VAL LA PENA!

La Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) convoca el II Concurs de Relats de Voluntariat per promoure la idea que el voluntariat social val la pena! L’objectiu és donar veu a tots aquells voluntaris i voluntàries que cada dia dediquen part del seu temps als altres. Es tracta d’una convocatòria oberta a qualsevol persona que vulgui explicar i compartir la seva experiència com a voluntari o voluntària social.

Els relats s’han d’enviar a l’adreça web@federacio.net abans del 28 de febrer de 2011. Es lliuraran tres premis: un val de compra de 150 €, 100 € i 50 € per l’ABACUS pel primer, segon i tercer premi respectivament. L’acte de lliurament de premis es farà el proper 28 d’abril al Parlament Europeu de Barcelona (Pg. de Gràcia, 90), en el qual es llegiran també els 10 relats finalistes. La FCVS donarà a conèixer aquestes experiències publicant una selecció dels millors relats al blog Val la pena! durant l’any següent a l’entrega de premis fins arribar a la convocatòria de la propera edició del concurs.

Animeu-vos, Val la pena!

BASES DEL CONCURS

• La temàtica dels relats haurà de ser el voluntariat social.
• L’extensió màxima dels relats és de 2.000 caràcters comptant espais, sense tenir en compte el títol.
• Cada autor podrà presentar només un relat.
• El jurat estarà format per persones coneixedores del món del voluntariat i del món literari i un representant del Consell Directiu de la FCVS.
• Es lliuraran tres premis: un val de compra de 150 €, 100 € i 50 € per l’ABACUS pel primer, segon i tercer premi respectivament.
• Els autors han d’enviar els relats i les seves dades de contacte (nom i cognoms, pseudònim, telèfon, correu electrònic i entitat on fan el voluntariat) a l’adreça web@federacio.net fins el 28 de febrer de 2011. De manera opcional es pot enviar una fotografia que il·lustri el relat.
• L’acte de lliurament de premis es farà el 28 d’abril de 2011 a partir de les 19h al Parlament Europeu de Barcelona (Passeig de Gràcia, 90), on es farà la lectura dels 10 relats finalistes.
• Una selecció dels millors relats es publicaran al blog Val la pena! http://blog.voluntaris.cat durant l’any fins a la convocatòria de la següent edició del concurs.
• En compliment del que estableix l’article 5 de la Llei Orgànica 15/99, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, informem que les dades personals dels concursants quedaran en un fitxer del qual és responsable la FCVS, podent exercir el dret d’accés, rectificació, cancelació i oposició a la FCVS.

La Fundació Germina és una entitat sense ànim de lucre de Santa Coloma de Gramenet que ofereix el seu servei des de maig del 2007. L’entitat  té per missió oferir oportunitats per millorar la qualitat de vida a infants, joves i les seves famílies, especialment les que estan en risc, acompanyant-los i promovent que siguin protagonistes d’aquest procés dins del seu territori.

A la Fundació Germina creiem en quatre grans valors que els adaptem com a principis en el nostre dia a dia:

• Acompanyament. Situar-se al costat dels infants, adolescents, joves en el seu procés vital, fent camí al seu costat, escoltant i oferint recolzament i orientació, tot això comptant amb la seva família.
• Construcció comú. Un model basat en la construcció conjunta en el que cada persona des de la seva individualitat pugui desenvolupar les seves capacitats i habilitats, i des d’elles participi activament en el projecte.
• Coneixement. La formació intel·lectual com un dels eixos bàsics de desenvolupament de la persona. A més de factor integrador en societat, facilita oportunitats i evita que apareguin, es repeteixin o es perpetuïn situacions de risc d’exclusió social.
• Desenvolupament integral de la persona. Entenent la persona en totes les seves dimensions i com a membre actiu de la societat.

El nostre treball i manera d’entendre el servei que oferim als infants i adolescents està integrat en els programes de Centre Obert i Espai Jove.

El Centre obert és un servei diürn preventiu, fora de l’horari escolar, que dona suport, estimula i potencia l’estructuració i el desenvolupament de la personalitat, la socialització, l’adquisició d’aprenentatges bàsics i l’esbarjo, i compensa les deficiències socioeducatives dels infants atesos mitjançant el treball individualitzat, el grupal, la família, el treball en xarxa i amb la comunitat.

L’Espai Jove és un espai diürn de lleure socioeducatiu dirigit a adolescents de 12 a 14 anys que parteix d’una proposta educativa dirigida a potenciar l’autonomia de l’adolescent i l’adequada presa de decisions.  L’Espai Jove va començar les seves activitats al setembre de 2009 com a continuïtat al Centre obert infantil pels adolescents que passaven a Educació Secundària. Té una metodologia diferenciada del Centre obert infantil dissenyada a proposta pels mateixos adolescents juntament amb l’equip educatiu. Tot i ser en la seva definició un Centre obert com a tal, el programa s’ha anomenat Espai jove potenciant així la identificació dels mateixos adolescents.

