VAL LA PENA!

Vet-ho aquí que una vegada hi havia una dona jubilada, que volia seguir sentint-se útil i ocupada, ja que des de que tenia 14 anys havia treballat molt, a la vegada que va anar estudiant, es va casar, va tenir dos fills, i aquests li van regalar cinc preciosos nets, que eren els seus tresors.

Així que estava tota cavil·losa i va pensar:

Què faré? què faré?
Si només menjo galetes
Em posaré molt grasseta,
Si només m’estic a casa
Em posaré massa grassa
Què faré? què faré?
Ah! Ja ho sé.
Faré un voluntariat
I a la FEDE he arribat!

Des de fa un any, data en que va morir la meva mare, qui em tenia molt ocupada, participo en l’Equip d’Exposicions Itinerants sobre el voluntariat, que està format per sis persones, amb les que compartim unes mateixes inquietuds.

Aquestes exposicions s’instal·len en Escoles i Instituts i van adressades a nois/es que estan cursant l’ESO i/o el Batxillerat, o sigui en la franja de 16 a 18 anys. També es venen instal·lant en Centres Cívis i/o Biblioteques.

Simultàniament s’ofereixen xerrades per tal de sensibilitzar i fomentar la solidaritat, mitjançant el treball voluntari.

Encara que fa molt poc que estic portant a terme aquesta tasca, ja que només he fet vuit xerrades, vull fer palès que l’experiència és molt gratificant per a mi, doncs m’encanta poder compartir amb d’altres persones les meves idees i inquietuds, especialment amb els joves, en els que jo crec fermament i confio en ells per poder construir un món millor. De passada, a veure si se m’encomana quelcom de la seva joventut!

He de dir, que en la gran majoria d’ocasions, els nois/es estan molt atents i participatius. D’un grup d’uns 30 alumnes, sempre n’hi han 2 o 3 que estan interessats en poder col·laborar com a voluntaris, i fins i tot,  n’hi ha algun que ja ho està fent.

Les persones que venen a les xerrades en els Centres Cívics o Biblioteques, acostumen a estar ja motivades sobre aquest tema, mostrant força interès. Per tant, tot sovint, sorgeixen nous voluntaris.

Bé, la dona que us he presentat al principi del meu relat, es va sentint útil i ocupada, fent una labor en la que hi creu, considerant  que aquesta li dóna l’oportunitat de poder  ajudar a la sensibilització i reflexió vers la solidaritat, per tal d’anar construint un món cada cop més humà.

Animo a tots, joves i no tan joves, a fer-se voluntaris, doncs ben segur que podeu trobar un lloc adequat a cadascú, per fer un bon servei a la societat, que sense dubte se’ns retorna de forma molt gratificant i gratuïta.

Mª Angels Esteban Picó
Voluntària de la Federació Catalana de Voluntariat Social

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat

Avui operen la Paulita. Prop d’un any de tractament i arriba el moment decisiu. Després d’onze operacions als budells li clausuren la colostomia amb la que viu des de que tenia dos anys. Ara en té nou. Per fi se sentirà com una nena normal. A l’Equador, el seu país, viu amb els avis. La seva mare viu a París i el seu pare a Brussel·les. Aquí ha vingut amb la seva àvia Edgarda. Fa sis mesos que m’hi relaciono com a voluntari.

Ja fa dues hores que se l’han endut. Acompanyo l’Edgarda, passadís amunt i avall tota l’estona. Em parla de la seva vida a l’Equador, del seu marit, les filles, les il·lusions, les dificultats, el patiment…

Al seu poble, l’Edgarda no sabia ni anar a comprar. Tot ho feia el marit, ella l’acompanyava. Aquí s’ha d’espavilar. La ciutat, els desplaçaments, els metges, la compra, l’hospital, el barri, els veïns. És d’admirar. Defensa el que és seu amb dents i ungles.

La Paulita en treu el que vol. Utilitza la malaltia per obtenir regals, llaminadures, favors de tota mena, encara que per això s’hagi de barallar amb qui sigui.

A mi també intenta utilitzar-me. A vegades em deixo fer, m’esgarrifo només de pensar en la infància que ha tingut. Però no vull contribuir a fer un petit monstre.

Seiem una estona a la sala d’espera. Fa gairebé quatre hores que s’han endut la Paulita. L’Edgarda plora, pateix, xerra pels descosits per evadir la punyent realitat.

