VAL LA PENA!

Vet-ho aquí que una vegada hi havia una dona jubilada, que volia seguir sentint-se útil i ocupada, ja que des de que tenia 14 anys havia treballat molt, a la vegada que va anar estudiant, es va casar, va tenir dos fills, i aquests li van regalar cinc preciosos nets, que eren els seus tresors.

Així que estava tota cavil·losa i va pensar:

Què faré? què faré?
Si només menjo galetes
Em posaré molt grasseta,
Si només m’estic a casa
Em posaré massa grassa
Què faré? què faré?
Ah! Ja ho sé.
Faré un voluntariat
I a la FEDE he arribat!

Des de fa un any, data en que va morir la meva mare, qui em tenia molt ocupada, participo en l’Equip d’Exposicions Itinerants sobre el voluntariat, que està format per sis persones, amb les que compartim unes mateixes inquietuds.

Aquestes exposicions s’instal·len en Escoles i Instituts i van adressades a nois/es que estan cursant l’ESO i/o el Batxillerat, o sigui en la franja de 16 a 18 anys. També es venen instal·lant en Centres Cívis i/o Biblioteques.

Simultàniament s’ofereixen xerrades per tal de sensibilitzar i fomentar la solidaritat, mitjançant el treball voluntari.

Encara que fa molt poc que estic portant a terme aquesta tasca, ja que només he fet vuit xerrades, vull fer palès que l’experiència és molt gratificant per a mi, doncs m’encanta poder compartir amb d’altres persones les meves idees i inquietuds, especialment amb els joves, en els que jo crec fermament i confio en ells per poder construir un món millor. De passada, a veure si se m’encomana quelcom de la seva joventut!

He de dir, que en la gran majoria d’ocasions, els nois/es estan molt atents i participatius. D’un grup d’uns 30 alumnes, sempre n’hi han 2 o 3 que estan interessats en poder col·laborar com a voluntaris, i fins i tot,  n’hi ha algun que ja ho està fent.

Les persones que venen a les xerrades en els Centres Cívics o Biblioteques, acostumen a estar ja motivades sobre aquest tema, mostrant força interès. Per tant, tot sovint, sorgeixen nous voluntaris.

Bé, la dona que us he presentat al principi del meu relat, es va sentint útil i ocupada, fent una labor en la que hi creu, considerant  que aquesta li dóna l’oportunitat de poder  ajudar a la sensibilització i reflexió vers la solidaritat, per tal d’anar construint un món cada cop més humà.

Animo a tots, joves i no tan joves, a fer-se voluntaris, doncs ben segur que podeu trobar un lloc adequat a cadascú, per fer un bon servei a la societat, que sense dubte se’ns retorna de forma molt gratificant i gratuïta.

Mª Angels Esteban Picó
Voluntària de la Federació Catalana de Voluntariat Social

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat

I tant que val la pena fer de voluntària, de fet, perquè no és cap pena. Una ja ha superat els cinquanta i això vol dir que puc disposar d’algunes hores lliures. Ha arribat un moment en què, quan acabo la feina remunerada, no he de començar inexcusablement les tasques de fer de mare. La condició de mare comporta unes feines que faig molt a gust però que no formen part del voluntariat, sinó que són obligades. Agraïdes, això sí, però obligades.

El voluntariat, en canvi, és com el conte de la sopa de pedres: un autoengany molt satisfactori. Tu dones una mica de l’ingredient de què disposes –el teu temps o les pedretes en el cas del soldat del conte que patia gana i ningú no li volia donar menjar– i el grup amb qual et dediques hi posa la resta, és a dir, els ingredients més importants. El soldat va aconseguir fer una sopa amb les verdures, l’arròs, la sal i tot el que van aportar els curiosos del poble que volien saber com es feia una sopa de pedres.

