VAL LA PENA!

Vet-ho aquí que una vegada hi havia una dona jubilada, que volia seguir sentint-se útil i ocupada, ja que des de que tenia 14 anys havia treballat molt, a la vegada que va anar estudiant, es va casar, va tenir dos fills, i aquests li van regalar cinc preciosos nets, que eren els seus tresors.

Així que estava tota cavil·losa i va pensar:

Què faré? què faré?
Si només menjo galetes
Em posaré molt grasseta,
Si només m’estic a casa
Em posaré massa grassa
Què faré? què faré?
Ah! Ja ho sé.
Faré un voluntariat
I a la FEDE he arribat!

Des de fa un any, data en que va morir la meva mare, qui em tenia molt ocupada, participo en l’Equip d’Exposicions Itinerants sobre el voluntariat, que està format per sis persones, amb les que compartim unes mateixes inquietuds.

Aquestes exposicions s’instal·len en Escoles i Instituts i van adressades a nois/es que estan cursant l’ESO i/o el Batxillerat, o sigui en la franja de 16 a 18 anys. També es venen instal·lant en Centres Cívis i/o Biblioteques.

Simultàniament s’ofereixen xerrades per tal de sensibilitzar i fomentar la solidaritat, mitjançant el treball voluntari.

Encara que fa molt poc que estic portant a terme aquesta tasca, ja que només he fet vuit xerrades, vull fer palès que l’experiència és molt gratificant per a mi, doncs m’encanta poder compartir amb d’altres persones les meves idees i inquietuds, especialment amb els joves, en els que jo crec fermament i confio en ells per poder construir un món millor. De passada, a veure si se m’encomana quelcom de la seva joventut!

He de dir, que en la gran majoria d’ocasions, els nois/es estan molt atents i participatius. D’un grup d’uns 30 alumnes, sempre n’hi han 2 o 3 que estan interessats en poder col·laborar com a voluntaris, i fins i tot,  n’hi ha algun que ja ho està fent.

Les persones que venen a les xerrades en els Centres Cívics o Biblioteques, acostumen a estar ja motivades sobre aquest tema, mostrant força interès. Per tant, tot sovint, sorgeixen nous voluntaris.

Bé, la dona que us he presentat al principi del meu relat, es va sentint útil i ocupada, fent una labor en la que hi creu, considerant  que aquesta li dóna l’oportunitat de poder  ajudar a la sensibilització i reflexió vers la solidaritat, per tal d’anar construint un món cada cop més humà.

Animo a tots, joves i no tan joves, a fer-se voluntaris, doncs ben segur que podeu trobar un lloc adequat a cadascú, per fer un bon servei a la societat, que sense dubte se’ns retorna de forma molt gratificant i gratuïta.

Mª Angels Esteban Picó
Voluntària de la Federació Catalana de Voluntariat Social

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat

Els noms dels 10 relats finalistes i els noms dels 3 relats guanyadors es faran públics durant l’acte d’entrega de premis del 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social, el proper 28 d’abril al Parlament Europeu de Barcelona (Pg. de Gràcia, 92).

El jurat del 2n Concurs de Relats ja s’ha reunit i deliberat per escollir els 10 relats finalistes entre els 77 relats participants. Durant l’acte d’entrega de premis es llegiran els 10 relats finalistes i es lliuraran els 3 premis (150, 100 i 50 euros en vals de compra per l’Abacus), que es donaran a conèixer allà mateix. A més, comptarem amb la presència de l’eurodiputat Raul Romeva durant l’acte d’entrega de premis.

D’altra banda, a partir de l’entrega de premis i fins la convocatòria de la propera edició del concurs, anirem publicant una selecció dels 77 relats participants en aquest mateix blog Val la pena!

Moltes gràcies a tots per participar-hi!!!

(Per assistir a l’acte d’entrega de premis cal confirmar abans l’assistència al correu electrònic web@federacio.net,  ja que l’aforament és limitat)

FOTO: reunió del jurat del 2n Concurs de Relats de Voluntariat (8 d’abril de 2011)

La meva vida s’havia convertit en un sac ple de problemes. Anava pel món arrossegant aquell sac sense saber com desfer-me’n, atrapada dins del cercle viciós d’una monotonia lenta i feixuga que col·locava el meu estat d’ànim frec a  frec d’arreplegar una depressió com un piano. La veritat és que vivia d’esma, menjava de fàstic, i dormia (quan podia) amorrada al coixí mirant d’ofegar l’angoixa que em mortificava per dins. Quan despertava sentia com si m’hagués empassat un glop d’àcid sulfúric. Així que el meu cervell tornava a engegar la màquina de pensar, l’estómac deixava anar un crit eixordador avisant-me que no em descuidés de patir perquè els problemes continuaven allà, esperant impacients per poder-me seguir corsecant l’ànima.