L’empenyo a menjar una mica al bar de l’hospital. Fins més tard no podrà veure la néta i jo em moro de gana. Acarono les seves galtes humides pel plor i em mira amb tendresa…

Després, la Paulita reclamarà la meva presència i una infermera em ve a buscar, pràcticament m’empeny fins al llit on la nena em somriu, i la seva mirada arriba al més pregon del meu ésser.

Quan retornen a l’Equador canviem la nostra relació per la d’amics. El proper estiu passaré una setmana a casa seva a la petita ciutat on viuen i ens sentirem molt feliços de retrobar-nos.

Mai us oblidaré.

Xavier Manyoses i Fariñas
Voluntari d’Oncolliga

*Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Yo he venido porque ella me esperaba

Y para que las estrellas del cielo y su mar durante su viaje me protejan.

Su primavera me ha regalado una rosa roja en una jarra amarilla.

Una flor que ningún poeta ha visto antes

Y ningún jardín de los reyes la conoce.

La rosa roja que he leído en sus ojos ha visto a Marte y a Saturno.

He visto el cómodo sofá de mi abuelo

Y la parte rica que me espera.

Yo he venido a la Terra catalana

Llevando mi pasaporte y la paloma de la paz.

También por las ganas de emigrar

Que he tenido desde pequeño.

La vi en mis sueños y me visita en mis sentimientos día y noche.

Y me invita a vivir sobre su tierra durante mi juventud.

No me importa donde vivo si no tengo.

Ya he decidido vivir con la mar a su lado

Y encima su techo y abajo su suelo.

Y entre el cielo y las nubes, no importa.

Lo más importante es que no dejo de amarla.

Haga lo que haga de mi, pasaré los días entre sus senos.

Mohammed Bousby,
Voluntari de Casa Orlandai

*Poesia presentada al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Cuando empecé mi voluntariado,  mi vida dio un vuelco. Un vuelco maravilloso.

El primer día en el Hospital fue como entrar en un laberinto de luz y color, repleto de niños y adultos asombrosamente risueños. Mis compañeros me enseñaron toda la planta y su funcionamiento y de esta forma, sin darme cuenta, hice de una planta de hospital un trozo de mi casa.

Al principio pensaba que me sentiría incómoda delante de un niño sin cabello o con una mascarilla tapando su pequeño rostro, pero fue todo lo contrario. No sé qué tipo de magia impera allí que en el momento en que paso por la puerta, me convierto en uno de ellos. Sólo hay una diferencia, yo a las 21h me voy. Ellos se quedan.

A pesar de la desgracia que invade cada una de las habitaciones de la planta de oncología-hematología infantil de la Vall d’Hebron, sigo sorprendiéndome de la capacidad que tienen el ser humano, y los niños en particular, para adaptarse a las situaciones extremas y sobrellevarlas con entereza y sin resignación, batallando día a día sin perder nunca la esperanza de salir de allí y borrar de su vocabulario las palabras “bomba”, “portacath”o “vía” que ahora forman parte de su rutina diaria.

Ha habido momentos maravillosos, yo diría que los más, pero también los ha habido tremendamente duros, situaciones de máxima tensión emocional que soportas como si tragases una bola de lija que va rasgando tu alma pero que debes intentar no exteriorizar en demasía.

Hacer de voluntaria es una de las experiencias más maravillosas de mi vida. Tengo tres hijos y, por supuesto, lo son todo para mí, pero el hecho de poder darme a otros niños y a sus familias hace que la vida sea más completa y creo que con este ejemplo, estoy transmitiendo a mis hijos unos valores que espero sepan aprovechar.

Ayudar y hacer feliz a otra persona con tu apoyo es quizá mucho más gratificante para tu espíritu que recibirlo; por eso, a veces, pienso que es egoísta.

Cuqui Sarrias
Voluntària, d’AFANOC

* Relat participant al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Voluntari és…

Força, és voluntat, és ajuda, és compromís, és donar suport, és ser una companyia, una guia, és ser lúdic quan tot sembla tristor, és creixement personal, és empenta.

Voluntari és… ser la crossa per a qui li manca la cama, és ser la mà que ajuda a caminar quan ja pot recolzar el peu, i és deixar anar lliure la persona  quan ja veus que pot caminar per ella mateixa.

