VAL LA PENA!

La Fundació Germina és una entitat sense ànim de lucre de Santa Coloma de Gramenet que ofereix el seu servei des de maig del 2007. L’entitat  té per missió oferir oportunitats per millorar la qualitat de vida a infants, joves i les seves famílies, especialment les que estan en risc, acompanyant-los i promovent que siguin protagonistes d’aquest procés dins del seu territori.

A la Fundació Germina creiem en quatre grans valors que els adaptem com a principis en el nostre dia a dia:

• Acompanyament. Situar-se al costat dels infants, adolescents, joves en el seu procés vital, fent camí al seu costat, escoltant i oferint recolzament i orientació, tot això comptant amb la seva família.
• Construcció comú. Un model basat en la construcció conjunta en el que cada persona des de la seva individualitat pugui desenvolupar les seves capacitats i habilitats, i des d’elles participi activament en el projecte.
• Coneixement. La formació intel·lectual com un dels eixos bàsics de desenvolupament de la persona. A més de factor integrador en societat, facilita oportunitats i evita que apareguin, es repeteixin o es perpetuïn situacions de risc d’exclusió social.
• Desenvolupament integral de la persona. Entenent la persona en totes les seves dimensions i com a membre actiu de la societat.

El nostre treball i manera d’entendre el servei que oferim als infants i adolescents està integrat en els programes de Centre Obert i Espai Jove.

El Centre obert és un servei diürn preventiu, fora de l’horari escolar, que dona suport, estimula i potencia l’estructuració i el desenvolupament de la personalitat, la socialització, l’adquisició d’aprenentatges bàsics i l’esbarjo, i compensa les deficiències socioeducatives dels infants atesos mitjançant el treball individualitzat, el grupal, la família, el treball en xarxa i amb la comunitat.

L’Espai Jove és un espai diürn de lleure socioeducatiu dirigit a adolescents de 12 a 14 anys que parteix d’una proposta educativa dirigida a potenciar l’autonomia de l’adolescent i l’adequada presa de decisions.  L’Espai Jove va començar les seves activitats al setembre de 2009 com a continuïtat al Centre obert infantil pels adolescents que passaven a Educació Secundària. Té una metodologia diferenciada del Centre obert infantil dissenyada a proposta pels mateixos adolescents juntament amb l’equip educatiu. Tot i ser en la seva definició un Centre obert com a tal, el programa s’ha anomenat Espai jove potenciant així la identificació dels mateixos adolescents.

Totes aquestes activitats no es podrien dur a terme sense la implicació d’un equip humà en què tothom aporta el millor d’ell mateix. La col·laboració és estreta entre professionals, voluntaris i estudiants en pràctiques, sent l’equip de professionals els qui donen continuïtat i estabilitat als programes. Ells són els responsables del bon funcionament de l’activitat, de l’acompliment dels objectius, del seguiment i les coordinacions amb altres serveis. Els voluntaris i estudiants en pràctiques participen directament en l’acció socioeducativa fent equip amb els professionals, i donant un valor afegit a tot el projecte, ja que gràcies a ells aporten un tracte més personalitzat en l’atenció als infants.

Gerard Carneado
Responsable de Voluntariat de la Fundació Germina

Soy Enrique y de apellido Richard. Tengo 61 años.
En noviembre del 2002 me uní, como voluntario, al equipo de calle de Arrels Fundació.
Desde entonces que me gusta decir que ‘hago la calle’.
Junto a Puri, cada martes paseamos un trozo de Barcelona para descubrir y estar con esas personas que normalmente nadie ve.
Personas que pasan desapercibidas. Unas veces, por las prisas que llevamos, otras, porque se esconden a nuestros ojos y otras, porque nos molestan, porque están sucias, huelen mal y deslucen nuestros barrios.

Sólo pretendo ‘estar’, acompañar.
Que sepan que también hay gente que los mira con otros ojos y que, si él quiere, puede salir de la calle; pero sólo si él quiere.

Creo firmemente en que toda persona tiene derecho a vivir dignamente desde el mismo momento de nacer.
Y creo que estas personas tienen sus derechos enajenados.
Mi trabajo consiste en devolver derechos.

A veces uno pensaría que nada más verte y ofrecerle sitio para comer y dormir, te van a recibir como héroe que le devuelves a la vida.
¡Qué lejos está de la realidad!
Ellos ya están bien así, en su precariedad.
Llevan tantos años fuera de nuestra rueda de vida ‘normalizada’, que ya se han acostumbrado a no tener nada, ni tan siquiera dignidad.
O tal vez lo que tengan es miedo a retornar al mundo ‘normal’ de donde un día se salieron o ¿tal vez les echamos?
Sea como fuere, no; no quieren salir de su estado. Se han acostumbrado a vivir así.