Participo en un cafè tertúlia de dones organitzat per d’una fundació del Raval: dones diverses, amb mocador o sense, dones que arrosseguen les seqüeles o pateixen problemes duríssims, dones molt reivindicatives, molt crítiques, molt cremades per la vida que els ha tocat viure. A la vegada, són dones que tenen uns sentiments i uns afectes immensos: criden, ploren, riuen i encomanen el que porten a dins, que és una passió innegable per superar els entrebancs. Comparteixen el que tenen al voltant d’una taula amb cafè, sucs i galetes. Comparteixen les seves experiències vitals, les anècdotes quotidianes, els seus encerts i errors, els seus valors, les seves capacitats limitacions…

Són dones que s’ensenyen i que, en definitiva, ensenyen. Amb elles aprenc a aprendre.

Carme Ruiz Querol
Voluntària de Fundació Escó

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Aquesta setmana hem tingut l’immens plaer de reunir-nos una trentena de persones a la nova seu de la FCVS-Lleida. Vam comptar amb 17 entitats i també amb la presència de la Núria Barberà i la Xesca Ferriz, la responsable i coordinadora de l’Espai d’Entitats; així com la nostra presidenta, la Francina Alsina, i la gerent  i la cap de programes de la FCVS, Eulàlia Mas i Maria Assumpció Barot.

Amb l’Assumpta (Coordinadora de la FCVS-Lleida) i jo vam ser 27 persones, la qual cosa, personalment, em va fer sentir d’allò més bé. Va ser una reunió on vam tenir el plaer de comptar amb entitats que encara no hi havien pogut assistir en anteriors ocasions, la qual cosa, crec, és important perquè reflecteix l’interès que la FCVS va despertant, poc a poc, en totes elles. I sobretot els e-mails i recordatoris que els lliurem! Em van arribar a dir “corcó”, per les vegades que els repeteixo les coses, però,al mateix temps, m’ho van agrair i això és el que compta. Alguna entitat també em va dir que la invitació que els vam enviar per a la inauguració del nou espai els va arribar al cor, i això també agrada sentir-ho dir.

Un cop acabada la reunió, seguint l’ordre del dia, es va servir un petit refrigeri per fer palesa la inauguració del nou espai de treball per a la FCVS-Lleida, espai que totes les entitats van coincidir a dir que millorava la imatge de la FCVS; li donava un nou caire, molt més obert, dinàmic, engrescador…; en definitiva, un nou marc de treball que, de ben segur, aportarà molts beneficis a la FCVS i, per tant, a les entitats que en formen part.

A més, la inauguració del local va servir per estrenar un nou roll-up propi de Lleida i poder-lo mostrar a les entitats. La imatge de la FCVS s’enriqueix també amb detalls com aquest, però sobretot amb la participació de totes les entitats que en són membres, amb el treball conjunt en una mateixa direcció.

Gràcies a totes!

Gemma Mestres, tècnica de la FCVS-Lleida

El tradicional dinar d’estiu amb els voluntaris de la FCVS a Barcelona ha comptat aquest any amb uns convidats d’excepció. Es tracta dels finalistes i la guanyadora del Primer Concurs de Relats de Voluntariat, que han compartit les seves experiències amb tots els voluntaris de la FCVS. La coordinadora de la FCVS-Barcelona, Anna de Eguia, ha presidit l’acte de lliurament de premis, en què diferents membres del jurat han lliurat els diplomes commemoratius als finalistes i el txec de compra per valor de 100 euros a les llibreries Abacus per a la guanyadora.

Els voluntaris de la FCVS han pogut escoltar de viva veu els cinc millors relats (a excepció d’una de les finalistes que per motius personals no ha pogut assistir a la trobada) llegits pels seus propis autors. Aprendre Ensenyant de Mercè Duran-Sindreu, L’esplai t’atrapa de Núria Curcoll, Tot comença en sortir de casa d’Esther Rodríguez i Arrelgar el món? de Toni Casellas. Maria Gràcia Corominas, que també va quedar finalista pel relat Històries, no ha pogut assistir al dinar per motius personals.