Voluntari és ser allà, sense fer res meravellós ni extraordinari, però sent molt humà. És donar-te a tu mateix, als altres, desconeguts, innocents i/o víctimes, i entregar-te incondicionalment. Sense esperar res, sense imaginar-te res, simplement comprenent, escoltant, ajudant, aprenent d’ells, que tenen molt per ensenyar-nos, i anant-hi des de l’essència del fons humà.

Ser voluntari esdevé una oportunitat per a l’altre, una esperança, un esbarjo, un no pensar en la meva situació quan estic amb tu, o bé veure-la diferent. Et converteixes en un imant, en una persona lliure dels seus actes que aprèn sobre coses que, potser, no s’havia plantejat encara. I tens la sort, en el fons, de poder ser la persona que va a ajudar, a donar, i no la persona que necessita rebre… Sense que t’importi allò que diguin, sense fer res de molt especial o difícil, fas molt – moltíssim – per unes poques persones que habiten en la nostra societat.

I cada vegada que plego del Voluntariat, em sento renovada, amb idees fresques, i amb la sensació de comprendre una mica millor el món i l’ésser humà. Només són 4 hores, però quines 4 hores! Diferents a totes les de la resta de la setmana: altruistes, motivadores, esgotadores, renovadores, actives, infantils, adultes, sorprenents, educatives… i aprens que pots ser diferent a com et pensaves, o fins i tot molt millor! Perquè quant hi ha i quant ens queda per apendre d’aquest món… Començant pel carrer, per tu mateix o per la persona que tens al costat. I d’aquí, a voluntari…

… una oportunitat per veure el món des d’uns altres ulls!

MERCÈ DURAN SINDREU

Voluntària del Casal d’Infants, Acció Social als Barris

Querido Juan:

Te conocí hace diez años cuando vendías La Farola. Allí estabas, cada día, sonriendo y charlando con todos, hasta que un día desapareciste dejando tras de ti un extraño vacío.

Apareciste dos o tres años después. Tu sonrisa había desaparecido, al igual que tus palabras. Te escondías detrás de una barba y una sucia gorra y arrastrabas un carro…tu carro, tu vida. Me daba miedo acercarme a ti, pero un día me decidí y aún recuerdo como se iluminaron tus ojos al reconocerme.

Reanudamos nuestra relación poco a poco. Entonces yo ya era voluntaria de Arrels. Me sentí privilegiada, pues ahora que conocía de cerca el mundo de los “sin techo” podría ayudarte más…pero te fallé, Juan. Mis deseos de ayudarte me cegaron. Tú me ofrecías lo mismo, tu amistad, y yo la cambié por unos objetivos, sin preguntarte. Tú seguías dándote gratuitamente y yo centré en tu persona la realización de mis sueños. ¿Qué podía ser más bonito que conseguir que dejaras la calle? Me olvidé de ti, de lo que tú querías y me centré en conseguir lo que yo creía bueno para ti. Dejé de considerarte mi vecino, ¿mi amigo? y te puse en el saco de los “sin techo” y de paso me metí a mi misma en ese saco de gente que continuamente, sin preguntarte antes si son bienvenidos a invadir tu intimidad, te ofrecen comida, pensión, ducha…y otra vez comida, pensión, ducha…

Finalmente, el tiempo me enseñó que, como en todo, en esta vida no podemos proyectar en nadie nuestros sueños y que no hay nada peor que empeñarse en forzar el cambio de alguien sin contar con su voluntad.

Por fin ahora hemos vuelto a lo esencial, a aquellos pequeños detalles que al final son los que más importan. Ahora me basta y me sobra con ese saludo matinal, con esa sonrisa guasona cuando me preguntas si voy a trabajar, con esa mirada cómplice cuando me haces una confidencia. No pretendo nada, no busco ni persigo nada. Solo quiero acompañarte en esta dura etapa que la vida te ha impuesto y estar ahí solamente cuando tú quieras que esté.

ISABEL HUBER

Voluntària d’Arrels Fundació

Noche de sábado y no se que hago aquí. La verdad, está noche me apetecía quedarme en el sofá de casa, viendo una peli y comiendo palomitas. Mis amigas deben haber salido todas. Me miran un poco raro cuando digo que soy voluntaria. Creo que piensan que estoy un poco loca, por lo de trabajar gratis y eso. A veces yo también lo pienso. Hoy, por ejemplo.

