VAL LA PENA!

Entre la transparència subtil i delicada de l’humanitat; entre el fil descaradament egocèntric i tremolosament desvergonyit que cenyeix cada persona al sac de la societat, i, més enllà de les muntanyes materials que captiven l’afany dels nostres ulls, confesso amb la voluntat ferma i tendre de compartir-ho, que he descobert un nou món.

Un món del que he decidit fer-m’hi voluntària, ja que està ple de persones que m’han ensenyat, sense tenir cap llibre entre les mans, que és la vida. Que simple que és estimar si ets capaç de trencar tots els perjudicis, de mirar als ulls de les altres persones sense tenir en compte de quin color tenen tenyida la pell, d’on venen, quin ha estat el seu passat o si són capaços de fer més o menys coses que tu. Que clar i cristal·lí és el contacte amb aquells que no creuen, ni tant sols entenen, les escales amb les que es divideix la societat.

Tinc vint anys, i sóc conscient que encara em queda molt per aprendre, per desvestir experiències, per viure, per equivocar-me, però també per encertar i, n’estic més que segura, que aquesta última via l’he justificada escollint el camí de donar i rebre. Donar el meu temps per rebre consells ètics i amables, per dibuixar un somriure ben planer i així sentir el tacte de la raó, per escoltar i per aprendre que hi ha cors que no tenen carcasses, que no estan rebosats de murs.

El Dani és el noi amb el que, juntament amb un grup d’amics, agafem més la funció d’amics que de voluntaris. Un cop al mes li ensenyem el nostre món, els llocs on acostumem a anar a prendre quelcom, el cinema, els nostres hobbies, és a dir, tot allò que d’alguna manera també forma part de la rutina d’una colla d’amics. Mentrestant, ell espera impacient el dia en que destaparà el nou al·licient d’aquella experiència, el dia en que ell ens obrirà de nou tots els sentits per gaudir, el doble que nosaltres, de tot el que va degustant. Aquesta, segurament, ha estat la primera lliçó que, sense adonar-se’n, l’ha compartida amb nosaltres, i ara, segurament que amb tant de gust, també amb tu.

GEMMA VENTURA

Voluntària de la Fundació Santa Teresa del Vendrell

(Gemma Ventura no va poder assistir a l’acte de lliurament de premis)

Hi ha un dia, un com un altre, no té per què fer més sol que de costum, ni més fred de l’habitual, en que algú et dóna una mala notícia. Llavors, tots els records comencen a rebotar dins el teu cap com pilotes de tenis, de color groc fosforescent, picant-te amb força. No t’ho pots creure, et preguntes com pot ser. Notes de seguida que el teu cor ha començat a bombejar sang i emoció a una velocitat que et desborda. Te n’adones que la impotència et corre per totes les venes. Obres la boca, te la tapes amb la mà. Gairebé no pestanyeges. Creus que en algun moment et diran que tot era una broma de mal gust i que tu riuràs, però el cert és que el temps s’allarga com si fos un xiclet i ningú no riu; definitivament no és cap broma. Penses que algú que ara mateix està naixent no podrà tenir el que tu vas tenir de petit, perquè simplement ja no existirà el lloc on has viscut les millors coses que recordes. Ets incapaç d’imaginar-te dient als nens que veus cada setmana, que d’aquí poc ja no caldrà que vinguin més. I de sobte, mentre tot plegat se’t fa un embolic, sorgeix la part positiva –sempre n’hi ha una– de tot això: mires als altres, els teus amics, veus en ells el mateix que t’està passant a tu i això us uneix. Algú s’indigna –la conseqüència d’una clara injustícia–, el del teu costat fa la primera broma al respecte –no és qüestió de perdre el sentit de l’humor–, un altre s’emociona –tampoc li restarem importància–, i així cadascú encaixa la patacada com pot, a la seva manera. Veus que tots junts sereu capaços de fer el que us proposeu per aturar-ho. Si no t’equivoques, és l’esperança l’últim que es perd, oi? Quan acaba la reunió, algú engega música ballable, uns altres s’animen i van a comprar menjar i beguda per tothom, mentre tu i la resta de l’equip xerreu i somrieu sincerament, intentant col·locar la mala notícia en alguna part més còmode del cos. Per començar, passareu una nit de festa junts, que us ho mereixeu, preparant-vos per fer front a la situació i disposats a fer el que calgui per tal que no us tanquin l’esplai.

