VAL LA PENA!

Feia fred, però un bon sol d’hivern entrava per la finestra quan vaig arribar a Càritas. Vaig mirar la llista de visites concertades i vaig cridar a la primera persona: Fàtima. Una dona jove va entrar i tot seguit es va posar a plorar desconsoladament. Li vaig indicar la cadira i vaig respectar la seva ploraria. Mentrestant vaig observar que tenia una cara preciosa i un cabell llarg i arrissat però despentinat i brut. Em vaig adonar que tant el seu jersei com el seu texà estaven plens de taques.

Després d’uns minuts vaig pregar a Fàtima que em contés que li preocupava. Entre llàgrimes, em va explicar que era marroquina i que es trobava desesperada perquè la seva parella, un romanès, li havia abandonat feia un parell de setmanes. Ella tenia una angúnia tan forta que li venia l’idea de llençar-se pel balcó del desè pis on vivia. Això li feia molta por ja que tenia una filla de sis mesos. Li vaig donar un mirall i li vaig dir: – què veus? No va contestar i va plorar encara més. Jo li vaig dir que veia una jove bonica, forta i mare d’una nena, per la qual cosa ja tenia bones raons per donar gràcies a Deu.

Vaig portar-la al centre de distribucions d’aliments i li vaig donar menjar i roba. Fàtima no es podia creure el que estava veient i no parava de donar les gràcies. Abans de marxar, se’m va agafar al coll i em va abraçar una bona estona. Durant els mesos següents, una voluntària la trucava i la visitava molt sovint per saber com es trobava.

Ara, un any després, Fàtima, amb un munt de problemes econòmics, ha esdevingut una dona forta de cos i ànima. Treballa netejant l’església mentre que no troba un altra feina, i Càritas li continua donant el que és necessari.

Mai oblidaré aquell matí d’hivern en què Fàtima va entrar per primera vegada a Càritas. Ara quan em trobo amb ella i parlem una mica sempre diu que té el cor ple d’afecte i de gratitud per la gent de Càritas que li van fer sortir del pou profund i fosc en el què es trobava i li van salvar la vida.

Marisa Garcia de Oteiza - Voluntària de Càritas Tarragona

2n Premi a Tarragona del 4t Concurs de Relats de Voluntariat Social

La jubilació pesa. He dedicat 45 anys de la meva vida a una feina i de cop i volta ja no és per a mi, ni jo per a ella. Sóc vell. I si no vull deixar-ho? És dur pensar que ja no serveixes i has d’afrontar tot aquest temps que se’t tira a sobre. La meva dona està preocupada. Em veu trist, absent. Per això m’obliga a fer-li els encàrrecs. Crec que se’ls inventa per mantenir-me ocupat.

Avui és el meu aniversari. El primer des que em van jubilar. La meva filla ha vingut a donar-me el seu regal: un sobre. L’obro intrigat. Només hi havia una fulla. Deia: “El teu temps és teu, és el teu major valor, dóna’l i es multiplicarà”. Al revers hi havia un nom i una adreça. Segons van insistir, havia d’anar-hi aquella mateixa tarda.

No era lluny. Havia passat moltes vegades per aquell edifici però mai m’hi havia fixat. Vaig entrar i vaig preguntar per la persona que indicava la carta. “Eli”. Ràpidament una noia jove i eixerida s’acostà.

- L’esperava senyor Pere. Primer felicitar-lo pel seu aniversari. Ha portat el llibre?

- Com sap el meu nom? ¿Llibre? Jo només …

- Sr. Pere, no es preocupi. La seva dona i la seva filla m’ho han explicat. Sé que ha estat durant tota la seva vida venedor de llibres, que l’han jubilat fa poc, que disposa de temps, i que sempre li ha agradat llegir. Així que des d’avui, si li sembla bé, llegirà un llibre a la gent gran que tenim aquí. No veuen bé i els agrada que algú els llegeixi. La seva filla em va dir que vostè llegeix a la seva dona a casa, i ambdues van pensar que això podria ser una bona idea. Així que si no li sembla malament, acompanyi’m, l’esperen.

Des d’aquesta tarda, i ja porto un any, vaig dues vegades per setmana a llegir a persones que no veuen bé però que estimen la lectura com jo. Mai abans havia pensat que regalar temps seria tan satisfactori. Mai abans havia imaginat que em faria voluntari. Mai havia somiat que quan menys valuós em sentís, em pogués tornar a sentir necessari i pogués recuperar la confiança en mi.