Me ha tocado la verbena, con todos los abuelillos bailando pasodobles. Yo hubiera preferido la media maratón. En los actos deportivos siempre hay alguien a quien atender, aunque sea para darle unas tiritas. Aquí te puedes pasar las horas sin hacer nada. No es que quiera que nadie se haga daño, claro. Pero cuando empecé creía que habría más movimiento. Me lo imaginaba como un capitulo de “Urgencias”. Demasiada tele he visto yo.

Hace frío, pero seria poco profesional pasar la noche en la ambulancia, así que paseo para entrar en calor. No tengo con quien hablar, porque mis compañeros son todos chicos y están escuchando un partido por la radio. Esta va a ser una noche larga.

Para matar un poco el tiempo me voy al lavabo. Por el camino ayudo a una señora a empujar la silla de ruedas de su amiga. Me lo agradecen con una sonrisa y siguen con su charla. Es divertido escucharlas, parecen quinceañeras: que si fulanito va detrás de menganita, pero ella solo tiene ojos para mengano; que si aquella se ha pasado con el maquillaje, y parece una cualquiera, y a la otra, le queda mal el vestido porque se ha engordado.

Volvemos a la pista, y la miro como si la viera por primera vez. No miro las ropas, los bastones o las canas, ni escucho la música pasada de moda. Miro el brillo de sus ojos, la expresión de su cara. Relucen. Relucen de felicidad, de alegría de vivir. Y ríen. No paran de reír.

No se como, se me contagia su estado de ánimo. Me siento feliz por vivir, por estar aquí. De alguna manera yo soy parte de esto. Soy parte de esta felicidad, porque nuestra presencia la hace posible.

Ahora se que hago aquí.

ROSARIO RODRÍGUEZ ESTEBAN

Voluntària Creu Roja

Els noms dels 10 relats finalistes i els noms dels 3 relats guanyadors es faran públics durant l’acte d’entrega de premis del 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social, el proper 28 d’abril al Parlament Europeu de Barcelona (Pg. de Gràcia, 92).

El jurat del 2n Concurs de Relats ja s’ha reunit i deliberat per escollir els 10 relats finalistes entre els 77 relats participants. Durant l’acte d’entrega de premis es llegiran els 10 relats finalistes i es lliuraran els 3 premis (150, 100 i 50 euros en vals de compra per l’Abacus), que es donaran a conèixer allà mateix. A més, comptarem amb la presència de l’eurodiputat Raul Romeva durant l’acte d’entrega de premis.

D’altra banda, a partir de l’entrega de premis i fins la convocatòria de la propera edició del concurs, anirem publicant una selecció dels 77 relats participants en aquest mateix blog Val la pena!

Moltes gràcies a tots per participar-hi!!!

(Per assistir a l’acte d’entrega de premis cal confirmar abans l’assistència al correu electrònic web@federacio.net,  ja que l’aforament és limitat)

FOTO: reunió del jurat del 2n Concurs de Relats de Voluntariat (8 d’abril de 2011)

La Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) convoca el II Concurs de Relats de Voluntariat per promoure la idea que el voluntariat social val la pena! L’objectiu és donar veu a tots aquells voluntaris i voluntàries que cada dia dediquen part del seu temps als altres. Es tracta d’una convocatòria oberta a qualsevol persona que vulgui explicar i compartir la seva experiència com a voluntari o voluntària social.

Els relats s’han d’enviar a l’adreça web@federacio.net abans del 28 de febrer de 2011. Es lliuraran tres premis: un val de compra de 150 €, 100 € i 50 € per l’ABACUS pel primer, segon i tercer premi respectivament. L’acte de lliurament de premis es farà el proper 28 d’abril al Parlament Europeu de Barcelona (Pg. de Gràcia, 90), en el qual es llegiran també els 10 relats finalistes. La FCVS donarà a conèixer aquestes experiències publicant una selecció dels millors relats al blog Val la pena! durant l’any següent a l’entrega de premis fins arribar a la convocatòria de la propera edició del concurs.

Animeu-vos, Val la pena!