Després, un dinar servit per l’empresa d’inserció laboral Salta de l’associació Ared, ha posat el punt final a la festa i a la temporada abans de l’estiu. Una dinàmica per enfortir les relacions entre els voluntaris ha amenitzat el dinar.

Sóc en Carles,  tinc 61 anys i ja feia molt temps que dins el meu interior bullia la necessitat de fer quelcom més. No sabia ben bé el què, però diferent al que faig habitualment. Sóc integrant d’una companyia amateur de teatre, La Futura, i canto gospel a l’Institut de Gospel de Barcelona. Aquestes activitats em permeten gaudir, en primer lloc, de les persones que, com jo, tenen la mateixa afició i junts intentem aconseguir un objectiu comú, compartint i disfrutant d’estones inoblidables.  Haig de dir que la gent que canta i els  amants de la “farandula” és gent que val la pena.

Un bon dia, coses de la vida, em vàren oferir la possibilitat de col·laborar a un taller de teatre organitzat per la Fundació Catalana de Síndrome de Down. No m’ho vaig pensar ni un minut, doncs justament era allò el que volia fer. Poder ajudar, compartir i ser útil als altres d’una forma totalment altruïsta.

Al principi, el meu temor era si jo seria acceptat per aquelles persones que per mi eren les grans desconegudes. L’única referència que tenia era que eren “diferents”.

El meu temor va desaparèixer al cap d’un instant d’estar amb ells.  Efectivament, són diferents: carinyosos, sensibles, propers i agraïts. La ingenuitat és la seva senyera, no saben de conflictes, ni de malícia, són ànimes netes i pures.

No cal que us digui que em sento ple i agraït a tots ells, perquè m’han deixat entrar al seu món, perquè m’han ensenyat moltes coses, perquè n’hem compartit moltes altres, perquè m’estimen i jo els estimo.  Quina llàstima que nosaltres no siguem també “diferents”.

Això és el que jo buscava i creieu-me: VAL LA PENA.

Carles Cadirat
Voluntari de la Fundació Catalana de Síndrome de Down
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Mónica pulsó dos veces el timbre mientras giraba la llave en la cerradura, abrió la puerta y saludó con un “Hola, Tomás”. Eran las nueve de la noche,  había cerrado  la oficina, había cargado  la compra del super en el maletero de su utilitario , que aparcó a unas dos calles de casa  de Tomás. Camino al portal llamó a  casa, donde  sus hijos, le dijeron que  estaban cenando y que a papá , le habían salido unos raviolis muy buenos, que fregarían los platos y que estuviera tranquila con “su amigo” Tomás.

Tomás, escuchó el doble timbrazo, una especie de contraseña de Mónica, su voluntaria favorita, se arregló ligeramente el pelo, mientras procuraba escampar el humo del cigarrillo recien apagado, y apartó la bandeja de la cena.

La habitación estaba limpia, como el resto del piso. Lucía, la asistenta que iba tres veces por semana le había dejado la cena lista, la nevera llena y algunos platos preparados.  Los hijos de Tomás, que vivían en otra ciudad,  se encargaban mensualmente de arreglar con la asistenta todos los temas domésticos y visitas médicas de su padre.

Mónica al entrar en la habitación, miró a Tomás y le riñó como cada viernes, “Tomás no te esfuerces, aún huele a  tabaco, y ya sabes que no deberías fumar, cabezota”.

“Si no hubiera sido cabezota toda la vida, no habría llegado a los 80 hecho un chaval, Mónica, y ahora que ya voy para 92, que mal me hará ahora el cigarrito de las comidas?”, contestó Tomás  con mirada traviesa.

Les pasó el rato volando, casi dos horas, Mónica le había llevado un libro, hablaron de la  película de anoche en la tele, de las noticias de la semana, del calor que empezaba a hacer y del cole de los hijos de Mónica.

Al despedirse, Mónica acarició la mejilla rasurada del anciano, una tarea fija de Lucía todos los viernes,  por deseo expreso de Tomás.

