VAL LA PENA!

Quin gust té el rovelló? Com es diu això? Perquè teniu dues llengües? Què es l’escudella? Si vull dir una cosa d’ahir, com la dic? És brutal, quan intentes respondre a preguntes que mai t’havies fet. Home, l’escudella és escudella! La sopa de Nadal. La de casa, la dels galets i la pilota…i l’olor de Nadal, i aquella olla enorme que les mares guarden sobre la nevera fins que arriba el moment. Com podria ser d’una altra forma?

Doncs ara a respondre.. quina forma tenen els galets? Pilota? Pi-lo-ta? Què és la carn d’olla? I passar els Nadals? Ah, ja no és tan obvi! Com m’encanta, quan arriba el moment! Quan entre classes i classes i treballs i projectes i entrevistes i trobades i el llarg etcètera, arriba per fi la trobada. És brutal. I el que més m’agrada és que tot el temps que no tinc, de sobte para. Para, i tot passa a ser curiós, estrany. I llavors a pensar com carai explicar l’escudella i la vida. A parlar de les coses que m’envolten, i adonar-me’n que no tot és això. I, de sobte, aprenc. De tot, del meu i del de fora. I llavors, intentant respondre qualsevol pregunta, n’he de fer una altra: I tu? I a Mali?

I aprendre, no només de les preguntes sinó de les respostes. I conèixer les llengües de Mali, les famílies, les cases i les tradicions: diferents, curioses, interessants…però semblants. I el menjar, això sí que és increïble. I els noms, i les paraules…i saber que el passat no és tan pretèrit ni tan perfet, i que contar no sempre és el mateix.

I després, tornant a la rutina i arribant tard a qualsevol lloc, em pregunto: realment no tenies temps? Tan complicat ha estat trobar una estona a la setmana? I sí, molts cops ha estat difícil, he anat encara més de bòlit. M’he hagut de menjar la carmanyola al tren, “He hecho cosas que no podría explicar”…però, segueixo viva, i més que mai. Un cop a la setmana desperto, comparteixo i aprenc, i això és el que fa que el temps tingui tot el seu valor.

I llavors, només tinc ganes de complicar-me el dia per poder fer-ho.

GEMMA-RAIS ESTEVE I ALBAREDA

Voluntària de Plataforma per la Llengua

Voluntari és…

Força, és voluntat, és ajuda, és compromís, és donar suport, és ser una companyia, una guia, és ser lúdic quan tot sembla tristor, és creixement personal, és empenta.

Voluntari és… ser la crossa per a qui li manca la cama, és ser la mà que ajuda a caminar quan ja pot recolzar el peu, i és deixar anar lliure la persona  quan ja veus que pot caminar per ella mateixa.

Voluntari és ser allà, sense fer res meravellós ni extraordinari, però sent molt humà. És donar-te a tu mateix, als altres, desconeguts, innocents i/o víctimes, i entregar-te incondicionalment. Sense esperar res, sense imaginar-te res, simplement comprenent, escoltant, ajudant, aprenent d’ells, que tenen molt per ensenyar-nos, i anant-hi des de l’essència del fons humà.

Ser voluntari esdevé una oportunitat per a l’altre, una esperança, un esbarjo, un no pensar en la meva situació quan estic amb tu, o bé veure-la diferent. Et converteixes en un imant, en una persona lliure dels seus actes que aprèn sobre coses que, potser, no s’havia plantejat encara. I tens la sort, en el fons, de poder ser la persona que va a ajudar, a donar, i no la persona que necessita rebre… Sense que t’importi allò que diguin, sense fer res de molt especial o difícil, fas molt – moltíssim – per unes poques persones que habiten en la nostra societat.

I cada vegada que plego del Voluntariat, em sento renovada, amb idees fresques, i amb la sensació de comprendre una mica millor el món i l’ésser humà. Només són 4 hores, però quines 4 hores! Diferents a totes les de la resta de la setmana: altruistes, motivadores, esgotadores, renovadores, actives, infantils, adultes, sorprenents, educatives… i aprens que pots ser diferent a com et pensaves, o fins i tot molt millor! Perquè quant hi ha i quant ens queda per apendre d’aquest món… Començant pel carrer, per tu mateix o per la persona que tens al costat. I d’aquí, a voluntari…

… una oportunitat per veure el món des d’uns altres ulls!