Aitor Rodríguez

2n Premi a Barcelona del 4t Concurs de Relats de Voluntariat Social

Los primeros en llegar son Teby y Carles y se les irán sumando otros. Cansados, sucios y hambrientos esperarán a que den las cinco, se abra la puerta y puedan durante un rato encontrar esa especie de hogar donde sentirse a gusto, amados y seguros. La mayoría se dirige a tomar algo caliente y también algo para comer.

Allí está Daniela, la observo comer con avidez, tal vez sea ésta su primera comida del día. Va en busca de un cigarrillo que guarda para más tarde, después me pide gomina y perfume y es cuando me fijo en sus manos hinchadas, con pinchazos y moratones y no puedo menos conmoverme. -¡Cuídate Daniela!, me atreví a decirle; ella me miró sin expresión alguna y se marchó, bajó deprisa las escaleras, encendiéndose aquel cigarrillo y tropezando con los dos que subían. Eran Wallid y Mohamed dos inseparables que nada más llegar tienen por costumbre saludarnos amablemente al tiempo que recogen sus ropas limpias. Aquella tarde Wallid había abandonado su amplia sonrisa por un semblante triste y es que le habían comunicado que en breve debía entrar en prisión. Le vimos como recogía sus pertenencias y las ponía en una bolsa. Sin embargo, han pasado varios meses y seguimos disfrutando de su presencia. Para Wallid es ése su hogar, encuentra allí quien le cura las llagas de sus manos, el abrazo del voluntario, la palabra justa que le anima y una ocasión para encontrarse con su persona y su dignidad.

Todos experimentan ese cambio entre el antes y el después de haber dejado sus ropas sucias y malolientes y revestirse de otras limpias, después de haber pasado por la peluquería y tenido esa charla amigable con el que les ha repasado sus barbas, cortado y saneado el pelo. No han necesitado más para sentirse más guapos, y adquirir la pizca de autoestima que, sin saberlo muy bien, venían buscando.

A todo esto César y Milko están ya deseando que comience la ronda de canciones al son de la guitarra de Joseba, y sentirse los protagonistas de esas letras que hablan de amor y desengaños, que llaman a resistir para seguir viviendo, letras que invitan a recordar a quienes un día dejaron. Y así con la emoción hecha un nudo en la garganta, cantando “passeu, passeu” se les invita a pasar, a reconocerse, a quererse, a olvidarse del mundo, a ser felices aunque tan sólo sea un instante, lo que tarden en bajar las escaleras de lo que quisiéramos reconocieran como su hogar.

Ma. Jesús Andrés

1r Premi a Lleida del 4t Concurs de Relats de Voluntariat Social

Elahdj, m’has deixat, te n´ has anat després de barallar-te entre la vida i la mort, amb una malaltia que no has pogut superar. Una leucèmia salvatge que no ens ha deixat temps suficient per dir-nos tantes coses.

Gràcies a la meva funció de voluntària, he tingut el privilegi d’estar amb tu, vull escriure’t el que penso. Unes últimes paraules que no vaig tenir temps de dir-te.

Et vaig conèixer d’una forma inesperada i gràcies a això vaig saber de tu. Vas arribar a mi com un somni, i a la nostra primera trobada ja em deies “ me’n vaig”, i jo no comprenia, encara, el significat de les teves paraules. Ara sé que era un comiat.

M’alegrava la teva vitalitat, la teva forma de ser i la manera tan teva de somriure i de dir el meu nom, fins que el cansament et vencia i m’aferraves amb força la mà, mormolant mig adormit “Fina, no te’n vagis encara”. Quantes llàgrimes vàrem vessar junts.

Has estat un bon amic, un germà, un confident… Una persona molt especial amb el cor i el cap més sans que mai he conegut, i d’aquesta lucidesa, cada dia he après quelcom valuós…

I ara que m’has deixat, estimat Elahdj, m’adono de lo petits que som davant el teu gran amor! Un amor que, tot i saber que ens deixaves, ens transmeties a cada segon amb la teva càlida mirada i les teves paraules carinyoses.

Ara, en aquest tram del meu camí, no demano res més que unes rialles abans d’anar al llit, el dolç record dels éssers que ja no hi són, un bocinet de cel on hi tregui el nas la llum de la lluna de tant en tant i poder vessar llàgrimes d’emoció i felicitat per tot allò que realment valgui la pena.

Tant que estàs en el jardí de la meva vida, veig que tot comença a florir. Tot el que miro, toco, oloro, sento i estimo ara ja porta un trosset de Velingara (Senegal). Per això, Elahdj, vull agrair-te que m’hagis deixat aprendre, al teu costat, la senzilla lliçó de com s’ha de viure la vida.