¿Quieren estar así? No lo sé; pero no parece que sea natural que alguien desee vivir así.
Yo siempre pienso que nadie en sus sueños de niño ha querido ser indigente cuando fuere mayor.
Calculo que nadie de niño pensó que dormiría en la calle, que la lluvia le mojaría y que tendría que buscar cartones cada noche para evitar pasar el frío.
Ni estaría en su pensamiento que otros le pegarían, ni que estaría expuesto a la violencia del desalmado de turno. Porque en la calle también se sufre violencia.
Ni soñaría con que nadie se le acercaría porque su olor les repugnara.
Ellos también fueron niños y seguramente que soñaron, como los demás, en ser médicos y bomberos y presidentes de la nación…
Algo le ha debido de remover por dentro para que las cosas estén como están. Algo le ha debido de suceder y ha debido de ser algo terrible.

Volver a la ‘normalidad’, como nosotros la entendemos, va a costar.
A veces son años los que estamos relacionándonos en la calle sin conseguir que la persona pida nada. Pero seguimos estando allí, día a día, complacidos en nuestra relación de personas. Y en esta relación descubrimos la dignidad del otro y también la nuestra.
Y me siento querido. Y se siente estimado.

Quizás con el tiempo quiera ducharse o arreglar el DNI que alguien, algún día se lo robó, o tener la pensión de jubilación, porque ya hace años que cumplió los 65… Y yo, entonces, con gusto, le facilitaré el acceso.
Y a lo mejor, más tarde, quizás algún año después, querrá dormir en pensión porque se siente cansado, y la buscaré. Aunque la primera noche dormirá en el suelo de la habitación porque ha perdido la costumbre de dormir sobre una cama.
Y tal vez, después de unas noches, se canse y vuelva a la calle, porque no se encontró.
Y yo, entonces, seguiré estando allí, con él, en la calle, dignificando nuestras vidas en una relación de personas que creen en la dignidad, aun rodeados de un entorno precario e indigno.
Y me conformaré y quedaré satisfecho por él, por mí, por los dos, porque hemos descubierto en esa relación, tal vez, quien sabe, la vida.
Precaria, sórdida, terrible, incomprendida, pero, al fin y al cabo, la vida.

Enrique Richard
Voluntari d’Arrels Fundació
http://enriquerichard.es/

**L’Enrique escriu habitualment les seves experiències com a voluntari d’Arrels al blog “Con cartones por la calle“. Aquesta vegada ha volgut compartir la seva experiència amb el blog “Val la pena!” i des de la FCVS estem molt contents. Gràcies Enrique! **

La crisi econòmica ha deixat molta gent fora del mercat laboral, hem superat el 20% de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, que les possibilitats de culminar amb èxit un procés d’inserció laboral són difícils, especialment per a aquest segment de la població que parteix amb moltes mancances bàsiques ja siguin personals, de formació, d’experiència. Després de dos anys de crisi severa, persones inquietes i sensibles a la situació social i econòmica, sovint ens pregun- ten com veiem la situació des de Càritas.

Hi ha molts nois i noies menors de 20 anys en situació d’atur, la majoria amb una formació precària; que observem amb preocupació com augmenta el nombre de famílies molt endeu- tades, de famílies sense cap ingrés; que els casos de persones adultes soles sense feina ni do- micili fix també incrementa; que les persones amb alguna discapacitat o malaltia mental ho tenen francament difícil, que el modus vivendi de molta gent és malviure amb algun ajut públic i/o fer feines en l’economia submergida. En definitiva, que lluny de millorar, tot sembla indicar que aquesta realitat s’allargarà força temps.

La nostra realitat local és preocupant. La realitat global és dramàtica: 800 milions de persones al món pateixen fam segons el darrer informe de la FAO, a Europa hi ha més de 80 milions de pobres «oficials» segons xifres de 2008, als quals haurem de sumar els darrers incorporats a causa de la crisi. La resposta pública a aquesta situació ha estat positiva, però clarament insuficient.

És necessari una major i millor inversió i despesa en polítiques socials, per una qüestió de justícia social però també per la simple constatació de que sense pau ni cohesió socials, el creixement i el desenvolupament econòmics estan amenaçats. No podem construir un model de societat en el que tanta gent es quedi fora!