NÚRIA CURCOLL VALLÈS

Voluntària de l’Esplai Torxa

Núvols de dilluns matí. A la feina, tot i el Barça, cares de son i posat seriós. Per fi, campanes d’Església m’anuncien l’una del migdia. Els meus dits deixen de teclejar l’ordinador i desapareixo furtivament del meu despatx. Casa meva m’espera per devorar un entrepà impacient. La corbata sap que aquest dia, l’abandono unes hores, m’allunya dels menuts. Convertit en voluntari de l’AFANOC -convertit en jo mateix-, surto escopetejat amb la meva fidel companya de dues rodes, que enfila veloç el carrer Balmes cap a destí. El rellotge marca les 2 h. Al cel, s’obren clarianes. La Vall d’Hebron m’obre les portes i arribo a “la planta de les grans lliçons”, on trobo i sento una barreja de sensacions: patiment i alegria, malaltia i colors, desesperança i vida, febre i joc, bombes i bombons, medicaments i somriures, cançons i pors. I al bell mig d’aquelles vides alienes, em sento un nen més. Ai sí, és veritat, cal dir “nens malalts de càncer”, sense por! però sans d’esperit, plens de força i amb unes desesperades ganes de viure i de riure. Les infermeres, les nostres còmplices, ens xiuxiuegen a cau d’orella on ens necessiten: vigilar al petit Joel de la 119, els seus pares han de fer gestions urgents i no el volen deixar sol. O distreure en Mohamed, baix de defenses i avorrit dins la seva habitació. Si no hi ha una missió especial, la sala de jocs ens envolta amb una llum màgica barrejada amb olor a desinfectant de mans. Puzzles, cotxets, llapis de colors, joguines i ninots s’amunteguen en un ordre dissonant, i deixen que ens aprofitem d’ells, tot imposant-nos una condició: que el llagrimot d’en Joaquim es transformi en una rialla descarada, que un joc de màgia deixi bocabadat al Brahim, que el dibuix de princesa fet per la Margarita la transporti a un conte fantàstic. A punt de tornar a la feina (ostres, ja han passat dues hores!), un metge, amb cara de molta ciència, passa pel meu costat i em somriu, agraït. Li responc amb una mirada fugissera com dient: oi que faràs tot el possible per curar aquests minyons? Els núvols del matí han tornat a tapar el cel.

RAFA ORELLANA DE CASTRO

Voluntari d’AFANOC

Quim Sicília, cap de Participació d’Abacus, lliura el premi a Rafa Orellana

Tarda de dijous, el meu dia preferit de la setmana. Arribo al hospital i faig “la ruta del passadís”.

La Grace va ser la primera nena que vaig conèixer al hospital.

Vaig aterrar en aquella planta d’oncologia, disposada a veure que era això de fer de voluntària .

Aquell primer dia meu, també era el primer dia seu al hospital.

Poc a poc, jo i un altre noia, varem aconseguir que s’apuntés a jugar.  Li vaig acariciar el peu, i des de aquell moment no el va apartar del meu costat. Estava enfadada , però mantenia el contacte amb el peu, com dient, “estic enutjada, però m’agrada que estigueu amb mi”.

Passen els mesos. La Grace sembla millorar, però el seu caràcter és fort, i s’enfada sovint.

Avui quan arribo a la planta la trobo a la seva habitació. Està estirada al llit. M’assec a la cadira que hi ha al seu costat. I aleshores, me’n adono.

A la Grace li han amputat  un braç.

Em quedo per dins, immòbil. Per fora, actuo amb normalitat.

Em poso a pintar amb ella uns dibuixos, i quan la veig mes contenta li faig una carícia al monyó. Em mira i em somriu.

És un instant sense paraules, però ple de significats.

Li dic que és una nena molt valenta. Ens fem pessigolles i riem.

S’enganxa al meu braç. Ara ell és la joguina. L’examina, i jugant em mossega. Li dic que això no. Em demana disculpes, i passa a fer-me de nou carícies al braç, l’acarona i li fa petons.

Arriba la seva mare, m’acomiado i li faig un fort petó. Ella me’l fa també, i al meu braç.

Marxo cap a casa. Al metro reacciono.

La nena ha estat acomiadant-se del seu braç. Ha jugat amb ell, s’ha enfadat amb ell perquè ja no el té, i li ha expressat tot el seu amor.

Em quedo noquejada durant molts dies. Quan torno a veure-la ja no es torna a repetir lo del braç. Juguem com sempre i em meravello de lo molt que es defensa amb un sol braç.

M’ensenya les fotos de la seva comunió. Està preciosa!

Resulta increïble com de lluitadors són els infants.

