VAL LA PENA!

Una de las experiencias mas impactantes de mi vida como voluntario fue un domingo que se realizo  un campeonato de Basquet en Badalona para disminuidos Psíquicos.

Nuestro grupo de voluntarios preparo  las canchas, acompaño y acomodo a los equipos y a sus respectivos familiares, repartimos desayunos e íbamos a participar como jueces de mesa y árbitros de pista, hasta aquí todo correcto, pero el milagro ocurrió cuando empezamos a ver la cara de alegría y ansiedad de los jugadores al entrar en la cancha de juego…., después de muchísimos días de entreno y esfuerzo, según me comentaban sus familiares, por fin…. podrían realizar su sueño, participar en un campeonato….. como los de verdad!

No he visto mayor alegría ni mayor felicidad que la de estos chicos;  Cuando su equipo era encestado se abrazaban con los chicos del equipo contario, o cuando un jugador con la pelota en las manos nos preguntaba en que canasta debía encestar, y los árbitros (que éramos nosotros) de repente dejamos de aplicar las estrictas normas del Básquet para dejarnos llevar por la alegría y abocarnos en un “Fair play total ” y dejamos que esos  muchachos fuesen por un día CAMPEONES, ni existia ni el vencedor ni de vencido , tan solo CAMPEONES , todos fueron aquel día CAMPEONES.

Y  todos lo fuimos; Campeones de nosotros mismos, de nuestras aspiraciones, de nuestras limitaciones, de nuestras vidas, de nuestras flaquezas, de nuestro mundo.

Aquel día vi lo que nunca había visto ni sentido, vi la sonrisa de Dios detrás de sus miradas.

Esto es lo que me hace sentir y ser voluntario.

Miguel A. Cantillon Bosque
Voluntari de Voluntaris Badalona

* Relat participant al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

I tant que val la pena fer de voluntària, de fet, perquè no és cap pena. Una ja ha superat els cinquanta i això vol dir que puc disposar d’algunes hores lliures. Ha arribat un moment en què, quan acabo la feina remunerada, no he de començar inexcusablement les tasques de fer de mare. La condició de mare comporta unes feines que faig molt a gust però que no formen part del voluntariat, sinó que són obligades. Agraïdes, això sí, però obligades.

El voluntariat, en canvi, és com el conte de la sopa de pedres: un autoengany molt satisfactori. Tu dones una mica de l’ingredient de què disposes –el teu temps o les pedretes en el cas del soldat del conte que patia gana i ningú no li volia donar menjar– i el grup amb qual et dediques hi posa la resta, és a dir, els ingredients més importants. El soldat va aconseguir fer una sopa amb les verdures, l’arròs, la sal i tot el que van aportar els curiosos del poble que volien saber com es feia una sopa de pedres.

Participo en un cafè tertúlia de dones organitzat per d’una fundació del Raval: dones diverses, amb mocador o sense, dones que arrosseguen les seqüeles o pateixen problemes duríssims, dones molt reivindicatives, molt crítiques, molt cremades per la vida que els ha tocat viure. A la vegada, són dones que tenen uns sentiments i uns afectes immensos: criden, ploren, riuen i encomanen el que porten a dins, que és una passió innegable per superar els entrebancs. Comparteixen el que tenen al voltant d’una taula amb cafè, sucs i galetes. Comparteixen les seves experiències vitals, les anècdotes quotidianes, els seus encerts i errors, els seus valors, les seves capacitats limitacions…

Són dones que s’ensenyen i que, en definitiva, ensenyen. Amb elles aprenc a aprendre.

Carme Ruiz Querol
Voluntària de Fundació Escó

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social