els pares van a sopar. Primer un toc-toc-toc, després una incògnita del que hi haurà darrera t’abraça i entra amb tu, “que heu demanat un voluntari per baixar a sopar?” preguntes, i l’aventura pren camí per ella sola just davant d’una panoràmica de Barcelona il·luminant l’habitació d’hospital. Potser no diràs res en trenta minuts, potser jugaràs, parlaràs, miraràs, t’estranyaràs, fins i tot cantaràs! T’adonaràs de com de poderós pot arribar a ser un infant hospitalitzat, veuràs en la seva mirada coses que potser tu mai has mostrat, et sorprendrà el desig de poder quedar-te allà durant hores. I un cop arribada l’hora de marxar, d’agafar l’autobús quan ja el sol ha desaparegut de les finestres de tots els nens, mantens aquesta sensació i la guardes fins que arribes a casa i sopes i t’adorms.

Esther Rodríguez – Voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social