VAL LA PENA!

Ens vàrem creuar pel carrer. Ella, amb el seu fill petit agafat de la mà, venia de fer la compra. Jo, no ho recordo, també devia venir d’algun lloc o altre. El que sí que recordo és la seva mirada intensa, sincera i afable, emmarcada dins un mocador, subjectat amb un graciós fermall de fantasia.

─Hola, com estàs?─ em preguntà amb un somriure dolç. ─Com és que ja no vens?

Com estava? Doncs angoixada i trista… Com és que ja no hi anava? Doncs perquè ara faig un altre tipus de voluntariat: cuido al pares. A ells, també, els fa falta que els ajudi a trobar paraules, a retrobar records, a saber escoltar els seus silencis, tant llargs i feixucs, que suporten tot el pes de la vellesa.

Feia uns mesos que, il·lusionada, junt amb altres voluntàries de Càritas, havia començat a donar classes de català. Carregada de paciència, els hi havia ensenyat les lletres ─tan diferents a les seves─, els números, el nom dels dies i dels mesos… Paraules que les ajudaran a comunicar-se, a conviure, a adaptar-se i, sobretot, a integrar-se. Però, també, a sentir-se acollides i estimades. Unes paraules que, pronunciades amb el mateix idioma, potser serviran per enderrocar part del mur que ens separa.

I va ser allà on la vaig conèixer. Els seus ulls, negríssims i lluents, tenien pressa per aprendre, per comprendre, per memoritzar. En un paper en blanc que em lliurava, i que guardava tot seguit, jo hi dibuixava els mots i els objectes. Ella ho resseguia i ho repetia, una vegada i una altra…

Dreta al meu davant, m’escoltava, mirant-me de fit a fit.

─Si necessites alguna cosa… ─Em digué, amb una lleugera ombra de tristor.

Li vaig donar les gràcies i, acomiadant-se, em va fer dos petons.

En veure com s’allunyava, vaig pensar que ella, molt més que aquells amb qui comparteixo l’abecedari, havia entès el meu dolor, tot i dur-lo amagat. Ella, amb aquells paraules plenes de generositat, m’havia ensenyat molt més del que jo li havia pogut ensenyar.

Hoy, como cada martes y jueves, cruzo la puerta de la Fundación  llena de besos y abrazos, de manitas pequeñitas sobre mí.

Sus ojos abiertos, cargados  de curiosidad. El aleteo de sus pestañas ante una explicación inesperada.  Las miles de preguntas que pueden llegar a formular en un minuto. Esos pies que repiquetean bajo la mesa cuando llevan mucho tiempo sin levantarse de la silla.

Me hacen sentir bien. Hacen que note que el tiempo que les dedico es preciado y apreciado. Esas horas robadas al ajetreo de la semana son lo mejor que tengo. Me hacen crecer como persona, me hacen sentir que yo soy tan importante para ellos como ellos lo son para mí.

Voluntaria: porque este impulso nace de mi. Voluntaria: porque hay experiencias que no se pagan con dinero. Voluntaria: porque lo hago con todo mi amor.

No se les escapa ni una: mi ropa, mi aspecto, mis gafas. Todo está bajo control.

A veces son tan inocentes, tan ingenuos y adorables, tan cándidos. Otras son perspicaces, intuitivos, veloces. En ocasiones, de vuelta del camino. Un puntín de malicia mezclado con pequeñas dosis de desafío.

Son un reto para mí. No siempre es fácil encontrar las palabras adecuadas para explicar algo que a ti te parece sencillo pero, que para ellos no lo es. No siempre es fácil rescatar de algún lugar de tu mente conocimientos adquiridos tantos años atrás. No siempre es fácil conectar con esas cabecitas predispuesta a soñar.

Y en los ratos libres nos sentamos alrededor de un tablero de ajedrez. La Dama Negra atraviesa el tablero a paso firme. El Caballo salta orgulloso los cuadros de tres en tres. Y todos los Peones avanzan juguetones movidos por esas manitas pequeñitas……

La roba blanca té una especial aroma de placidesa: als estenedors, dins d’una galleda, mullada, plegada… Als robers de Filigrana ens arriba roba de tota mena. Arrugada, neta, bruta, plegada, vella, passada de moda o de la darrera volada. Muntanyes de roba. Cada dia. De tant en tant n’hi ha algun d’especial. Potser perquè ets capaç d’aclucar els ulls i d’imaginar-te versemblances aplicades a històries personals que no coneixes, però que et pots lliurement inventar.