Em despedeixo de tu, no amb un adéu, sinó amb un fins aviat, amic meu!

Fina Granizo - Voluntària d’Oncolliga Girona

1r Premi a Girona del 4t Concurs de Relats de Voluntariat Social

Per fi he arribat a San Pedro Sula (Hondures), el viatge ha estat esgotador: avions, retards, equipatges,… ja és hora d’estirar-me i dormir.

Bon dia! Avui és el meu segon dia a les Antilles, tinc moltes ganes de fer més i més coses, tot i que sembla que no hagi dormit en tota la nit, quin cansament, un moment! El meu llit, el meu despertador, el meu ordinador, on sóc? Ja torno a ser a casa, no sé com però ja ha passat un mes i s’ha acabat l’experiència, torno a la normalitat. A l’aixecar-me desubicat tinc la idea de sortir al carrer per a recordar la meva ciutat. A la gent no sé que li passa, tothom va amb pressa, veig que alguns em miren i ningú em saluda, de repent escolto: “Hola, com ha anat? Ja pensàvem que no tornaves”, em giro i veig a un gran amic amb un somriure d’un pam, és un dels meus grans amics sense sostre que em trobo cada divendres al voluntariat que faig amb la Comunitat de Sant’ Egidi, després de parlar una bona estona ens despedim i em fa prometre que aquest divendres ens tornarem a veure al servei. Al continuar el meu passeig veig que tothom segueix igual, camina ràpidament i ni un “hola”, així que, em capfico als meus pensaments, i començo a pensar on havia vist un somriure tan bonic, tan alegre, per més que hi penso no ho puc recordar.

La setmana ha anat passant, ja és divendres, i els somriures que he vist han estat mínims. Amb una mica de nervis vaig a la plaça on servim la sopa per a la gent que vol un plat calent i el requisit més important, vol compartir una amistat, a l’arribar veig que els somriures comencen a aparèixer, els acudits, les bromes,… A l’acabar el servei i tornar a casa torno a pensar on havia escoltat tants acudits, tantes bromes i començo a recordar que fa no res estava a milers de kilòmetres de casa, començo a visualitzar les seves cares, els seus ulls, les seves abraçades i la felicitat que aquella gent em va transmetre. I és que molts cops no agraïm el que tenim però quan estàs amb els que menys tenen te n’adones que aquí o a l’altre punta del món les persones més humils, agraïdes i felices són aquelles que menys tenen.

Òscar Millan – Voluntari a la Comunitat de Sant Egidi

1r Premi a Tarragona del 4t Concurs de Relats de Voluntariat Social

Pàgina u. Ulls grisos, tranquils, parpelles caigudes. Rostre serè, mira’m, escolta’m, no ploris. Les paraules colpeixen, sí, però la veu escalfa, entreté, distreu la memòria i et fan oblidar el plor. Vinc cada tarda, cada tarda trio un relat, un conte, un poema, llegir-te allò que tu ja no pots perquè els teus ulls no hi veuen prou. Llegir-te per donar-te pau amb la veu, i així fer-te les hores més plaents, més dolces, més passatgeres.

Jo et dono i tu em dones.

De tu rebo el record de l’àvia, anys passats al seu costat aprenent la vida agafada al seu davantal, mentre li petonejo la galta farcida de solcs. Quin goig era sentir-la, quin greu haver-la perdut… Maleïda vida!

Paràgraf següent. Em prens la mà amb tendresa, ferma però. Fas caure el llibre a la meva falda i les lletres se m’escolen entre els dits. Vull dir-t’ho tot, vull omplir-te de sons perquè et sento més viva quan escoltes, et sento present i el somriure et dibuixa el rostre. Endebades crido el teu nom. L’esguard fix en un punt que voldria conèixer, no sé si em sents, no sé si hi ets, si comprens els mots que pronuncio lentament per tal que et siguin entenedors.

Últimes planes. Em dolen, i a tu també. Acomiadem una estona de calma, un paradís enmig de la trista incertesa de no saber si demà et trobaré. Em plau regalar-te el meu temps en forma de versos, caiguts del cel, un rere l’altre, com la pluja que em xopa els cabells quan surto al carrer. Enrere deixo la teva llar, allí et quedes asseguda i feble, envoltada d’estranys que t’has fet teus. Res no us lliga, un petit futur tan sols, que intentaré, de nou un altre dia, fer més plàcid.

Montse Muñoz Casas – Voluntària a la Xarxa de Biblioteques Populars

1r Premi a Barcelona del 4t Concurs de Relats de Voluntariat Social