MERCÈ DURAN SINDREU

Voluntària del Casal d’Infants, Acció Social als Barris

Querido Juan:

Te conocí hace diez años cuando vendías La Farola. Allí estabas, cada día, sonriendo y charlando con todos, hasta que un día desapareciste dejando tras de ti un extraño vacío.

Apareciste dos o tres años después. Tu sonrisa había desaparecido, al igual que tus palabras. Te escondías detrás de una barba y una sucia gorra y arrastrabas un carro…tu carro, tu vida. Me daba miedo acercarme a ti, pero un día me decidí y aún recuerdo como se iluminaron tus ojos al reconocerme.

Reanudamos nuestra relación poco a poco. Entonces yo ya era voluntaria de Arrels. Me sentí privilegiada, pues ahora que conocía de cerca el mundo de los “sin techo” podría ayudarte más…pero te fallé, Juan. Mis deseos de ayudarte me cegaron. Tú me ofrecías lo mismo, tu amistad, y yo la cambié por unos objetivos, sin preguntarte. Tú seguías dándote gratuitamente y yo centré en tu persona la realización de mis sueños. ¿Qué podía ser más bonito que conseguir que dejaras la calle? Me olvidé de ti, de lo que tú querías y me centré en conseguir lo que yo creía bueno para ti. Dejé de considerarte mi vecino, ¿mi amigo? y te puse en el saco de los “sin techo” y de paso me metí a mi misma en ese saco de gente que continuamente, sin preguntarte antes si son bienvenidos a invadir tu intimidad, te ofrecen comida, pensión, ducha…y otra vez comida, pensión, ducha…

Finalmente, el tiempo me enseñó que, como en todo, en esta vida no podemos proyectar en nadie nuestros sueños y que no hay nada peor que empeñarse en forzar el cambio de alguien sin contar con su voluntad.

Por fin ahora hemos vuelto a lo esencial, a aquellos pequeños detalles que al final son los que más importan. Ahora me basta y me sobra con ese saludo matinal, con esa sonrisa guasona cuando me preguntas si voy a trabajar, con esa mirada cómplice cuando me haces una confidencia. No pretendo nada, no busco ni persigo nada. Solo quiero acompañarte en esta dura etapa que la vida te ha impuesto y estar ahí solamente cuando tú quieras que esté.

ISABEL HUBER

Voluntària d’Arrels Fundació

Noche de sábado y no se que hago aquí. La verdad, está noche me apetecía quedarme en el sofá de casa, viendo una peli y comiendo palomitas. Mis amigas deben haber salido todas. Me miran un poco raro cuando digo que soy voluntaria. Creo que piensan que estoy un poco loca, por lo de trabajar gratis y eso. A veces yo también lo pienso. Hoy, por ejemplo.

Me ha tocado la verbena, con todos los abuelillos bailando pasodobles. Yo hubiera preferido la media maratón. En los actos deportivos siempre hay alguien a quien atender, aunque sea para darle unas tiritas. Aquí te puedes pasar las horas sin hacer nada. No es que quiera que nadie se haga daño, claro. Pero cuando empecé creía que habría más movimiento. Me lo imaginaba como un capitulo de “Urgencias”. Demasiada tele he visto yo.

Hace frío, pero seria poco profesional pasar la noche en la ambulancia, así que paseo para entrar en calor. No tengo con quien hablar, porque mis compañeros son todos chicos y están escuchando un partido por la radio. Esta va a ser una noche larga.

Para matar un poco el tiempo me voy al lavabo. Por el camino ayudo a una señora a empujar la silla de ruedas de su amiga. Me lo agradecen con una sonrisa y siguen con su charla. Es divertido escucharlas, parecen quinceañeras: que si fulanito va detrás de menganita, pero ella solo tiene ojos para mengano; que si aquella se ha pasado con el maquillaje, y parece una cualquiera, y a la otra, le queda mal el vestido porque se ha engordado.

Volvemos a la pista, y la miro como si la viera por primera vez. No miro las ropas, los bastones o las canas, ni escucho la música pasada de moda. Miro el brillo de sus ojos, la expresión de su cara. Relucen. Relucen de felicidad, de alegría de vivir. Y ríen. No paran de reír.