Com molts dels infants que he anat coneixent, em va ensenyar molt.

Una nena única.

MARIA JOSÉ GARCÍA TOMÁS

Voluntària d’AFANOC

Content va cercar l’adreça per internet disposat a dedicar les dues properes hores a passejar un avi en cadira de rodes.

En arribar, va pujar per aquelles escales impossibles…

A dalt l’esperava la dona. Malgrat no haver-se vist mai i, sense saber ben bé per què, es van mirar i es van abraçar.

Va ser l’inici d’una sincronia.

Tot i que altres malalties s’havien incorporat, el motiu pel qual l’home estava en una cadira de rodes era el Parkinson que patia des que tenia 37 anys.

Entre la dona i el voluntari van baixar l’home amb dificultat i tots tres van fer la primera passejada plegats.

La parella s’aturà sovint a saludar els veïns sorpresos de veure’ls al carrer. En Claudi feia veritables esforços per mantenir una mínima conversa, La seva expressió des que havia sortit de casa destil·lava una mena d’eufòria.

La dona se’l mirava.

El voluntari se’ls va tornar a mirar.

Una hora més tard van tornar a pujar a casa ajudats per un jove veí que també va voler col·laborar.

Un cop a dalt la dona es va emocionar i al voluntari l’emoció se li va encomanar.

Va voler donar-li diners però ell els va refusar.

-       No sé com agrair-te que hagis vingut i l’estona tan meravellosa que ens has fet passar.

-       No té cap importància. És una simple hora que perdo sovint fent qualsevol cosa sense valor.

-       Per a tu només serà una hora, però jo porto deu anys esperant que vingui algú !!!

Van tornar les abraçades i els petons de satisfacció. La cara dels tres ho deia tot. Era el primer dia. I ella no parava de plorar. I el voluntari també va plorar un parell de dies incapaç d’entendre com hem creat una societat on ningú no ajuda a ningú i algú pot estar deu anys esperant rebre un cop de mà.

Era el primer dia.

Avui són part d’una família on tots estan convençuts que l’àngel és l’altre.

I ella encara s’emociona de què ell hi vagi cada setmana.

I el voluntari encara s’emociona… Però avui, envoltat d’altres persones que també comparteixen el seu temps, té l’esperança que tot canviarà.

XAVIER CAPARRÓS I OBIOLS

Voluntari de Creu Roja Terrassa

Xavier Caparrós Obiols fent una de les sortides com a voluntari

Plovia. En Pere anava pensant mentre portava la moto. Les gotes relliscaven pel casc mullant la roba. El cotxe estava al mecànic i acompanyava la seva filla Sandra, de 16 anys, a veure la Rosa en un geriàtric de la ciutat. S’havia compromès amb l’entitat. Era voluntària.

La noia explicava poc. Ell sabia, però, que es tractaven pel nom i amb respecte. La jove estava contenta, se sentia útil. Ja n’hi havia prou.

A ell li passava igual quan, amb la colla, redactaven projectes de cooperació en el seu temps lliure. Lluny, un jove podria fer riure els nens. Si aconseguien diners, sabia que l’Alvaro hi dedicaria gran part del seu temps. Compraria al mercat “atol” i “tortillas” i els faria jugar amb qualsevol cosa – a Guatemala hi ha moltes escombraries per reciclar. Al locutori, mentre menjaria es connectaria al  Facebook. Hi penjaria les fotos del mòbil , se’l veuria borrós però content, seria el rei dels somriures – possiblement de petit tampoc va riure gaire per la maleïda guerra.

Damunt la pujada, pensà en el seu pare – recentment mort – que amb 90 anys visitava “vells” a l’hospital. Donava temps i escalf, no tenia res més. Els “vells” estaven contents, el seu pare també.

Prop de la porta del geriàtric, evocà les imatges de l’avi. A principis del segle passat el poble el va triar per fer de Jutge de Pau. Confiaven en ell, deien que era un “home bo”.

Van arribar. Es tragueren el casc.

Amb un somriure a la comissura dels llavis, feu un petó a la Sandra i aquesta entrà. Mentre s’allunyava, somreia. Sentia l’aprovació del pare.

Ja a casa, assegut a terra, explicava històries familiars a la Núria de 12 anys. La mirava il·lusionat, gairebé absort. “Tu també seràs voluntària”, li va dir”. La nena respongué: “Ja ho sóc papa, t’escolto a tu !”.

La Marta, la seva dona, somreia en un racó tot llegint el diari. “Hi ha moments en que és millor callar i deixar créixer”, murmurà.