Totes aquestes activitats no es podrien dur a terme sense la implicació d’un equip humà en què tothom aporta el millor d’ell mateix. La col·laboració és estreta entre professionals, voluntaris i estudiants en pràctiques, sent l’equip de professionals els qui donen continuïtat i estabilitat als programes. Ells són els responsables del bon funcionament de l’activitat, de l’acompliment dels objectius, del seguiment i les coordinacions amb altres serveis. Els voluntaris i estudiants en pràctiques participen directament en l’acció socioeducativa fent equip amb els professionals, i donant un valor afegit a tot el projecte, ja que gràcies a ells aporten un tracte més personalitzat en l’atenció als infants.

Gerard Carneado
Responsable de Voluntariat de la Fundació Germina

Soy Enrique y de apellido Richard. Tengo 61 años.
En noviembre del 2002 me uní, como voluntario, al equipo de calle de Arrels Fundació.
Desde entonces que me gusta decir que ‘hago la calle’.
Junto a Puri, cada martes paseamos un trozo de Barcelona para descubrir y estar con esas personas que normalmente nadie ve.
Personas que pasan desapercibidas. Unas veces, por las prisas que llevamos, otras, porque se esconden a nuestros ojos y otras, porque nos molestan, porque están sucias, huelen mal y deslucen nuestros barrios.

Sólo pretendo ‘estar’, acompañar.
Que sepan que también hay gente que los mira con otros ojos y que, si él quiere, puede salir de la calle; pero sólo si él quiere.

Creo firmemente en que toda persona tiene derecho a vivir dignamente desde el mismo momento de nacer.
Y creo que estas personas tienen sus derechos enajenados.
Mi trabajo consiste en devolver derechos.

A veces uno pensaría que nada más verte y ofrecerle sitio para comer y dormir, te van a recibir como héroe que le devuelves a la vida.
¡Qué lejos está de la realidad!
Ellos ya están bien así, en su precariedad.
Llevan tantos años fuera de nuestra rueda de vida ‘normalizada’, que ya se han acostumbrado a no tener nada, ni tan siquiera dignidad.
O tal vez lo que tengan es miedo a retornar al mundo ‘normal’ de donde un día se salieron o ¿tal vez les echamos?
Sea como fuere, no; no quieren salir de su estado. Se han acostumbrado a vivir así.

¿Quieren estar así? No lo sé; pero no parece que sea natural que alguien desee vivir así.
Yo siempre pienso que nadie en sus sueños de niño ha querido ser indigente cuando fuere mayor.
Calculo que nadie de niño pensó que dormiría en la calle, que la lluvia le mojaría y que tendría que buscar cartones cada noche para evitar pasar el frío.
Ni estaría en su pensamiento que otros le pegarían, ni que estaría expuesto a la violencia del desalmado de turno. Porque en la calle también se sufre violencia.
Ni soñaría con que nadie se le acercaría porque su olor les repugnara.
Ellos también fueron niños y seguramente que soñaron, como los demás, en ser médicos y bomberos y presidentes de la nación…
Algo le ha debido de remover por dentro para que las cosas estén como están. Algo le ha debido de suceder y ha debido de ser algo terrible.

Volver a la ‘normalidad’, como nosotros la entendemos, va a costar.
A veces son años los que estamos relacionándonos en la calle sin conseguir que la persona pida nada. Pero seguimos estando allí, día a día, complacidos en nuestra relación de personas. Y en esta relación descubrimos la dignidad del otro y también la nuestra.
Y me siento querido. Y se siente estimado.

Quizás con el tiempo quiera ducharse o arreglar el DNI que alguien, algún día se lo robó, o tener la pensión de jubilación, porque ya hace años que cumplió los 65… Y yo, entonces, con gusto, le facilitaré el acceso.
Y a lo mejor, más tarde, quizás algún año después, querrá dormir en pensión porque se siente cansado, y la buscaré. Aunque la primera noche dormirá en el suelo de la habitación porque ha perdido la costumbre de dormir sobre una cama.
Y tal vez, después de unas noches, se canse y vuelva a la calle, porque no se encontró.
Y yo, entonces, seguiré estando allí, con él, en la calle, dignificando nuestras vidas en una relación de personas que creen en la dignidad, aun rodeados de un entorno precario e indigno.
Y me conformaré y quedaré satisfecho por él, por mí, por los dos, porque hemos descubierto en esa relación, tal vez, quien sabe, la vida.
Precaria, sórdida, terrible, incomprendida, pero, al fin y al cabo, la vida.

Enrique Richard
Voluntari d’Arrels Fundació
http://enriquerichard.es/

**L’Enrique escriu habitualment les seves experiències com a voluntari d’Arrels al blog “Con cartones por la calle“. Aquesta vegada ha volgut compartir la seva experiència amb el blog “Val la pena!” i des de la FCVS estem molt contents. Gràcies Enrique! **