No se como, se me contagia su estado de ánimo. Me siento feliz por vivir, por estar aquí. De alguna manera yo soy parte de esto. Soy parte de esta felicidad, porque nuestra presencia la hace posible.

Ahora se que hago aquí.

ROSARIO RODRÍGUEZ ESTEBAN

Voluntària Creu Roja

Els noms dels 10 relats finalistes i els noms dels 3 relats guanyadors es faran públics durant l’acte d’entrega de premis del 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social, el proper 28 d’abril al Parlament Europeu de Barcelona (Pg. de Gràcia, 92).

El jurat del 2n Concurs de Relats ja s’ha reunit i deliberat per escollir els 10 relats finalistes entre els 77 relats participants. Durant l’acte d’entrega de premis es llegiran els 10 relats finalistes i es lliuraran els 3 premis (150, 100 i 50 euros en vals de compra per l’Abacus), que es donaran a conèixer allà mateix. A més, comptarem amb la presència de l’eurodiputat Raul Romeva durant l’acte d’entrega de premis.

D’altra banda, a partir de l’entrega de premis i fins la convocatòria de la propera edició del concurs, anirem publicant una selecció dels 77 relats participants en aquest mateix blog Val la pena!

Moltes gràcies a tots per participar-hi!!!

(Per assistir a l’acte d’entrega de premis cal confirmar abans l’assistència al correu electrònic web@federacio.net,  ja que l’aforament és limitat)

FOTO: reunió del jurat del 2n Concurs de Relats de Voluntariat (8 d’abril de 2011)

La Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) convoca el II Concurs de Relats de Voluntariat per promoure la idea que el voluntariat social val la pena! L’objectiu és donar veu a tots aquells voluntaris i voluntàries que cada dia dediquen part del seu temps als altres. Es tracta d’una convocatòria oberta a qualsevol persona que vulgui explicar i compartir la seva experiència com a voluntari o voluntària social.

Els relats s’han d’enviar a l’adreça web@federacio.net abans del 28 de febrer de 2011. Es lliuraran tres premis: un val de compra de 150 €, 100 € i 50 € per l’ABACUS pel primer, segon i tercer premi respectivament. L’acte de lliurament de premis es farà el proper 28 d’abril al Parlament Europeu de Barcelona (Pg. de Gràcia, 90), en el qual es llegiran també els 10 relats finalistes. La FCVS donarà a conèixer aquestes experiències publicant una selecció dels millors relats al blog Val la pena! durant l’any següent a l’entrega de premis fins arribar a la convocatòria de la propera edició del concurs.

Animeu-vos, Val la pena!

BASES DEL CONCURS

• La temàtica dels relats haurà de ser el voluntariat social.
• L’extensió màxima dels relats és de 2.000 caràcters comptant espais, sense tenir en compte el títol.
• Cada autor podrà presentar només un relat.
• El jurat estarà format per persones coneixedores del món del voluntariat i del món literari i un representant del Consell Directiu de la FCVS.
• Es lliuraran tres premis: un val de compra de 150 €, 100 € i 50 € per l’ABACUS pel primer, segon i tercer premi respectivament.
• Els autors han d’enviar els relats i les seves dades de contacte (nom i cognoms, pseudònim, telèfon, correu electrònic i entitat on fan el voluntariat) a l’adreça web@federacio.net fins el 28 de febrer de 2011. De manera opcional es pot enviar una fotografia que il·lustri el relat.
• L’acte de lliurament de premis es farà el 28 d’abril de 2011 a partir de les 19h al Parlament Europeu de Barcelona (Passeig de Gràcia, 90), on es farà la lectura dels 10 relats finalistes.
• Una selecció dels millors relats es publicaran al blog Val la pena! http://blog.voluntaris.cat durant l’any fins a la convocatòria de la següent edició del concurs.
• En compliment del que estableix l’article 5 de la Llei Orgànica 15/99, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, informem que les dades personals dels concursants quedaran en un fitxer del qual és responsable la FCVS, podent exercir el dret d’accés, rectificació, cancelació i oposició a la FCVS.