Se sentí la porta, era la Sandra. Havia perdut l’autobús. Anava molla i deixà el terra brut.

Encara plovia.

PEP PLANA FARRÉ

Voluntari de Fundació Utopia Girona

Quin gust té el rovelló? Com es diu això? Perquè teniu dues llengües? Què es l’escudella? Si vull dir una cosa d’ahir, com la dic? És brutal, quan intentes respondre a preguntes que mai t’havies fet. Home, l’escudella és escudella! La sopa de Nadal. La de casa, la dels galets i la pilota…i l’olor de Nadal, i aquella olla enorme que les mares guarden sobre la nevera fins que arriba el moment. Com podria ser d’una altra forma?

Doncs ara a respondre.. quina forma tenen els galets? Pilota? Pi-lo-ta? Què és la carn d’olla? I passar els Nadals? Ah, ja no és tan obvi! Com m’encanta, quan arriba el moment! Quan entre classes i classes i treballs i projectes i entrevistes i trobades i el llarg etcètera, arriba per fi la trobada. És brutal. I el que més m’agrada és que tot el temps que no tinc, de sobte para. Para, i tot passa a ser curiós, estrany. I llavors a pensar com carai explicar l’escudella i la vida. A parlar de les coses que m’envolten, i adonar-me’n que no tot és això. I, de sobte, aprenc. De tot, del meu i del de fora. I llavors, intentant respondre qualsevol pregunta, n’he de fer una altra: I tu? I a Mali?

I aprendre, no només de les preguntes sinó de les respostes. I conèixer les llengües de Mali, les famílies, les cases i les tradicions: diferents, curioses, interessants…però semblants. I el menjar, això sí que és increïble. I els noms, i les paraules…i saber que el passat no és tan pretèrit ni tan perfet, i que contar no sempre és el mateix.

I després, tornant a la rutina i arribant tard a qualsevol lloc, em pregunto: realment no tenies temps? Tan complicat ha estat trobar una estona a la setmana? I sí, molts cops ha estat difícil, he anat encara més de bòlit. M’he hagut de menjar la carmanyola al tren, “He hecho cosas que no podría explicar”…però, segueixo viva, i més que mai. Un cop a la setmana desperto, comparteixo i aprenc, i això és el que fa que el temps tingui tot el seu valor.

I llavors, només tinc ganes de complicar-me el dia per poder fer-ho.

GEMMA-RAIS ESTEVE I ALBAREDA

Voluntària de Plataforma per la Llengua

Voluntari és…

Força, és voluntat, és ajuda, és compromís, és donar suport, és ser una companyia, una guia, és ser lúdic quan tot sembla tristor, és creixement personal, és empenta.

Voluntari és… ser la crossa per a qui li manca la cama, és ser la mà que ajuda a caminar quan ja pot recolzar el peu, i és deixar anar lliure la persona  quan ja veus que pot caminar per ella mateixa.

Voluntari és ser allà, sense fer res meravellós ni extraordinari, però sent molt humà. És donar-te a tu mateix, als altres, desconeguts, innocents i/o víctimes, i entregar-te incondicionalment. Sense esperar res, sense imaginar-te res, simplement comprenent, escoltant, ajudant, aprenent d’ells, que tenen molt per ensenyar-nos, i anant-hi des de l’essència del fons humà.

Ser voluntari esdevé una oportunitat per a l’altre, una esperança, un esbarjo, un no pensar en la meva situació quan estic amb tu, o bé veure-la diferent. Et converteixes en un imant, en una persona lliure dels seus actes que aprèn sobre coses que, potser, no s’havia plantejat encara. I tens la sort, en el fons, de poder ser la persona que va a ajudar, a donar, i no la persona que necessita rebre… Sense que t’importi allò que diguin, sense fer res de molt especial o difícil, fas molt – moltíssim – per unes poques persones que habiten en la nostra societat.

I cada vegada que plego del Voluntariat, em sento renovada, amb idees fresques, i amb la sensació de comprendre una mica millor el món i l’ésser humà. Només són 4 hores, però quines 4 hores! Diferents a totes les de la resta de la setmana: altruistes, motivadores, esgotadores, renovadores, actives, infantils, adultes, sorprenents, educatives… i aprens que pots ser diferent a com et pensaves, o fins i tot molt millor! Perquè quant hi ha i quant ens queda per apendre d’aquest món… Començant pel carrer, per tu mateix o per la persona que tens al costat. I d’aquí, a voluntari…

… una oportunitat per veure el món des d’uns altres ulls!