Eran mas de las once, entraba en el ascensor de su casa, sabía que le esperaba un plato de raviolis que se calentaría en el microondas, y que les  volvería a explicar a sus hijos que conocía a Tomas hacía mas de cuarenta años, que cuando ella tenía 9 años y  le tuvieron que  quitar aquel  tumor con una operación que la tuvo en casa casi todo un año, que había unas  tardes  por semana que iban unas  voluntarias a jugar con ella,  a repasar lecciones, ver la tele o simplemente hacerle compañía, y que tambien iba un voluntario.  Que le gustaban mucho aquellas visitas, y que los  viernes,  cuando oía el doble timbrazo  en el interfono, al preguntar “quien era”, ya sabía lo que iba a oir: “Tomás , el voluntario”.

Josep Anton Navarro
Voluntari de la Fundació Enriqueta Villavecchia
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

El jurat del Primer Concurs de Relats de Voluntariat ha escollit cinc relats finalistes i, d’entre aquests, un relat guanyador d’aquesta primera convocatòria del concurs.

La voluntària de l’entitat Casal dels Infants Mercè Duran-Sindreu ha estat la guanyadora del concurs amb el relat Aprendre ensenyant. Els altres quatre finalistes, per ordre de classificació, han estat L’esplai t’atrapa de Núria Curcoll, monitora voluntària de l’Esplai Torxa; Històries, de Maria Gràcia Corominas, voluntària de Càritas Arxiprestal de Banyoles; Tot comença en sortir de casa, d’Esther Rodríguez, voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu i Arreglar el món? de Toni Casellas, voluntari del Casal dels Infants.

Mercè Durant-Sindreu rebrà, com a premi, un val de compra per valor de 100  euros a la cooperativa Abacus que han col·laborat amb el concurs.

El relat guanyador i els quatre relats finalistes es publiquen avui mateix en el blog Val la pena! però tots els relats participants seran publicats progressivament al blog, independentment de la puntuació que els ha atorgat el jurat i independentment també de la seva adeqüació a les bases del concurs. L’important és participar i, ja ho sabeu, val la pena!

La meva experiència com a voluntària no es més especial que la de cap altra persona. El que sí és especial són els nens.

La primera vegada que vaig agafar la mà de la Imane per travessar el carrer, vaig connectar amb la importància d’aquesta feina que va molt més enllà d’un simple somriure: una sensació indescriptible que em va donar la força per col.laborar i comprometre’m en la seva ajuda fins al final. Sortir de les meves sensacions per ocupar-me de les seves.

Vaig prendre consciència de les realitats socials, de com són de diferents unes de les altres, de com afecten en el desenvolupament de la personalitat d’un nen o d’un familiar; però tanmateix, quelcom únic es manté intacte i es veu com d’iguals en som tots, en el fons, en el nostre interior: volem riure, passar-ho bé, créixer, estimar, aprendre, sobresortir de les situacions… tots igual, com tu i com jo.

Tracto amb molts nens i cadascun d’ells té les seves pròpies particularitats. Costa ficar-se al seu lloc quan mai has viscut les experiències que ells sí han viscut, i et planteges… qui sóc jo per manar-li A o B? Aprens a respectar, i del teu respecte, ells aprenen. Creixen com a persones. I ser partícep d’això és màgic.

És per tot això que, com a voluntària, m’educo educant: aprenc del que ensenyo, del que ens guia la Fundació que és l’educació, així com del dia a dia amb ells.

Has de deixar l’egocentrisme de banda, oblidar-te de tu per poder estar al màxim, i més, per l’altre. Has d’estar predisposat a rebre “xascos”, però també rebràs alegries incalculables. Oblida’t de com creus que haurien de ser les coses, per a obrir-te a veure com són: agafa la mà de la nena per ajudar-la a creuar el carrer. Per a ella, un adult que l’ajuda; per al futur, una infància amb acompanyament, estimació, i suport social.

Val la pena!

