VAL LA PENA!

Tot comença en sortir de casa. Arribes a l’hospital, et poses la bata i de mica en mica sents quelcom diferent al pit, en aquell instant  en què et poses el distintiu, aquell tros de plàstic que posa VOLUNTÀRIA. Notes com t’apropes una mica més als nens que, sense saber-ho, ja t’esperen a urgències o a les habitacions amb somriures salats.

Les emocions són diverses així com també ho són els nens que cada dilluns et passen per davant. Les històries, els colors, les mans petites, les veus que et parlen, et pregunten i fins i tot a vegades et miren. Les estones a la sala d’urgències són com un teatre màgic: cada cop sents el mateix, et trobes i fas el mateix i marxes amb la mateixa sensació de rialles per tot el cos. Però alhora saps que la canalla no és la mateixa, ni les converses, ni els comentaris, que et fan sentir encara nen, han estat els mateixos que el dilluns anterior, també has pintat un dibuix diferent.

La màgia continua com si la vareta no descansés. I et porta d’habitació en habitació, mentre els pares van a sopar. Primer un toc-toc-toc, després una incògnita del que hi haurà darrera t’abraça i entra amb tu, “que heu demanat un voluntari per baixar a sopar?” preguntes, i l’aventura pren camí per ella sola just davant d’una panoràmica de Barcelona il·luminant l’habitació d’hospital. Potser no diràs res en trenta minuts, potser jugaràs, parlaràs, miraràs, t’estranyaràs, fins i tot cantaràs! T’adonaràs de com de poderós pot arribar a ser un infant hospitalitzat, veuràs en la seva mirada coses que potser tu mai has mostrat, et sorprendrà el desig de poder quedar-te allà durant hores. I un cop arribada l’hora de marxar, d’agafar l’autobús quan ja el sol ha desaparegut de les finestres de tots els nens, mantens aquesta sensació i la guardes fins que arribes a casa i sopes i t’adorms.

Esther Rodríguez – Voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu
Relat finalista del Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

3 i 10 de la tarda d’un dijous qualsevol. Surto del metro a Jaume I i em dirigeixo a Junta del Comerç 16. Aquest camí és ja una rutina setmanal des que fa un parell d’anys vaig decidir regalar-me una petita part del meu temps fent una activitat enriquidora:  col·laborar amb una entitat que intenta fer més petit el forat entre el primer i el quart món.

Mentre camino cap al Casal, tot esquivant turistes i bicicletes, penso en el que m’ha suposat aquesta experiència al Casal en tot aquest temps… com, el primer dia,  em va sorprendre (càndida sorpresa!) que nois i noies de 18 anys  no haguessin tocat mai un ordinador.

…penso en el J, que em transmet l’energia de qui s’ha hagut d’espavilar de veritat per sobreviure. Que un dia va decidir deixar Ghana per emprendre el camí d’Europa, fart de la corrupció i la misèria del seu país. Que em diu que aquí la gent no escolta, que només parla, que tothom corre, però que la gent “de Casal es diferente”..

… recordo en M. quan m’explicava,  amb tota naturalitat, quin tipus d’autocar és millor per a esquitllar-se en els ferrys de Tànger i com s’ha de fer per a no morir aixafat per l’eix quan l’autocar surt del ferry al port d’Algeciras.

… la satisfacció per l’èxit de l’H. quan m’explica molt content que, per fi, li han fet un contracte fix a l’empresa en la qual feia pràctiques o de l’E. que ha tret un Notable a Matemàtiques.

… i també la tristesa de saber que n’hi ha molts que no se’n surten, com l’Omar, a qui han apunyalat el futur en un pis del carrer del Carme.

En tot això estic quan em Marc m’obre la porta. Som-hi!

No es tracta d’arreglar el món, es tracta només de fer el possible perquè la gent del teu voltant, inclòs tu mateix, estigui demà millor que avui.

