VAL LA PENA!

La meva vida s’havia convertit en un sac ple de problemes. Anava pel món arrossegant aquell sac sense saber com desfer-me’n, atrapada dins del cercle viciós d’una monotonia lenta i feixuga que col·locava el meu estat d’ànim frec a  frec d’arreplegar una depressió com un piano. La veritat és que vivia d’esma, menjava de fàstic, i dormia (quan podia) amorrada al coixí mirant d’ofegar l’angoixa que em mortificava per dins. Quan despertava sentia com si m’hagués empassat un glop d’àcid sulfúric. Així que el meu cervell tornava a engegar la màquina de pensar, l’estómac deixava anar un crit eixordador avisant-me que no em descuidés de patir perquè els problemes continuaven allà, esperant impacients per poder-me seguir corsecant l’ànima.

Era patètic, durant molt temps el meu món es va limitar a una habitació sense finestres on vivíem els problemes i jo, la resta era com una nebulosa llunyana i difusa que mirava d’esquivar, amagada per no haver de donar explicacions, el meu cervell s’havia encallat i no veia com sortir-se’n, fins que un dia, no sé quin ni quan, el teu record, Olga, em va sacsejar per dins de la mateixa manera que el dia que et vaig conèixer.

Eres menuda i desnerida, no tenies encara un anyet i la vida ja t’havia apallissat de mala manera. Quan vas arribar a l’orfenat de la Maternitat de Barcelona jo vaig ser la puericultora de torn que et va rebre. Aleshores tenia 19 anys, una vida regalada i un futur prometedor, tu en canvi, quan encara no t’havies ni adonat de la teva existència, ja havies patit el desamor, l’abandó, i la manca de seny dels teus pobres pares, que atrapats en el món de la droga no van saber ni poder estimar-te.

Olga, Olguita, quan Sor Carmen et va portar a la sala 5 de lactància de la Maternitat, eres un farcellet  mal embolicat i pudent quasi sense esma ni per gemegar. Et va col·locar en els meus braços i em va dir que et banyés, que et posés roba neta i que et portés a la infermeria perquè el Doctor et fes una revisió mèdica. De ben segur que feia mesos que duies aquells parracs pixats i cagats, però el que no m’haguera imaginat mai, Olga, era l’horror que vaig descobrir en el teu cosset, ple de cremades de cigars com si algú els haguera apagat fent-te servir de cendrer. Cicatrius i ferides infectades, adherides al retall d’aquella samarreta d’home bruta i esquinçada que tocava la teva pell. Et vaig embolicar amb una tovallola i vaig sortir esperitada cap a la infermeria, el metge se’n feia pagues, i a mi, mentre ell et curava les pústules infectades, em relliscaven les llàgrimes galtes avall com un sortidor rajant tota la indignació i la pena que sentia per dins. Eres viva i encara no sé ni com, perquè la deshidratació i manca d’aliment es reflectien en els teus ullets com una súplica que clamava al cel… Déu, quanta injustícia!

Olguita, què deu haver estat de tu?… Et vas anar refent i, a poc a poc, emparada per “les mamis” de la Maternitat, un dia vas aconseguir dibuixar un somriure. Després jo vaig marxar, em vaig casar, vaig tenir fills, i amb tots els tràfecs que la vida m’anava portant, ja no vaig saber més de tu.

Olga, si encara estàs en aquest món que tan injustament et va tractar, deus tenir uns 40 anys, i de debò que si és així, vull creure que ets feliç, que la vida t’ha rescabalat de tot aquell dolor i t’ha convertit en una dona esplèndida, capaç de donar i rebre tot l’amor que et mereixes.