Mercè Duran-Sindreu – voluntaria del Casal dels Infants
Relat guanaydor del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Vaig adonar-me’n de tot el que havia viscut en deu dies, quan la casa desapareixia mica en mica; primer la porta, després les finestres i, finalment, l’últim vèrtex de la teulada, pel retrovisor del cotxe. Ara, el mirall només reflectia el cel blau de juliol. La casa i tots els moments que hi havia viscut havien quedat enrere. Se’m barrejaven a dins una mena d’eufòria i una espècie de tristesa que van fer que em posés a plorar. Mai havia viscut unes colònies així.

Quan em faltaven quatre dents i portava bambes de velcro, vaig anar a les meves primeres colònies de l’esplai, amb un nus a l’estómac, enyorant els pares, envoltada d’aquells nens que –poc m’ho esperava jo– es convertirien en amics meus, compartiríem guerres d’aigua, cabanyes al bosc, històries de por entre lliteres i, més endavant, trobades en sortir de l’institut, les primeres cerveses, secrets inconfessables. Junts passàvem els anys a l’esplai, sense adonar-nos que l’últim dia de les nostres últimes colònies s’acostava poc a poc, fins que ens el vam trobar a sobre, enmig d’una rotllana d’abraçades i promeses. Vaig haver de decidir si volia ser monitora o si no; en contra del que sempre havia pensat, vaig dir que sí, tement no estar preparada per a cap altra cosa que per ser nena.

Tornant a casa, vaig entendre tots aquells monitors que jo havia tingut fins llavors. Vaig comprendre que “estar preparat” consisteix a deixar-te tornar a ser nen, ser com ells, i llavors es confon qui ajuda a qui, qui és el voluntari, qui s’emporta el millor record. T’enduus amb tu cada broma, cada sorpresa, cada abraçada que algun nen t’ha regalat. T’atrapa. I deixar l’esplai es converteix en una cosa llunyana i impensable.

Núria Curcoll - monitora voluntària a l’Esplai Torxa
Relat finalista al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Si. Cap nom és real però tota la història és una realitat.

9 del matí. Entro a Càritas junt amb 3 voluntàries. Ens posem més o menys al dia. No hi ha temps per a moltes explicacions, ja que el matí – com ja fa molts matins dels dijous – s’intueix carregat de feina. La sala d’espera s’omple de les persones que s’esperen al carrer.

Entra en Joan. Falta de salut, edat avançada, solitud. Ens demana uns pantalons, ja que els que porta se li han cremat de tan acostar-se a l’estufa. Li donem aliments i anem al rober a buscar-li uns pantalons. Ens acomiadem amb un petó, un somriure i un adéu fins aviat.

Entra la Maria, tota contenta i orgullosa d’ ensenyar-nos el seu fillet.  L’anterior vegada que va venir, tenia els primers dolors de part. Una nova vida. Quin goig! Té altres dos fills i el marit no té feina. Li preparem aliments.

Fàtima, 20 anys, amb un nen de 4 mesos als braços i acompanyada d’un familiar – ella no parla molt bé la llengua -. És la cara més dolça que feia molt  temps no veia i la seva història és la més amarga que feia molt temps no escoltava. Li preparem aliments, bolquers de nadó i un val per anar a buscar llet infantil a la farmàcia. Ens demana un cotxet per a la criatura, però en aquests moments no en tenim cap. Quan ens en donin un l’avisarem perquè el vingui a recollir.

Clàudia, 30 anys, dues filles, vídua de poc temps. Segurament no haurà de tornar perquè ha trobat feina. Això sí que és un raig de llum.

La sala d’espera segueix plena.

I així va passant el matí. Sense parar. Entre alegries, tristeses,  aliments, roba, sabates, històries de vida……

En tancar les portes no hi ha paraules per fer comentaris, tot és massa important, tot és massa recent. Ho comentarem quan el cor no estigui tan tocat. Només sé que el proper dia, si Déu vol, hi tornaré i que a casa m’esperen per dinar.

Maria Gràcia Corominas - Voluntària de Càritas Arxiprestal de Banyoles
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social