VAL LA PENA!

A l’Assemblea General extraordinària del dia 4 de desembre la Federació d’Associacions “Coordinadora de Lesbianes, Gais , Transsexuals i Bisexuals de Catalunya” va acordar la seva dissolució per unanimitat. El motiu, el deixen clar a la seva pàgina web:

“El vaixell insígnia de la Coordinadora era el nostre servei d’informació 900 Rosa, finançat durant anys pel Pla Nacional de Sida del Ministeri de Sanitat. Després de dos anys de denegació de finançament per a aquest projecte, la dificultat d’aconseguir finançament privat, en l’actual context de crisi econòmica i la desaparició d’algunes entitats, i el consegüent debilitament de les encara existents, fan impossible la viabilitat de la Coordinadora.”

Així doncs, una entitat fundada l’any 1986, pionera en la prevenció del SIDA, la normalització i la lluita contra la discriminació d’aquest col·lectiu, ha deixat d’oferir els seus serveis per la impossibilitat de finançar-se. Han plegat, i el mateix han fet més de 700 entitats en els últims quatre anys.

Altres entitats, com Amics de la Gent Gran o el Casal dels Infants sobreviuen amb la meitat dels recursos públics. En cinc anys el finançament que obtenien per part de les administracions ha passat d’un 70% a un 40% sobre els ingressos totals. Això vol dir que la resta del finançament prové de fons privat, donacions, merchandising o crèdits bancaris.

Com a conseqüència, el finançament privat ha respost a les necessitats de les entitats i ha augmentat en més d’un 5%, de la mateixa manera que els voluntaris, que han respost a la manca de recursos aportant hores. Aquests han passat a ser més de 300.000 en el volum de les entitats socials, és a dir, un augment del 23% des de 2007.

Les complicacions, però són cada vegada majors. Malgrat que la davallada de finançament públic s’intenta trampejar com es pot a base d’iniciatives de recaptació vàries, molts serveis que ofereixen les entitats socials han disminuït i això afecta directament als usuaris amb qui treballen.

Un exemple són les entitats que treballen per la inserció laboral de col·lectius amb discapacitat o en risc d’exclusió. Segons la Taula del Tercer sector, 34.000 usuaris de col·lectius vulnerables quedaran desatesos per manca de suport públic a aquestes entitats. Es deixaran d’inserir unes 12.000 persones al mercat laboral cada any i 22 entitats que treballen per la inserció laboral faran fallida o tancaran.

I com aquestes moltes altres que ofereixen serveis bàsics a la comunitat. Serveis que les administracions no assumeixen o assumeixen en part, però sempre sent conscients que compten amb el suport d’aquestes entitats. Un exemple clar és en el cas de les persones dependents.

Segons El Periodico de Catalunya, el Govern del PP ha rebaixat l’aportació a les comunitats autònomes, encarregades d’aplicar la llei de la dependència, i això, entre moltes altres deficiències, implica que s’atenen dependents, però no es pot desenvolupar la promoció de l’autonomia d’aquestes persones. Per suplir aquestes mancances hi ha entitats com ASPASIM, que vetllen per l’oci i el desenvolupament personal de persones amb discapacitat, però que depenen en gran part del finançament públic per poder sobreviure.

Aquesta situació ha fet sorgir una nova institució molt més poderosa: la resposta ciutadana, que ha dedicat esforços monetaris i voluntaris a ajudar aquests entitats. Les donacions privades augmenten, les campanyes de micromecenatge estan a l’ordre del dia i han salvat centenars de projectes, i cada dia sorgeixen noves iniciatives que podrien ser l’enveja de qualsevol departament de màrqueting de qualsevol gran multinacional, perquè l’originalitat a l’hora de donar un gir a les entitats i aconseguir que es mantinguin, és digne de l’estudi a les més altes escoles de negocis.

Però cal plantejar-se, fins quan. Fins quan les entitats podran suportar aquest ofec, fins quan les persones estaran disposades a invertir temps, recursos i esforços per tirar-les endavant. La inventiva és infinita i segur que encara hi ha mil possibilitats per explotar. Però, són només les entitats les que s’han de reinventar?

Text: Mónica Beneyto Reverter