Era patètic, durant molt temps el meu món es va limitar a una habitació sense finestres on vivíem els problemes i jo, la resta era com una nebulosa llunyana i difusa que mirava d’esquivar, amagada per no haver de donar explicacions, el meu cervell s’havia encallat i no veia com sortir-se’n, fins que un dia, no sé quin ni quan, el teu record, Olga, em va sacsejar per dins de la mateixa manera que el dia que et vaig conèixer.

Eres menuda i desnerida, no tenies encara un anyet i la vida ja t’havia apallissat de mala manera. Quan vas arribar a l’orfenat de la Maternitat de Barcelona jo vaig ser la puericultora de torn que et va rebre. Aleshores tenia 19 anys, una vida regalada i un futur prometedor, tu en canvi, quan encara no t’havies ni adonat de la teva existència, ja havies patit el desamor, l’abandó, i la manca de seny dels teus pobres pares, que atrapats en el món de la droga no van saber ni poder estimar-te.

Olga, Olguita, quan Sor Carmen et va portar a la sala 5 de lactància de la Maternitat, eres un farcellet  mal embolicat i pudent quasi sense esma ni per gemegar. Et va col·locar en els meus braços i em va dir que et banyés, que et posés roba neta i que et portés a la infermeria perquè el Doctor et fes una revisió mèdica. De ben segur que feia mesos que duies aquells parracs pixats i cagats, però el que no m’haguera imaginat mai, Olga, era l’horror que vaig descobrir en el teu cosset, ple de cremades de cigars com si algú els haguera apagat fent-te servir de cendrer. Cicatrius i ferides infectades, adherides al retall d’aquella samarreta d’home bruta i esquinçada que tocava la teva pell. Et vaig embolicar amb una tovallola i vaig sortir esperitada cap a la infermeria, el metge se’n feia pagues, i a mi, mentre ell et curava les pústules infectades, em relliscaven les llàgrimes galtes avall com un sortidor rajant tota la indignació i la pena que sentia per dins. Eres viva i encara no sé ni com, perquè la deshidratació i manca d’aliment es reflectien en els teus ullets com una súplica que clamava al cel… Déu, quanta injustícia!

Olguita, què deu haver estat de tu?… Et vas anar refent i, a poc a poc, emparada per “les mamis” de la Maternitat, un dia vas aconseguir dibuixar un somriure. Després jo vaig marxar, em vaig casar, vaig tenir fills, i amb tots els tràfecs que la vida m’anava portant, ja no vaig saber més de tu.

Olga, si encara estàs en aquest món que tan injustament et va tractar, deus tenir uns 40 anys, i de debò que si és així, vull creure que ets feliç, que la vida t’ha rescabalat de tot aquell dolor i t’ha convertit en una dona esplèndida, capaç de donar i rebre tot l’amor que et mereixes.

Em pregunto si va ser el meu cervell atribolat qui va remenar en els arxius de la memòria fins trobar el teu record, o vas ser tu, Olga, que com un àngel del cel vas venir a trobar-me per lliurar-me d’aquell ofec que no em deixava viure. Recordar-te em va fer extremi fins el punt d’adonar-me que el món és ple de gent que pateix, i que aïllar-me d’aquest món era el pitjor que podia haver fet… A fer punyetes els meus problemes!. Se m’havia encès la bombeta que tornava a il·luminar la foscor del meu pensament, i el meu cervell va tornar a funcionar. Vaig deixar de rumiar com salvar la meva existència de tots aquells dracs ferotges que em perseguien, encarregant a la divina providència que fes la seva feina, i em vaig dedicar a imaginar què era el que jo podia fer per tornar-me a sentir viva dins del món on m’havia tocat existir, i així va ser com un bon dia, escales amunt, vaig anar a petar a les oficines del Telèfon de l’Esperança per oferir-me com a voluntària, i… per sort m’hi van voler!, no s’imaginaven el favor que em feien deixant-me participar d’aquella tasca anònima que em permetia sentir-me útil, sentir-me una persona més entre totes les persones, i demostrar-me a mi mateixa que podia tornar a mirar la vida cara a cara, tan si m’ensenyava les dents, com si em regalava un somriure.

