VAL LA PENA!

Vaig adonar-me’n de tot el que havia viscut en deu dies, quan la casa desapareixia mica en mica; primer la porta, després les finestres i, finalment, l’últim vèrtex de la teulada, pel retrovisor del cotxe. Ara, el mirall només reflectia el cel blau de juliol. La casa i tots els moments que hi havia viscut havien quedat enrere. Se’m barrejaven a dins una mena d’eufòria i una espècie de tristesa que van fer que em posés a plorar. Mai havia viscut unes colònies així.

Quan em faltaven quatre dents i portava bambes de velcro, vaig anar a les meves primeres colònies de l’esplai, amb un nus a l’estómac, enyorant els pares, envoltada d’aquells nens que –poc m’ho esperava jo– es convertirien en amics meus, compartiríem guerres d’aigua, cabanyes al bosc, històries de por entre lliteres i, més endavant, trobades en sortir de l’institut, les primeres cerveses, secrets inconfessables. Junts passàvem els anys a l’esplai, sense adonar-nos que l’últim dia de les nostres últimes colònies s’acostava poc a poc, fins que ens el vam trobar a sobre, enmig d’una rotllana d’abraçades i promeses. Vaig haver de decidir si volia ser monitora o si no; en contra del que sempre havia pensat, vaig dir que sí, tement no estar preparada per a cap altra cosa que per ser nena.

Tornant a casa, vaig entendre tots aquells monitors que jo havia tingut fins llavors. Vaig comprendre que “estar preparat” consisteix a deixar-te tornar a ser nen, ser com ells, i llavors es confon qui ajuda a qui, qui és el voluntari, qui s’emporta el millor record. T’enduus amb tu cada broma, cada sorpresa, cada abraçada que algun nen t’ha regalat. T’atrapa. I deixar l’esplai es converteix en una cosa llunyana i impensable.

Núria Curcoll - monitora voluntària a l’Esplai Torxa
Relat finalista al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Si. Cap nom és real però tota la història és una realitat.

9 del matí. Entro a Càritas junt amb 3 voluntàries. Ens posem més o menys al dia. No hi ha temps per a moltes explicacions, ja que el matí – com ja fa molts matins dels dijous – s’intueix carregat de feina. La sala d’espera s’omple de les persones que s’esperen al carrer.

Entra en Joan. Falta de salut, edat avançada, solitud. Ens demana uns pantalons, ja que els que porta se li han cremat de tan acostar-se a l’estufa. Li donem aliments i anem al rober a buscar-li uns pantalons. Ens acomiadem amb un petó, un somriure i un adéu fins aviat.

Entra la Maria, tota contenta i orgullosa d’ ensenyar-nos el seu fillet.  L’anterior vegada que va venir, tenia els primers dolors de part. Una nova vida. Quin goig! Té altres dos fills i el marit no té feina. Li preparem aliments.

Fàtima, 20 anys, amb un nen de 4 mesos als braços i acompanyada d’un familiar – ella no parla molt bé la llengua -. És la cara més dolça que feia molt  temps no veia i la seva història és la més amarga que feia molt temps no escoltava. Li preparem aliments, bolquers de nadó i un val per anar a buscar llet infantil a la farmàcia. Ens demana un cotxet per a la criatura, però en aquests moments no en tenim cap. Quan ens en donin un l’avisarem perquè el vingui a recollir.

Clàudia, 30 anys, dues filles, vídua de poc temps. Segurament no haurà de tornar perquè ha trobat feina. Això sí que és un raig de llum.

La sala d’espera segueix plena.

I així va passant el matí. Sense parar. Entre alegries, tristeses,  aliments, roba, sabates, històries de vida……

En tancar les portes no hi ha paraules per fer comentaris, tot és massa important, tot és massa recent. Ho comentarem quan el cor no estigui tan tocat. Només sé que el proper dia, si Déu vol, hi tornaré i que a casa m’esperen per dinar.