Un dia, doncs, d’aquests que t’obres a la llarga i esplendorosa lleugeresa dels somnis, entre els munts de roba sobresortien uns farcells enormes. Cridaven insistentment  l’atenció. En desférem un. I després, un altre. Fins a quatre més. Hi havia tota una vida extreta dels prestatges d’un armari que devia ser descomunal. No em vaig poder estar d’imaginar-me’l, en adonar-me que els farcells contenien, pulcrament classificada, un munt de roba blanca: les tovalloles, les estovalles, les camises de dormir, els draps de cuina, els llençols, les coixineres… Desfèiem una vida abocada damunt la taula de triatge. Cada replec, un gest; cada brodat, una estona de paciència; cada peça, una història, un món d’intimitat.  Tot feia olor de tendresa. En els altres farcells, roba de color verd, de color blau, de color groc…  Un dia formà un bloc harmoniós dins un sol armari. Què desféu aquesta harmonia? La generositat o la nosa?

Aquella tarda cada llençol, cada tovallola… recobraven vida, però alhora es distanciaven, per sempre, de l’ordre excels d’un parament unitari de dies tranquils i segurament que de casa bona.  M’hauria agradat seguir el trajecte de cada peça per explicar la història que en perllongarà la utilitat. Segur que aquesta roba tan ben tractada té un tacte agradable, que s’ha de notar. Un armari desfet que és capaç de refer la confortabilitat dels qui l’han perduda és ben bé una història d’amor.

Núria Ventura

2r premi a Tarragona del 6è Concurs de Relats de Voluntariat Social

Vaig cada quinze a dies a buscar-la i sortim a passejar. Cada dia que vaig anem a un lloc diferent, prèviament escollit entre les dues i amb el vist i plau del seu tutor que sempre m’aconsella el que pot ser millor. Un fet que sí és comú és de prendre elque sigui, un refresc, un tallat, un suc, encara que sigui comprat a un “super”. Li agrada molt el fet de poder prendre quelcom i xerrar, se l’ il·luminen els ulls i a mi el cor.

Hem anat a veure botigues, passejat per la platja, hem ballat juntes, hem anat descobrint mica en mica allò que tenim en comú. Hem anat al cine, hem rigut, ens hem sorprès, de moment encara no ens hem enfadat. Hem parlat de les seves angoixes, de les seves pors, de les seves inquietuds, de les seves il·lusions, dels seus records.

El dia de passeig ens transforma a les dues i veiem el món com si fos la primera vegada. Jo el veig a través dels seus ulls i ella a través dels meus. Ella s’obra a noves experiències encara que sigui el donar-se permís per dir obertament el que sent, el que pensa, que li agradaria fer, a on li agradaria anar amb qui. Jo em dono permís per gaudir de la seva companyia i de tot el que m’ensenya, com pot ser valorar la meva vida, a apreciar els petits detalls que son per mi poder anar a on vulgui a l’hora que vulgui, mentre que ella sempre depèn d’uns horaris marcats i unes normes establertes. Li costa això de les normes, però quan es viu amb tanta gent hi ha d’haver una mica d’ordre, diu que ja ho entén però no li agrada.

El dia de passeig es per nosaltres gaudir d’una estona de “llibertat”,  assentades en un banc al passeig marítim mirant el mar, la gent que passa, el gosset que corre per la sorra, les carícies del sol i la brisa que  ens relaxen i en aquest moment ens oblidem del món, de qui som. Només som dues persones gaudint d’un instant de felicitat, en companyia, sense horaris, sense normes…

Virginia Frutos

1r premi a Tarragona del 6è Concurs de Relats de Voluntariat Social

Ja s’ha realitzat l’entrega de premis del 6è concurs de relats a Tarragona en un context immillorable: la Trobada d’Associacions Socials del Tarragonès (TAST Social) que ha organitzat Voluntaris.cat del 2 al 6 de juny. I enmig d’aquesta setmana on el voluntariat ha agafat més protagonisme que mai, un dels plats forts ha estat l’entrega de premis del concurs de relats que s’ha portat a terme a terme el 2 de juny.

Guanyadors:

1r premi: “El dia del passeig” de Virginia Frutos
2n premi: “Olor a tendresa” de Núria Ventura
3r premi: “Manitas pequeñitas” de Susana Torres
4t/5è premi: “Paraules” de Maria Luisa Vidal

Amb Tarragona ja s’ha celebrat el 6è Concurs de Relats de Voluntariat Social a tots els territoris excepte a Barcelona. Haurem d’esperar a la celebració del Dia Internacional del Voluntariat per conèixer els guanyadors barcelonins. Més endavant, us avisarem quan s’obri aquesta convocatòria.