No va ser arribar i contestar al telèfon, no es tractava ni d’anar a fer petar la xerrada ni de posar-se a donar opinions, i molt menys encara donar consells, el primer que vaig haver d’aprendre va ser a escoltar, em van ensenyar a parar veritable atenció, observant no solament les paraules sinó la seva entonació, el rera fons de cadascuna d’elles i sobretot vaig aprendre a escoltar els silencis que les separen. Vaig aprendre a buidar el discurs mental que duem gravat al cervell, el qual ens fa emetre judicis de valor just escoltar la primera paraula del nostre interlocutor, fent que ens posem a pensar amb el que li direm així que hi puguem ficar cullerada. Això no és escoltar, això és una competició d’opinions que no venen al cas i que porten a no saber mai el que realment l’altra ens vol comunicar. Vaig aprendre que per escoltar s’ha de ser com un CD verge, disposat a omplir-se solament del que la persona que ens parla ens vol fer saber, oferint-li la oportunitat de poder-se expressar amb franquesa i de poder abocar la càrrega emocional que la bloqueja. Aleshores és quan ens convertim en el seu mirall, un mirall on tot es reflecteix amb objectivitat, esborrant la confusió i fent que es puguin trobar per un mateix, les respostes necessàries per poder afrontar el dolor d’una decepció, d’un disgust, d’una pena o, si més no, trobar el consol, la companyia, la comprensió i el caliu d’un altra ésser humà. De tu a tu, de igual a igual, amb el cor a la mà i amb la certesa de no ser judicat.  No calen gaires paraules perquè es produeixi la màgia, sols cal un gest de comprensió, una mostra d’interès pel que ens està comunicant, i posar-nos a la seva pell.

Quan tenim la sort de saber-nos escoltats, de saber que hem pogut abocar fora de nosaltres allò que ens neguiteja, amb la certesa que som tinguts en compte, descobrim que no estem sols, i qui no està sol… creieu-me!… està salvat. En aquesta era de les telecomunicacions, sembla estrany, però n’hi ha tanta de solitud per manca de veritable comunicació, d’aquella comunicació que surt de dins i que res té a veure amb la comunicació ràpida i superficial, tan plena d’aparences i de falsedat que viu la nostra societat, que sovint  fins i tot entre les famílies existeix un desconeixement total dels veritables sentiments i neguits d’uns, i altres.

Ha passat el temps, la vida ha seguit el seu curs, i tota aquella muntanya de problemes s’ha anat diluint a mesura que s’han anat produint els canvis pertinents. Tan sols calia acceptar aquells canvis impossibles de preveure quan em trobava atrapada dins la marabunta de l’angoixa i la por. Vas ser tu, Olga, qui em vas deslliurar d’aquella foscor. Les nostres vides es varen creuar quan tu eres molt xica, i jo no gaire més que una adolescent, ara jo ja sóc àvia, i disposo d’una preciosa tercera edat per poder gaudir del món des de la perspectiva i la serenitat que donen les experiències viscudes, i tu Olga?, com m’agradaria saber que, tu Olga, ets feliç!

Maria Pilar Aregay
Voluntària del Telèfon de l’Esperança

* Relat participant en el Primer Concurs de Relats de la FCVS

Hace un tiempo, en una visita a un centro del Raval, a la salida de una pequeña charla, un muchacho sudamericano, Héctor, me comentó que en su colegio, se había hecho un pequeño equipo de futbol y otro de básquet para jugar con los chicos del barrio, a fin de que dejaran de estar en la calle.

“Yo no puedo hacerlo, dijo compungido, me tienen arrinconado, estoy operado del corazón y soy un inútil”

“Héctor, le dije, después de charlar un poco con el: seguro que tienes otras cualidades que puedes dar a los demás. Piensa un poco”

“Señor lo único que se hacer y no mucho, es dibujar Cómics”

“¡Estupendo! Escoge a algunos chicos que les guste dibujar y forma un pequeño grupito de “artistas” “

Cual fue mi sorpresa, al cabo de casi un año que volví al centro y un profesor me comentó que había un muchacho, Héctor, que había creado un grupito con algunos alumnos que les gustaba dibujar y otros que les gustaba escribir y habían hecho un pequeño folleto, cómico por un lado,  y triste por el otro, sobre la escuela y la vida del barrio.