Toni Casellas – Voluntari del Casal dels Infants
Relat finalista en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Ja fa més de 10 anys, vaig estar ingressada en un hospital i tota la meva família em va protegir i donar suport. Durant la meva estada a l’hospital moltes estones estava sola, ja que era en una altre ciutat i alguns familiars havien de treballar i d’altres estudiar. Algunes d’aquestes estones sortia a passejar pel passadís arrossegant el suport del sèrum i em vaig adonar que moltes persones estaven soles, però no solament a l’hospital, sinó a la vida.

Això em va fer reflexionar de la sort que jo tenia i vaig recordar unes frases de la Mare Teresa: “La más terrible pobreza es la soledad i el sentimiento de no ser amado”, “la más grande enfermedad de hoy en día no es la lepra ni la tuberculosis ni el cáncer, sino el sentimiento de no ser reconocido”, “hay más hambre en el mundo por amor y por ser apreciado que por pan”.

Uns dies més tard, ja a casa, vaig llegir un anunci a la premsa que cercaven voluntaris per fer companyia a gent gran que estava sola. Vaig pensar que si és trist sentir-se sol, encara ho és més quan ets al final de la vida, quan has donat tot el que tenies i ja no et pots valdre.

També es va donar la circumstància que una familiar llunyana va ingressar a una residència. La vaig anar a visitar i em va entristir molt veure totes aquelles persones esperant l’últim dia, pansides i soles assegudes una al costat de l’altre, sense poder fer res més que esperar si algú les anava a veure aquell dia.

Entre una cosa i l’altra vaig sentir la crida d’aquella solitud i vaig esdevenir voluntària. No m’hagués imaginat mai que dues hores a la setmana de companyia poguéssin significar tant per aquelles persones, que et miraven amb els ulls plens de tendresa i gratitud, sense acabar d’entendre com una persona que no els coneixia els donava el més preuat: el seu temps.

M. Alba Brucart
Voluntària d’Acció Gent Gran (Terrassa)

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat de la Federació Catalana de Voluntariat Social

El jurat del I Concurs de Relats de Voluntariat està llegint tots els relats rebuts per tal de poder emetre un veredicte. El proper dia 1 de juny es donarà a conèixer l’autor del relat guanyador, que serà premiat amb un val de compra per valor de 100 euros a les llibreries Abacus. Mentrestant, anirem publicant una selecció d’alguns dels relats que participen al concurs.

El Primer Concurs de Relats de Voluntariat de la FCVS ha estat un èxit de participació. Gairebé 40 persones han participat explicant les seves experiències com a voluntaris.

La majoria dels relats presentats estan escrits en un to molt emotiu, relatant una experiència de creixement personal en primera persona, transmetent la idea del que aporta fer voluntariat al propi voluntari o voluntària i a la persona que reb l’ajuda. Sempre amb la idea de fons que el voluntariat social val la pena!

Moltes gràcies a tots per participar!

La Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) convoca el I Concurs de Relats de Voluntariat per promoure la idea que el voluntariat social val la pena! L’objectiu és donar veu a tots aquells voluntaris i voluntàries que cada dia dediquen part del seu temps als altres. Es tracta d’una convocatòria oberta a qualsevol persona que vulgui explicar i compartir la seva experiència com a voluntari o voluntària social.

La FCVS donarà a conèixer aquestes experiències publicant una selecció dels millors relats al blog Val la pena! a partir del 15 de maig, data de presentació del blog i de la nova web de la FCVS. El guanyador del concurs rebrà un val de compra per l’Abacus per valor de 100 euros.

Els relats s’han d’enviar a l’adreça web@federacio.net abans del 30 d’abril de 2010.

Animeu-vos, Val la pena!

