VAL LA PENA!

-Si m’has de corregir fes-ho, d’acord?- em deia molt sovint amb una rialla entremaliada.

            No la podia rectificar pas. Havia millorat tant des que havia arribat. Recordo la primera vegada que la vaig veure; era tímida i abans de pronunciar qualsevol paraula s’ho pensava més de tres vegades.

            Vam acabar l’estiu amb l’inici de les nostres trobades i les dues cultures es van coneixent fent servir una mateixa llengua.

            Ella, amb la seva filla de nou anys, va arribar a Catalunya on es trobaria amb el seu marit per refer la seva vida després de veure una petita Argentina des de l’avió. Ella insistia que els canvis eren durs, però que tot ho feia pensant en la menuda. Per això em va venir a trobar.

            Les nostres xerrades sempre anaven acompanyades d’un cafè amb llet en un bar molt agradable que hi ha al costat de casa. Quedàvem just després de dinar perquè així ella podria anar a buscar la seva filla a l’escola i dur-la a piscina fins al vespre.

            Sempre somreia i això m’agradava perquè veia que les estones ens eren entretingudes i que a l’hora de marxar sempre ens sabia greu dir-nos adéu. Li agradava utilitzar frases fetes — deia que això li feia veure el seu progrés com a catalanoparlant— i entre les dues elaboràvem el nostre petit repertori. Les dues volíem el mateix: enriquir-nos i fer-nos més grans. Jo creixia en persona i en coneixement i ella ho feia per la seva filla. 

            Ara ja no fem el cafetó dels postres a les tardes dels divendres, continuem creixent però per separat. Vam finalitzar el nostre projecte per seguir amb uns altres: ella descansaria i aprofitaria el temps per estar amb els seus, i jo, per altra banda, continuaria amb els meus estudis universitaris i encomanant la meva llengua.          Aquella mateixa tarda, ella va recordar tots els nostres jocs de paraules que havíem compartit i amb un gran orgull va regalar a la seva filla un llibre de refranys i frases fetes catalanes.

Laura Jacas Díaz
Voluntària del CNL Vilanova i la Geltrú

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Avui operen la Paulita. Prop d’un any de tractament i arriba el moment decisiu. Després d’onze operacions als budells li clausuren la colostomia amb la que viu des de que tenia dos anys. Ara en té nou. Per fi se sentirà com una nena normal. A l’Equador, el seu país, viu amb els avis. La seva mare viu a París i el seu pare a Brussel·les. Aquí ha vingut amb la seva àvia Edgarda. Fa sis mesos que m’hi relaciono com a voluntari.

Ja fa dues hores que se l’han endut. Acompanyo l’Edgarda, passadís amunt i avall tota l’estona. Em parla de la seva vida a l’Equador, del seu marit, les filles, les il·lusions, les dificultats, el patiment…

Al seu poble, l’Edgarda no sabia ni anar a comprar. Tot ho feia el marit, ella l’acompanyava. Aquí s’ha d’espavilar. La ciutat, els desplaçaments, els metges, la compra, l’hospital, el barri, els veïns. És d’admirar. Defensa el que és seu amb dents i ungles.

La Paulita en treu el que vol. Utilitza la malaltia per obtenir regals, llaminadures, favors de tota mena, encara que per això s’hagi de barallar amb qui sigui.

A mi també intenta utilitzar-me. A vegades em deixo fer, m’esgarrifo només de pensar en la infància que ha tingut. Però no vull contribuir a fer un petit monstre.

Seiem una estona a la sala d’espera. Fa gairebé quatre hores que s’han endut la Paulita. L’Edgarda plora, pateix, xerra pels descosits per evadir la punyent realitat.

L’empenyo a menjar una mica al bar de l’hospital. Fins més tard no podrà veure la néta i jo em moro de gana. Acarono les seves galtes humides pel plor i em mira amb tendresa…

Després, la Paulita reclamarà la meva presència i una infermera em ve a buscar, pràcticament m’empeny fins al llit on la nena em somriu, i la seva mirada arriba al més pregon del meu ésser.