A pesar de que no pude hablar con el chico, me llenó de satisfacción y alegría, pues mi labor de voluntario había hecho su efecto.

El voluntariado nos permite entregarnos a los demás, ayudarles, dar aquello que llevamos dentro y no es dinero ni bienes materiales sino tiempo, alegría, compañía, conocimientos, experiencia… y como compensación recibes una satisfacción y alegría interior, difícil de explicar.

Como dijo un periodista:
“Ser voluntario es ser hasta diluir nuestro ser en los demás”.

El voluntario/a es una persona de esperanza que cree que la sociedad se puede mejorar.

Juan Muñoz
Voluntari de la FCVS

* Relat participant en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

M’agradaria que, almenys un simple dia de la seva vida, certes persones tinguessin contacte amb nens immigrants. Les “persones” ( per anomenar-les d’alguna forma), a les que em refereixo, són les que només en veure un immigrant li surten expressions a la boca del tipus: “Mira ese moro, seguro que va a la Rambla a robar bolsos ” o “Ese sudaca que va por allí, seguro que és del algun grupo peligroso de esos que andan por el barrio”. És molt trist però hi ha molta gent que opina així.

Per ells, el concepte “immigrant” es refereix a persona foranea amb pocs diners que ha vingut al seu país a robar i a treure’ls-hi la feina…Però tranquils!!Que quan parlen de jugadors de futbol extrangers que venen a jugar al seu equip preferit opinen que són déus i quan marquen gols sels hi possen els ulls plorosos i els arriben a estimar d’allò més…ni dona,ni fills, ni pares, ells estimen al immigrantfutbolero!!

M’agradaria que coneguessin el que he pogut viure durant aquests 2 anys (que seràn molts més) fent de voluntariat amb nens i nenes de 12 a 16 anys en situació de risc d’exclusió social, la gran majoria immigrants, perque de ben segur que canviarien el seu pensament xenofob. Durant aquests anys, he pogut viure milers d’histories, unes molt bones i d’altres no tant, però sempre sempre n’he pogut treure una conclusió positiva. Des del primer dia que vaig passar per aquella porta tan gran, sincerament, no m’esperava que fos per endinsar-me en un món totalment diferent al de fora: gent que volia ajudar, sense cap ànim de lucre, a nens necessitats…com sabem, desgraciadament, la nostre societat es mou per un “objecte tangible” anomenat diner.

Al entrar, tot el meu cap era plé de preguntes: Sabria una persona que treballa a una caixa d’estalvis tractar amb nens? A sobre amb problemes socials? Que podria aportar jo? Em faràn cas? Em respectaràn? Seré útil? Totes aquestes ”pors” ara mateix no hi són dins del meu cap perquè gràcies a l’ajuda dels companys i dels mateixos nens han desaperagut, a més, de tantes històries viscudes amb ells…

(Historias que estan en mi mente y que siempre estaran)

Cuando Maryah me mostró sus brazos llenos de cortes el mundo se volvió serio. Nada era ya como lo recordaba, todo se había roto. Cada incisión era miedo, silencio y una pregunta: Quien había sido capaz de hendir la inocencia de esa niña con aquellas heridas?De nuevo miedo, silencio y ahora, una heladora respuesta: Ella. Ahí me encontraba yo, buscando en la lógica, en la experiencia, en el cúmulo de mi sentido común las palabras mágicas para que Maryah saliese de la tragedia. Qué decir?Buscando un porqué?Porqué?”Es lo que hago cuando me pongo muy nerviosa”. Debía desatormentarla como fuese, ponerle una tirita a una lesión humana, demasiado humana. Un simple “eso no me gusta” precedió la supuración de lo visible: “Aunque tampoco es la solución para las situaciones difíciles, si tienes que desfogarte agrediendo, hazlo con una silla o con una mesa”. Al cabo de un mes, Maryah se acercó y en sus brazos ya no había señal alguna. Un poco de aire insano salió de esa pequeña casa que el odio, el rechazo o sabe dios qué otra injusticia se había afanado en cerrar con llave. Habíamos conseguido una pequeña victoria. Yo la felicité y ella me grabó una leve sonrisa con su frase: “Sí, sí, no me hecho daño a mí como me dijistes, pero no veas como ha quedado la mesa de mi habitación…”Almenos los muebles solo pierden astillas y no inocencia.