Em pregunto si va ser el meu cervell atribolat qui va remenar en els arxius de la memòria fins trobar el teu record, o vas ser tu, Olga, que com un àngel del cel vas venir a trobar-me per lliurar-me d’aquell ofec que no em deixava viure. Recordar-te em va fer extremi fins el punt d’adonar-me que el món és ple de gent que pateix, i que aïllar-me d’aquest món era el pitjor que podia haver fet… A fer punyetes els meus problemes!. Se m’havia encès la bombeta que tornava a il·luminar la foscor del meu pensament, i el meu cervell va tornar a funcionar. Vaig deixar de rumiar com salvar la meva existència de tots aquells dracs ferotges que em perseguien, encarregant a la divina providència que fes la seva feina, i em vaig dedicar a imaginar què era el que jo podia fer per tornar-me a sentir viva dins del món on m’havia tocat existir, i així va ser com un bon dia, escales amunt, vaig anar a petar a les oficines del Telèfon de l’Esperança per oferir-me com a voluntària, i… per sort m’hi van voler!, no s’imaginaven el favor que em feien deixant-me participar d’aquella tasca anònima que em permetia sentir-me útil, sentir-me una persona més entre totes les persones, i demostrar-me a mi mateixa que podia tornar a mirar la vida cara a cara, tan si m’ensenyava les dents, com si em regalava un somriure.

No va ser arribar i contestar al telèfon, no es tractava ni d’anar a fer petar la xerrada ni de posar-se a donar opinions, i molt menys encara donar consells, el primer que vaig haver d’aprendre va ser a escoltar, em van ensenyar a parar veritable atenció, observant no solament les paraules sinó la seva entonació, el rera fons de cadascuna d’elles i sobretot vaig aprendre a escoltar els silencis que les separen. Vaig aprendre a buidar el discurs mental que duem gravat al cervell, el qual ens fa emetre judicis de valor just escoltar la primera paraula del nostre interlocutor, fent que ens posem a pensar amb el que li direm així que hi puguem ficar cullerada. Això no és escoltar, això és una competició d’opinions que no venen al cas i que porten a no saber mai el que realment l’altra ens vol comunicar. Vaig aprendre que per escoltar s’ha de ser com un CD verge, disposat a omplir-se solament del que la persona que ens parla ens vol fer saber, oferint-li la oportunitat de poder-se expressar amb franquesa i de poder abocar la càrrega emocional que la bloqueja. Aleshores és quan ens convertim en el seu mirall, un mirall on tot es reflecteix amb objectivitat, esborrant la confusió i fent que es puguin trobar per un mateix, les respostes necessàries per poder afrontar el dolor d’una decepció, d’un disgust, d’una pena o, si més no, trobar el consol, la companyia, la comprensió i el caliu d’un altra ésser humà. De tu a tu, de igual a igual, amb el cor a la mà i amb la certesa de no ser judicat.  No calen gaires paraules perquè es produeixi la màgia, sols cal un gest de comprensió, una mostra d’interès pel que ens està comunicant, i posar-nos a la seva pell.

Quan tenim la sort de saber-nos escoltats, de saber que hem pogut abocar fora de nosaltres allò que ens neguiteja, amb la certesa que som tinguts en compte, descobrim que no estem sols, i qui no està sol… creieu-me!… està salvat. En aquesta era de les telecomunicacions, sembla estrany, però n’hi ha tanta de solitud per manca de veritable comunicació, d’aquella comunicació que surt de dins i que res té a veure amb la comunicació ràpida i superficial, tan plena d’aparences i de falsedat que viu la nostra societat, que sovint  fins i tot entre les famílies existeix un desconeixement total dels veritables sentiments i neguits d’uns, i altres.

Ha passat el temps, la vida ha seguit el seu curs, i tota aquella muntanya de problemes s’ha anat diluint a mesura que s’han anat produint els canvis pertinents. Tan sols calia acceptar aquells canvis impossibles de preveure quan em trobava atrapada dins la marabunta de l’angoixa i la por. Vas ser tu, Olga, qui em vas deslliurar d’aquella foscor. Les nostres vides es varen creuar quan tu eres molt xica, i jo no gaire més que una adolescent, ara jo ja sóc àvia, i disposo d’una preciosa tercera edat per poder gaudir del món des de la perspectiva i la serenitat que donen les experiències viscudes, i tu Olga?, com m’agradaria saber que, tu Olga, ets feliç!

Maria Pilar Aregay
Voluntària del Telèfon de l’Esperança

* Relat participant en el Primer Concurs de Relats de la FCVS