Quan retornen a l’Equador canviem la nostra relació per la d’amics. El proper estiu passaré una setmana a casa seva a la petita ciutat on viuen i ens sentirem molt feliços de retrobar-nos.

Mai us oblidaré.

Xavier Manyoses i Fariñas
Voluntari d’Oncolliga

*Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Yo he venido porque ella me esperaba

Y para que las estrellas del cielo y su mar durante su viaje me protejan.

Su primavera me ha regalado una rosa roja en una jarra amarilla.

Una flor que ningún poeta ha visto antes

Y ningún jardín de los reyes la conoce.

La rosa roja que he leído en sus ojos ha visto a Marte y a Saturno.

He visto el cómodo sofá de mi abuelo

Y la parte rica que me espera.

Yo he venido a la Terra catalana

Llevando mi pasaporte y la paloma de la paz.

También por las ganas de emigrar

Que he tenido desde pequeño.

La vi en mis sueños y me visita en mis sentimientos día y noche.

Y me invita a vivir sobre su tierra durante mi juventud.

No me importa donde vivo si no tengo.

Ya he decidido vivir con la mar a su lado

Y encima su techo y abajo su suelo.

Y entre el cielo y las nubes, no importa.

Lo más importante es que no dejo de amarla.

Haga lo que haga de mi, pasaré los días entre sus senos.

Mohammed Bousby,
Voluntari de Casa Orlandai

*Poesia presentada al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Cuando empecé mi voluntariado,  mi vida dio un vuelco. Un vuelco maravilloso.

El primer día en el Hospital fue como entrar en un laberinto de luz y color, repleto de niños y adultos asombrosamente risueños. Mis compañeros me enseñaron toda la planta y su funcionamiento y de esta forma, sin darme cuenta, hice de una planta de hospital un trozo de mi casa.

Al principio pensaba que me sentiría incómoda delante de un niño sin cabello o con una mascarilla tapando su pequeño rostro, pero fue todo lo contrario. No sé qué tipo de magia impera allí que en el momento en que paso por la puerta, me convierto en uno de ellos. Sólo hay una diferencia, yo a las 21h me voy. Ellos se quedan.

A pesar de la desgracia que invade cada una de las habitaciones de la planta de oncología-hematología infantil de la Vall d’Hebron, sigo sorprendiéndome de la capacidad que tienen el ser humano, y los niños en particular, para adaptarse a las situaciones extremas y sobrellevarlas con entereza y sin resignación, batallando día a día sin perder nunca la esperanza de salir de allí y borrar de su vocabulario las palabras “bomba”, “portacath”o “vía” que ahora forman parte de su rutina diaria.

Ha habido momentos maravillosos, yo diría que los más, pero también los ha habido tremendamente duros, situaciones de máxima tensión emocional que soportas como si tragases una bola de lija que va rasgando tu alma pero que debes intentar no exteriorizar en demasía.

Hacer de voluntaria es una de las experiencias más maravillosas de mi vida. Tengo tres hijos y, por supuesto, lo son todo para mí, pero el hecho de poder darme a otros niños y a sus familias hace que la vida sea más completa y creo que con este ejemplo, estoy transmitiendo a mis hijos unos valores que espero sepan aprovechar.

Ayudar y hacer feliz a otra persona con tu apoyo es quizá mucho más gratificante para tu espíritu que recibirlo; por eso, a veces, pienso que es egoísta.

Cuqui Sarrias
Voluntària, d’AFANOC

* Relat participant al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Ja podeu veure un resum de l’acte d’entrega de premis del 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social. Va ser un acte molt emotiu amb una gran participació. Gràcies a tots per fer-ho possible!

També podeu veure algunes fotografies de l’acte a: http://www.flickr.com/photos/65514268@N00/sets/72157626527344579/