A veces el concepto más simple es tremendamente complicado. Me di cuenta el día que tuve que explicarle a Muhammad la diferencia entre sólido y líquido. El sólido es la materia que tiene un punto de cohesión entre sus moléculas mayor que el líquido. Mirada de incomprensión entre ambos. Puesto que los libros no nos iban a ayudar, comencé a echar mano de mis mejores explicaciones aclaratorias que tras un periodo de tiempo sofocante para los dos, tampoco consiguieron ningún resultado. La fe en las palabras no nos iba a ser útil. Era la hora del empirismo. Delante del grifo abierto del lavabo le dije que el agua, como líquido que es, lo puedo atravesar con el dedo, -Muhammad confirma y afirma (eureka!)-, por lo tanto, -continué explicándole, viendo la luz al final del túnel- los materiales sólidos serán aquellos que no pueda atravesar. Dimos paso al examen definitivo. Delante de nosotros un futbolin, le pregunto si es sólido o líquido, Muhammad alarga su dedo, intenta atravesarlo y lo para la madera: “Sólido!”, dice y respiré, por fin, aliviado. Durante la semana siguiente fuimos haciendo pruebas y todo seguía en su sitio, la mesa era sólida, el vaso también, la cocacola…”Líquida!”. Prueba superada…o eso pensé hasta cierto día que dándole vueltas al tema y a mi explicación un tanto heterodoxa, caí en la cuenta que si a cada cosa que encontrara le quisiera clavar el dedo el día que hiciera prácticas de laboratorio e intentase saber si el ácido sulfúrico era sólido o líquido se quedaría sin dedo…Durante toda una tarde me dediqué a hacerle entender que era un poco peligroso aplicar, a algunos materiales, el método del dedo.

El trato afable con los niños a los que ayudo a estudiar lo considero importante (aún no sé quien aprende más de quien), por eso prefiero que antes que profesor me llamen por mi nombre. Pero un lunes lo afable se convirtió en “demasiado afable”. Inusualmente, mientras el grupo estaba metido en un profundo estudio y quehacer de sus deberes, nadie me requería, pero tarde o temprano sabía que dos niños que habían llegado nuevos pedirían mi ayuda, ya que ninguno de los dos sabía ni castellano ni catalán. Inmerso yo en la distracción de la espera oigo de fondo una voz que grita: “Gilipoyas, gilipoyas!” Ya estamos, pensé, una pelea. Era uno de los niños nuevos, y no practicaba el noble arte del insulto con uno de sus compañeros, sino que me estaba mirando a mí, (a mí, su profesor!) lo extraño no era tanto ese nuevo apelativo “demasiado afable” sino el gesto que le acompañaba, el gesto de alguien que te está pidiendo ayuda con su trabajo. Me acerqué para saber el porqué de aquel bautizo y la risa de un “antiguo” niño de su lado me lo aclaró todo: al preguntar, al nuevo, como me llamaba, le habían dicho que Gilipoyas. Desde entonces, lo afable comienza y termina en “Profe”.

Com he dit, tots aquests bons moments, servirien perquè la societat veies que són NENS, nens que no es mereixen que la societat els aparti i els descrimini pel sol fet d’haver vingut d’un altre país en busca d’un futur millor. Ells tenen la culpa d’haver nascut en un indret on la pobresa i la falta d’oportunitats són abundants???

Dono gràcies als meus pares per ensenyarme que la verdadera “religió” és creure amb els valors de les persones.

Adrià Serra
Voluntari del Casal dels Infants

Relat escrit per Adrià Serra amb la col·laboració d’Alejandro Gómez
Relat participant en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

El tradicional dinar d’estiu amb els voluntaris de la FCVS a Barcelona ha comptat aquest any amb uns convidats d’excepció. Es tracta dels finalistes i la guanyadora del Primer Concurs de Relats de Voluntariat, que han compartit les seves experiències amb tots els voluntaris de la FCVS. La coordinadora de la FCVS-Barcelona, Anna de Eguia, ha presidit l’acte de lliurament de premis, en què diferents membres del jurat han lliurat els diplomes commemoratius als finalistes i el txec de compra per valor de 100 euros a les llibreries Abacus per a la guanyadora.