Bases del concurs

• La temàtica dels relats haurà de ser el voluntariat social. L’extenció màxima dels relats és de 1.500 caràcters. Cada autor podrà presentar només un relat.
• Un jurat format per l’equip de comunicació i tres membres del Consell Directiu de la FCVS valorarà tots els relats.
• Una selecció dels millors relats seran publicats al blog Val la pena! a partir del 15 de maig i el millor guanyarà un val de compra de 100 euros per l’ABACUS.
• Els autors han d’enviar els relats i les seves dades de contacte (nom i cognoms, DNI, telèfon i entitat on fan el voluntariat) a l’adreça web@federacio.net fins el 30 d’abril. De manera opcional es podrà enviar una fotografia que il·lustri el relat.
• L’adreça del blog, que es presentarà el 15 de maig, i el nom del guanyador es donaran a conèixer a través dels mitjans de comunicació de la FCVS (www.federacio.net, Amics, Breus, Us comuniquem)
• En compliment del que estableix l’article 5 de la Llei Orgànica 15/99, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, informem que les dades personals dels concursants quedaran en un fitxer del qual és responsable la FCVS, podent exercir el dret d’accés, rectificació, cancelació i oposició a la FCVS.

Aquest concurs es duu a terme amb el suport de:

A banda de la meva col·laboració voluntària en l’entitat en l’àmbit de gestió, van demanar-me fa uns mesos d’acompanyar una noia d’un dels programes de la Fundació, a veure la seva parella a la presó de Can Brians. Era els dissabtes al matí i ho vaig fer durant aproximadament sis mesos.

La feina no era gens complicada: bàsicament fer de xòfer i d’acompanyant fins que la cridaven i algunes vegades acompanyar-la fins el locutori. Després esperava fora, petant-la amb el funcionari.

El que més va sobtar-me, i que després vaig agrair, són les estones (unes quantes hores), que estava a la sala d’espera. Portava un llibre per llegir, però vaig llegir ben poc. O bé observava, o bé em donaven conversa, o bé ajudava a qualsevol cosa d’allò més òbvia per a mi.

Com aquell matrimoni, que podien ser els teus educats veïns de sempre, que amb el cap clot esperaven que sortís el seu fill i t’explicaven el gran dolor que portaven dins. O aquella romanesa que omplia el full d’entrega de roba perquè no sabia ni com agafar-lo. També aquella gitana que volia entrar roba per la presó sencera i no només per la seva filla. Ella corria per destriar-la i calia ajudar-la.

Com el cas sorprenent d’una àvia amb unes wambes de marca llampants (molt llampants!), que durant el “bis a bis” familiar feien canvi de sabates amb el nét. Ella anava ben orgullosa i ho xerrava.

Moltes i moltes petites històries en una sala d’espera qualsevol, on veies passar el patiment, el dolor, la trampeta i tu ben poca cosa feies per millorar la situació.

Fer això en diem voluntariat, però segurament són estones d’autèntic Màster universitari per la vida.

Jordi Jover Ollé
Fundació Comtal

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat de la Federació Catalana de Voluntariat Social

Si em capbusso en els meus records, no sabria dir des de quan sóc voluntària; només recordo que el meu afany per ajudar els altres l’he dut sempre dins meu.

Per això, compartir un trocet del meu temps amb la canalla i les famílies que pateixen el Càncer Infantil, m’ha ajudat a ésser millor persona.

El meu primer dia a la Fundació Infantil Ronald McDonalds va ser inesborrable. Tan aviat com vaig parlar amb una de les mares , vaig saber immediatament que em quedaria allà per a molt de temps.
Els dilluns, que per a la majoria de la gent solen ser un dia difícil, jo m’aixeco amb la il.lusió de veure els nens i fer-los passar una bona estona.

Arribar allà i poder-los donar un petó en els seus caps peladets,  sentir com t’expliquen que “estan baixos de plaquetes”, que ja han acabat la segona sessió de quimio, que els han tret el porta cat,  o bé que volen fer un vaixell de plastilina, un collaret de colors nou, mirar els seus ullets de nens il.lusionats o només abraçar una mare amb noticies dolentes…. Tot plegat em dóna forces per a lluitar junt amb ells per aconseguir millorar la seva qualitat de vida.

Des de que sóc voluntària, la meva vida és com un puzle, feta amb trocets d’altres vides: la meva familia i cents de nens i famílies que han quedat impregnats per sempre més en el meu cos i en la meva ànima.

Com va dir Einstein: “Hi ha una força més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica; la voluntat”.

Pasión Garcia Baeza