MERCÈ DURAN SINDREU

Voluntària del Casal d’Infants, Acció Social als Barris

Querido Juan:

Te conocí hace diez años cuando vendías La Farola. Allí estabas, cada día, sonriendo y charlando con todos, hasta que un día desapareciste dejando tras de ti un extraño vacío.

Apareciste dos o tres años después. Tu sonrisa había desaparecido, al igual que tus palabras. Te escondías detrás de una barba y una sucia gorra y arrastrabas un carro…tu carro, tu vida. Me daba miedo acercarme a ti, pero un día me decidí y aún recuerdo como se iluminaron tus ojos al reconocerme.

Reanudamos nuestra relación poco a poco. Entonces yo ya era voluntaria de Arrels. Me sentí privilegiada, pues ahora que conocía de cerca el mundo de los “sin techo” podría ayudarte más…pero te fallé, Juan. Mis deseos de ayudarte me cegaron. Tú me ofrecías lo mismo, tu amistad, y yo la cambié por unos objetivos, sin preguntarte. Tú seguías dándote gratuitamente y yo centré en tu persona la realización de mis sueños. ¿Qué podía ser más bonito que conseguir que dejaras la calle? Me olvidé de ti, de lo que tú querías y me centré en conseguir lo que yo creía bueno para ti. Dejé de considerarte mi vecino, ¿mi amigo? y te puse en el saco de los “sin techo” y de paso me metí a mi misma en ese saco de gente que continuamente, sin preguntarte antes si son bienvenidos a invadir tu intimidad, te ofrecen comida, pensión, ducha…y otra vez comida, pensión, ducha…

Finalmente, el tiempo me enseñó que, como en todo, en esta vida no podemos proyectar en nadie nuestros sueños y que no hay nada peor que empeñarse en forzar el cambio de alguien sin contar con su voluntad.

Por fin ahora hemos vuelto a lo esencial, a aquellos pequeños detalles que al final son los que más importan. Ahora me basta y me sobra con ese saludo matinal, con esa sonrisa guasona cuando me preguntas si voy a trabajar, con esa mirada cómplice cuando me haces una confidencia. No pretendo nada, no busco ni persigo nada. Solo quiero acompañarte en esta dura etapa que la vida te ha impuesto y estar ahí solamente cuando tú quieras que esté.

ISABEL HUBER

Voluntària d’Arrels Fundació

Noche de sábado y no se que hago aquí. La verdad, está noche me apetecía quedarme en el sofá de casa, viendo una peli y comiendo palomitas. Mis amigas deben haber salido todas. Me miran un poco raro cuando digo que soy voluntaria. Creo que piensan que estoy un poco loca, por lo de trabajar gratis y eso. A veces yo también lo pienso. Hoy, por ejemplo.

Me ha tocado la verbena, con todos los abuelillos bailando pasodobles. Yo hubiera preferido la media maratón. En los actos deportivos siempre hay alguien a quien atender, aunque sea para darle unas tiritas. Aquí te puedes pasar las horas sin hacer nada. No es que quiera que nadie se haga daño, claro. Pero cuando empecé creía que habría más movimiento. Me lo imaginaba como un capitulo de “Urgencias”. Demasiada tele he visto yo.

Hace frío, pero seria poco profesional pasar la noche en la ambulancia, así que paseo para entrar en calor. No tengo con quien hablar, porque mis compañeros son todos chicos y están escuchando un partido por la radio. Esta va a ser una noche larga.

Para matar un poco el tiempo me voy al lavabo. Por el camino ayudo a una señora a empujar la silla de ruedas de su amiga. Me lo agradecen con una sonrisa y siguen con su charla. Es divertido escucharlas, parecen quinceañeras: que si fulanito va detrás de menganita, pero ella solo tiene ojos para mengano; que si aquella se ha pasado con el maquillaje, y parece una cualquiera, y a la otra, le queda mal el vestido porque se ha engordado.

Volvemos a la pista, y la miro como si la viera por primera vez. No miro las ropas, los bastones o las canas, ni escucho la música pasada de moda. Miro el brillo de sus ojos, la expresión de su cara. Relucen. Relucen de felicidad, de alegría de vivir. Y ríen. No paran de reír.

No se como, se me contagia su estado de ánimo. Me siento feliz por vivir, por estar aquí. De alguna manera yo soy parte de esto. Soy parte de esta felicidad, porque nuestra presencia la hace posible.

Ahora se que hago aquí.

ROSARIO RODRÍGUEZ ESTEBAN

Voluntària Creu Roja