Els voluntaris de la FCVS han pogut escoltar de viva veu els cinc millors relats (a excepció d’una de les finalistes que per motius personals no ha pogut assistir a la trobada) llegits pels seus propis autors. Aprendre Ensenyant de Mercè Duran-Sindreu, L’esplai t’atrapa de Núria Curcoll, Tot comença en sortir de casa d’Esther Rodríguez i Arrelgar el món? de Toni Casellas. Maria Gràcia Corominas, que també va quedar finalista pel relat Històries, no ha pogut assistir al dinar per motius personals.

Després, un dinar servit per l’empresa d’inserció laboral Salta de l’associació Ared, ha posat el punt final a la festa i a la temporada abans de l’estiu. Una dinàmica per enfortir les relacions entre els voluntaris ha amenitzat el dinar.

Sóc en Carles,  tinc 61 anys i ja feia molt temps que dins el meu interior bullia la necessitat de fer quelcom més. No sabia ben bé el què, però diferent al que faig habitualment. Sóc integrant d’una companyia amateur de teatre, La Futura, i canto gospel a l’Institut de Gospel de Barcelona. Aquestes activitats em permeten gaudir, en primer lloc, de les persones que, com jo, tenen la mateixa afició i junts intentem aconseguir un objectiu comú, compartint i disfrutant d’estones inoblidables.  Haig de dir que la gent que canta i els  amants de la “farandula” és gent que val la pena.

Un bon dia, coses de la vida, em vàren oferir la possibilitat de col·laborar a un taller de teatre organitzat per la Fundació Catalana de Síndrome de Down. No m’ho vaig pensar ni un minut, doncs justament era allò el que volia fer. Poder ajudar, compartir i ser útil als altres d’una forma totalment altruïsta.

Al principi, el meu temor era si jo seria acceptat per aquelles persones que per mi eren les grans desconegudes. L’única referència que tenia era que eren “diferents”.

El meu temor va desaparèixer al cap d’un instant d’estar amb ells.  Efectivament, són diferents: carinyosos, sensibles, propers i agraïts. La ingenuitat és la seva senyera, no saben de conflictes, ni de malícia, són ànimes netes i pures.

No cal que us digui que em sento ple i agraït a tots ells, perquè m’han deixat entrar al seu món, perquè m’han ensenyat moltes coses, perquè n’hem compartit moltes altres, perquè m’estimen i jo els estimo.  Quina llàstima que nosaltres no siguem també “diferents”.

Això és el que jo buscava i creieu-me: VAL LA PENA.

Carles Cadirat
Voluntari de la Fundació Catalana de Síndrome de Down
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Mónica pulsó dos veces el timbre mientras giraba la llave en la cerradura, abrió la puerta y saludó con un “Hola, Tomás”. Eran las nueve de la noche,  había cerrado  la oficina, había cargado  la compra del super en el maletero de su utilitario , que aparcó a unas dos calles de casa  de Tomás. Camino al portal llamó a  casa, donde  sus hijos, le dijeron que  estaban cenando y que a papá , le habían salido unos raviolis muy buenos, que fregarían los platos y que estuviera tranquila con “su amigo” Tomás.

Tomás, escuchó el doble timbrazo, una especie de contraseña de Mónica, su voluntaria favorita, se arregló ligeramente el pelo, mientras procuraba escampar el humo del cigarrillo recien apagado, y apartó la bandeja de la cena.

La habitación estaba limpia, como el resto del piso. Lucía, la asistenta que iba tres veces por semana le había dejado la cena lista, la nevera llena y algunos platos preparados.  Los hijos de Tomás, que vivían en otra ciudad,  se encargaban mensualmente de arreglar con la asistenta todos los temas domésticos y visitas médicas de su padre.

Mónica al entrar en la habitación, miró a Tomás y le riñó como cada viernes, “Tomás no te esfuerces, aún huele a  tabaco, y ya sabes que no deberías fumar, cabezota”.

“Si no hubiera sido cabezota toda la vida, no habría llegado a los 80 hecho un chaval, Mónica, y ahora que ya voy para 92, que mal me hará ahora el cigarrito de las comidas?”, contestó Tomás  con mirada traviesa.