BASES DEL CONCURS

• La temàtica dels relats haurà de ser el voluntariat social.
• L’extensió màxima dels relats és de 2.000 caràcters comptant espais, sense tenir en compte el títol.
• Cada autor podrà presentar només un relat.
• El jurat estarà format per persones coneixedores del món del voluntariat i del món literari i un representant del Consell Directiu de la FCVS.
• Es lliuraran tres premis: un val de compra de 150 €, 100 € i 50 € per l’ABACUS pel primer, segon i tercer premi respectivament.
• Els autors han d’enviar els relats i les seves dades de contacte (nom i cognoms, pseudònim, telèfon, correu electrònic i entitat on fan el voluntariat) a l’adreça web@federacio.net fins el 28 de febrer de 2011. De manera opcional es pot enviar una fotografia que il·lustri el relat.
• L’acte de lliurament de premis es farà el 28 d’abril de 2011 a partir de les 19h al Parlament Europeu de Barcelona (Passeig de Gràcia, 90), on es farà la lectura dels 10 relats finalistes.
• Una selecció dels millors relats es publicaran al blog Val la pena! http://blog.voluntaris.cat durant l’any fins a la convocatòria de la següent edició del concurs.
• En compliment del que estableix l’article 5 de la Llei Orgànica 15/99, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, informem que les dades personals dels concursants quedaran en un fitxer del qual és responsable la FCVS, podent exercir el dret d’accés, rectificació, cancelació i oposició a la FCVS.

La Fundació Germina és una entitat sense ànim de lucre de Santa Coloma de Gramenet que ofereix el seu servei des de maig del 2007. L’entitat  té per missió oferir oportunitats per millorar la qualitat de vida a infants, joves i les seves famílies, especialment les que estan en risc, acompanyant-los i promovent que siguin protagonistes d’aquest procés dins del seu territori.

A la Fundació Germina creiem en quatre grans valors que els adaptem com a principis en el nostre dia a dia:

• Acompanyament. Situar-se al costat dels infants, adolescents, joves en el seu procés vital, fent camí al seu costat, escoltant i oferint recolzament i orientació, tot això comptant amb la seva família.
• Construcció comú. Un model basat en la construcció conjunta en el que cada persona des de la seva individualitat pugui desenvolupar les seves capacitats i habilitats, i des d’elles participi activament en el projecte.
• Coneixement. La formació intel·lectual com un dels eixos bàsics de desenvolupament de la persona. A més de factor integrador en societat, facilita oportunitats i evita que apareguin, es repeteixin o es perpetuïn situacions de risc d’exclusió social.
• Desenvolupament integral de la persona. Entenent la persona en totes les seves dimensions i com a membre actiu de la societat.

El nostre treball i manera d’entendre el servei que oferim als infants i adolescents està integrat en els programes de Centre Obert i Espai Jove.

El Centre obert és un servei diürn preventiu, fora de l’horari escolar, que dona suport, estimula i potencia l’estructuració i el desenvolupament de la personalitat, la socialització, l’adquisició d’aprenentatges bàsics i l’esbarjo, i compensa les deficiències socioeducatives dels infants atesos mitjançant el treball individualitzat, el grupal, la família, el treball en xarxa i amb la comunitat.

L’Espai Jove és un espai diürn de lleure socioeducatiu dirigit a adolescents de 12 a 14 anys que parteix d’una proposta educativa dirigida a potenciar l’autonomia de l’adolescent i l’adequada presa de decisions.  L’Espai Jove va començar les seves activitats al setembre de 2009 com a continuïtat al Centre obert infantil pels adolescents que passaven a Educació Secundària. Té una metodologia diferenciada del Centre obert infantil dissenyada a proposta pels mateixos adolescents juntament amb l’equip educatiu. Tot i ser en la seva definició un Centre obert com a tal, el programa s’ha anomenat Espai jove potenciant així la identificació dels mateixos adolescents.

Totes aquestes activitats no es podrien dur a terme sense la implicació d’un equip humà en què tothom aporta el millor d’ell mateix. La col·laboració és estreta entre professionals, voluntaris i estudiants en pràctiques, sent l’equip de professionals els qui donen continuïtat i estabilitat als programes. Ells són els responsables del bon funcionament de l’activitat, de l’acompliment dels objectius, del seguiment i les coordinacions amb altres serveis. Els voluntaris i estudiants en pràctiques participen directament en l’acció socioeducativa fent equip amb els professionals, i donant un valor afegit a tot el projecte, ja que gràcies a ells aporten un tracte més personalitzat en l’atenció als infants.

Gerard Carneado
Responsable de Voluntariat de la Fundació Germina