La limitació de recursos és una veritat incontestable. Les administracions retallen, paguen tard, … Descartat momentàniament, doncs, que puguem créixer massa en despesa social, el gran repte és invertir i gastar millor. Aquest repte no és exclusiu de les administracions, però també ho és.

I convé que ens convencem que amb els mateixos diners hem de ser capaços de fer més coses i més ben fetes. La simple reclamació de més diners, de més finançament, com a condició sine quan on per poder respondre millor a la pobresa, sense que no ens plantegem cap canvi de cultura organitzativa, d’eficiència en la despesa, de prioritats clares, és un missatge caduc que pot donar rèdits a curt termini però que no soluciona problemes de futur.

El proper 17 d’octubre és el Dia Internacional contra la Pobresa i com cada any molts clamarem contra aquesta realitat obscena. El missatge que hem de traslladar als governants locals i als que tenen influència global és que les seves agendes polítiques tinguin marcats 365 dies d’accions per aconseguir una societat en la que tots tinguem una oportunitat.

Salvador Maneu Marcos
Advocat i Secretari General de Càritas Diocesana a Girona
(Artícle publicat a la pàgina de la FCVS del Diari de Girona)

Entrevista a Hiltrud Amuser, directora general de la Fundació Lethe.

Els orígens de la seva associació es remunten a partir de l’any 2002, quin fou el motiu d’iniciar-vos en aquesta tasca de l’atenció als joves i als seus familiars?
Arrel de detectar una demanda social dins el camp de la salut mental dels joves, diferents professionals de l’àmbit de la psicologia, la medicina, l’educació i la cultura, varem fundar la Fundació Lethe, una entitat sense ànim de lucre dedicada al tractament i prevenció de les crisis i dels trastorns en les persones joves i joves adults, i la seva inserció sociolaboral. Amb aquest objectiu varem posar en marxa el centre terapèutic La Cellera amb estada d’ingrés total, temporal i centre de dia.

Quines altres accions es duen a terme a la Fundació i què en destacaríeu?
Estem obrint espais de formació amb acompanyament terapèutic com projectes socials puntuals per arribar a la màxima població amb la finalitat de tenir professionals molt ben formats dintre d’aquest camp i a mes a mes d’ajudar amb els projectes que tenim en marxa, arribant a escoles, famílies i als mateixos joves.

La Fundació té dues seus: Barcelona i Girona. Aquest es el vostre àmbit territorial?
Hi ha dues seus, però també tenim consultes i ingressos de la resta del territori del país, amb el desig de que es converteixi en un projecte europeu en el futur.

Teniu relació amb altres associacions que desenvolupen activitats i generen serveis en suport als joves…
Efectivament, tenim convenis amb altres fundacions per ampliar l’oferta a les famílies i als joves i per poder oferir, apart del tractament terapèutic total o parcial, la formació prelaboral i la inserció laboral amb el nostre acompanyament terapèutic. L’objectiu és que cada jove tingui un projecte de vida personal pròpia.

En la seva entitat hi ha voluntaris. Quina feina fan?
Tot l’ajut que podem disposar dels voluntaris per nosaltres és un bé, ja que cadascun d’ells sota el lema Posa un jove a la teva vida ens pot ajudar amb la seva formació, la seva creativitat i el seu compromís social i de solidaritat, essent un model d’identificació pels nostres joves.

Quines iniciatives proposaríeu perquè el jovent tingui unes perspectives de futur millors tant en l’àmbit social com en el món laboral?
M’agradaria que els joves que tinguin ganes de construir un futur diferent, s’apropin a la Fundació Lethe a establir debats, reflexió per poder construir noves iniciatives on les perspectives del seu futur siguin més adients a les seves necessitats. Tot això evidentment amb una formació humana i laboral ferma.

Present i futur, hem de tirar endavant quin consell donaríeu?
Al jovent: Que primer han d’assumir la societat que tenim per poder construir la societat que desitgin. A la gent que busca feina: una bona formació, voluntat i creativitat, que sempre s’obren portes. Al ciutadà del carrer: molta serenitat, responsabilitat cívica i constància.

Què us pot aportar el fet de ser membres de la Federació Catalana del Voluntariat Social?
Un teixit social més ampli per poder ajudar als joves sota el lema: Tots amb els joves, ja que sabem que se senten impotents davant d’un destí incert i canviant.

Entrevista publicada al Diari de Girona el 9 de juliol de 2010