Les pasó el rato volando, casi dos horas, Mónica le había llevado un libro, hablaron de la  película de anoche en la tele, de las noticias de la semana, del calor que empezaba a hacer y del cole de los hijos de Mónica.

Al despedirse, Mónica acarició la mejilla rasurada del anciano, una tarea fija de Lucía todos los viernes,  por deseo expreso de Tomás.

Eran mas de las once, entraba en el ascensor de su casa, sabía que le esperaba un plato de raviolis que se calentaría en el microondas, y que les  volvería a explicar a sus hijos que conocía a Tomas hacía mas de cuarenta años, que cuando ella tenía 9 años y  le tuvieron que  quitar aquel  tumor con una operación que la tuvo en casa casi todo un año, que había unas  tardes  por semana que iban unas  voluntarias a jugar con ella,  a repasar lecciones, ver la tele o simplemente hacerle compañía, y que tambien iba un voluntario.  Que le gustaban mucho aquellas visitas, y que los  viernes,  cuando oía el doble timbrazo  en el interfono, al preguntar “quien era”, ya sabía lo que iba a oir: “Tomás , el voluntario”.

Josep Anton Navarro
Voluntari de la Fundació Enriqueta Villavecchia
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

El jurat del Primer Concurs de Relats de Voluntariat ha escollit cinc relats finalistes i, d’entre aquests, un relat guanyador d’aquesta primera convocatòria del concurs.

La voluntària de l’entitat Casal dels Infants Mercè Duran-Sindreu ha estat la guanyadora del concurs amb el relat Aprendre ensenyant. Els altres quatre finalistes, per ordre de classificació, han estat L’esplai t’atrapa de Núria Curcoll, monitora voluntària de l’Esplai Torxa; Històries, de Maria Gràcia Corominas, voluntària de Càritas Arxiprestal de Banyoles; Tot comença en sortir de casa, d’Esther Rodríguez, voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu i Arreglar el món? de Toni Casellas, voluntari del Casal dels Infants.

Mercè Durant-Sindreu rebrà, com a premi, un val de compra per valor de 100  euros a la cooperativa Abacus que han col·laborat amb el concurs.

El relat guanyador i els quatre relats finalistes es publiquen avui mateix en el blog Val la pena! però tots els relats participants seran publicats progressivament al blog, independentment de la puntuació que els ha atorgat el jurat i independentment també de la seva adeqüació a les bases del concurs. L’important és participar i, ja ho sabeu, val la pena!

La meva experiència com a voluntària no es més especial que la de cap altra persona. El que sí és especial són els nens.

La primera vegada que vaig agafar la mà de la Imane per travessar el carrer, vaig connectar amb la importància d’aquesta feina que va molt més enllà d’un simple somriure: una sensació indescriptible que em va donar la força per col.laborar i comprometre’m en la seva ajuda fins al final. Sortir de les meves sensacions per ocupar-me de les seves.

Vaig prendre consciència de les realitats socials, de com són de diferents unes de les altres, de com afecten en el desenvolupament de la personalitat d’un nen o d’un familiar; però tanmateix, quelcom únic es manté intacte i es veu com d’iguals en som tots, en el fons, en el nostre interior: volem riure, passar-ho bé, créixer, estimar, aprendre, sobresortir de les situacions… tots igual, com tu i com jo.

Tracto amb molts nens i cadascun d’ells té les seves pròpies particularitats. Costa ficar-se al seu lloc quan mai has viscut les experiències que ells sí han viscut, i et planteges… qui sóc jo per manar-li A o B? Aprens a respectar, i del teu respecte, ells aprenen. Creixen com a persones. I ser partícep d’això és màgic.

És per tot això que, com a voluntària, m’educo educant: aprenc del que ensenyo, del que ens guia la Fundació que és l’educació, així com del dia a dia amb ells.

Has de deixar l’egocentrisme de banda, oblidar-te de tu per poder estar al màxim, i més, per l’altre. Has d’estar predisposat a rebre “xascos”, però també rebràs alegries incalculables. Oblida’t de com creus que haurien de ser les coses, per a obrir-te a veure com són: agafa la mà de la nena per ajudar-la a creuar el carrer. Per a ella, un adult que l’ajuda; per al futur, una infància amb acompanyament, estimació, i suport social.

Val la pena!

Mercè Duran-Sindreu – voluntaria del Casal dels Infants
Relat guanaydor del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social