Maria Gràcia Corominas - Voluntària de Càritas Arxiprestal de Banyoles
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Tot comença en sortir de casa. Arribes a l’hospital, et poses la bata i de mica en mica sents quelcom diferent al pit, en aquell instant  en què et poses el distintiu, aquell tros de plàstic que posa VOLUNTÀRIA. Notes com t’apropes una mica més als nens que, sense saber-ho, ja t’esperen a urgències o a les habitacions amb somriures salats.

Les emocions són diverses així com també ho són els nens que cada dilluns et passen per davant. Les històries, els colors, les mans petites, les veus que et parlen, et pregunten i fins i tot a vegades et miren. Les estones a la sala d’urgències són com un teatre màgic: cada cop sents el mateix, et trobes i fas el mateix i marxes amb la mateixa sensació de rialles per tot el cos. Però alhora saps que la canalla no és la mateixa, ni les converses, ni els comentaris, que et fan sentir encara nen, han estat els mateixos que el dilluns anterior, també has pintat un dibuix diferent.

La màgia continua com si la vareta no descansés. I et porta d’habitació en habitació, mentre els pares van a sopar. Primer un toc-toc-toc, després una incògnita del que hi haurà darrera t’abraça i entra amb tu, “que heu demanat un voluntari per baixar a sopar?” preguntes, i l’aventura pren camí per ella sola just davant d’una panoràmica de Barcelona il·luminant l’habitació d’hospital. Potser no diràs res en trenta minuts, potser jugaràs, parlaràs, miraràs, t’estranyaràs, fins i tot cantaràs! T’adonaràs de com de poderós pot arribar a ser un infant hospitalitzat, veuràs en la seva mirada coses que potser tu mai has mostrat, et sorprendrà el desig de poder quedar-te allà durant hores. I un cop arribada l’hora de marxar, d’agafar l’autobús quan ja el sol ha desaparegut de les finestres de tots els nens, mantens aquesta sensació i la guardes fins que arribes a casa i sopes i t’adorms.

Esther Rodríguez – Voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

3 i 10 de la tarda d’un dijous qualsevol. Surto del metro a Jaume I i em dirigeixo a Junta del Comerç 16. Aquest camí és ja una rutina setmanal des que fa un parell d’anys vaig decidir regalar-me una petita part del meu temps fent una activitat enriquidora:  col·laborar amb una entitat que intenta fer més petit el forat entre el primer i el quart món.

Mentre camino cap al Casal, tot esquivant turistes i bicicletes, penso en el que m’ha suposat aquesta experiència al Casal en tot aquest temps… com, el primer dia,  em va sorprendre (càndida sorpresa!) que nois i noies de 18 anys  no haguessin tocat mai un ordinador.

…penso en el J, que em transmet l’energia de qui s’ha hagut d’espavilar de veritat per sobreviure. Que un dia va decidir deixar Ghana per emprendre el camí d’Europa, fart de la corrupció i la misèria del seu país. Que em diu que aquí la gent no escolta, que només parla, que tothom corre, però que la gent “de Casal es diferente”..

… recordo en M. quan m’explicava,  amb tota naturalitat, quin tipus d’autocar és millor per a esquitllar-se en els ferrys de Tànger i com s’ha de fer per a no morir aixafat per l’eix quan l’autocar surt del ferry al port d’Algeciras.

… la satisfacció per l’èxit de l’H. quan m’explica molt content que, per fi, li han fet un contracte fix a l’empresa en la qual feia pràctiques o de l’E. que ha tret un Notable a Matemàtiques.

… i també la tristesa de saber que n’hi ha molts que no se’n surten, com l’Omar, a qui han apunyalat el futur en un pis del carrer del Carme.

En tot això estic quan em Marc m’obre la porta. Som-hi!

No es tracta d’arreglar el món, es tracta només de fer el possible perquè la gent del teu voltant, inclòs tu mateix, estigui demà millor que avui.

Toni Casellas – Voluntari del Casal dels Infants
Relat finalista en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social