VAL LA PENA!

Soy Enrique y de apellido Richard. Tengo 61 años.
En noviembre del 2002 me uní, como voluntario, al equipo de calle de Arrels Fundació.
Desde entonces que me gusta decir que ‘hago la calle’.
Junto a Puri, cada martes paseamos un trozo de Barcelona para descubrir y estar con esas personas que normalmente nadie ve.
Personas que pasan desapercibidas. Unas veces, por las prisas que llevamos, otras, porque se esconden a nuestros ojos y otras, porque nos molestan, porque están sucias, huelen mal y deslucen nuestros barrios.

Sólo pretendo ‘estar’, acompañar.
Que sepan que también hay gente que los mira con otros ojos y que, si él quiere, puede salir de la calle; pero sólo si él quiere.

Creo firmemente en que toda persona tiene derecho a vivir dignamente desde el mismo momento de nacer.
Y creo que estas personas tienen sus derechos enajenados.
Mi trabajo consiste en devolver derechos.

A veces uno pensaría que nada más verte y ofrecerle sitio para comer y dormir, te van a recibir como héroe que le devuelves a la vida.
¡Qué lejos está de la realidad!
Ellos ya están bien así, en su precariedad.
Llevan tantos años fuera de nuestra rueda de vida ‘normalizada’, que ya se han acostumbrado a no tener nada, ni tan siquiera dignidad.
O tal vez lo que tengan es miedo a retornar al mundo ‘normal’ de donde un día se salieron o ¿tal vez les echamos?
Sea como fuere, no; no quieren salir de su estado. Se han acostumbrado a vivir así.

¿Quieren estar así? No lo sé; pero no parece que sea natural que alguien desee vivir así.
Yo siempre pienso que nadie en sus sueños de niño ha querido ser indigente cuando fuere mayor.
Calculo que nadie de niño pensó que dormiría en la calle, que la lluvia le mojaría y que tendría que buscar cartones cada noche para evitar pasar el frío.
Ni estaría en su pensamiento que otros le pegarían, ni que estaría expuesto a la violencia del desalmado de turno. Porque en la calle también se sufre violencia.
Ni soñaría con que nadie se le acercaría porque su olor les repugnara.
Ellos también fueron niños y seguramente que soñaron, como los demás, en ser médicos y bomberos y presidentes de la nación…
Algo le ha debido de remover por dentro para que las cosas estén como están. Algo le ha debido de suceder y ha debido de ser algo terrible.

Volver a la ‘normalidad’, como nosotros la entendemos, va a costar.
A veces son años los que estamos relacionándonos en la calle sin conseguir que la persona pida nada. Pero seguimos estando allí, día a día, complacidos en nuestra relación de personas. Y en esta relación descubrimos la dignidad del otro y también la nuestra.
Y me siento querido. Y se siente estimado.

Quizás con el tiempo quiera ducharse o arreglar el DNI que alguien, algún día se lo robó, o tener la pensión de jubilación, porque ya hace años que cumplió los 65… Y yo, entonces, con gusto, le facilitaré el acceso.
Y a lo mejor, más tarde, quizás algún año después, querrá dormir en pensión porque se siente cansado, y la buscaré. Aunque la primera noche dormirá en el suelo de la habitación porque ha perdido la costumbre de dormir sobre una cama.
Y tal vez, después de unas noches, se canse y vuelva a la calle, porque no se encontró.
Y yo, entonces, seguiré estando allí, con él, en la calle, dignificando nuestras vidas en una relación de personas que creen en la dignidad, aun rodeados de un entorno precario e indigno.
Y me conformaré y quedaré satisfecho por él, por mí, por los dos, porque hemos descubierto en esa relación, tal vez, quien sabe, la vida.
Precaria, sórdida, terrible, incomprendida, pero, al fin y al cabo, la vida.

Enrique Richard
Voluntari d’Arrels Fundació
http://enriquerichard.es/

**L’Enrique escriu habitualment les seves experiències com a voluntari d’Arrels al blog “Con cartones por la calle“. Aquesta vegada ha volgut compartir la seva experiència amb el blog “Val la pena!” i des de la FCVS estem molt contents. Gràcies Enrique! **

La meva vida s’havia convertit en un sac ple de problemes. Anava pel món arrossegant aquell sac sense saber com desfer-me’n, atrapada dins del cercle viciós d’una monotonia lenta i feixuga que col·locava el meu estat d’ànim frec a  frec d’arreplegar una depressió com un piano. La veritat és que vivia d’esma, menjava de fàstic, i dormia (quan podia) amorrada al coixí mirant d’ofegar l’angoixa que em mortificava per dins. Quan despertava sentia com si m’hagués empassat un glop d’àcid sulfúric. Així que el meu cervell tornava a engegar la màquina de pensar, l’estómac deixava anar un crit eixordador avisant-me que no em descuidés de patir perquè els problemes continuaven allà, esperant impacients per poder-me seguir corsecant l’ànima.

Era patètic, durant molt temps el meu món es va limitar a una habitació sense finestres on vivíem els problemes i jo, la resta era com una nebulosa llunyana i difusa que mirava d’esquivar, amagada per no haver de donar explicacions, el meu cervell s’havia encallat i no veia com sortir-se’n, fins que un dia, no sé quin ni quan, el teu record, Olga, em va sacsejar per dins de la mateixa manera que el dia que et vaig conèixer.

Eres menuda i desnerida, no tenies encara un anyet i la vida ja t’havia apallissat de mala manera. Quan vas arribar a l’orfenat de la Maternitat de Barcelona jo vaig ser la puericultora de torn que et va rebre. Aleshores tenia 19 anys, una vida regalada i un futur prometedor, tu en canvi, quan encara no t’havies ni adonat de la teva existència, ja havies patit el desamor, l’abandó, i la manca de seny dels teus pobres pares, que atrapats en el món de la droga no van saber ni poder estimar-te.

Olga, Olguita, quan Sor Carmen et va portar a la sala 5 de lactància de la Maternitat, eres un farcellet  mal embolicat i pudent quasi sense esma ni per gemegar. Et va col·locar en els meus braços i em va dir que et banyés, que et posés roba neta i que et portés a la infermeria perquè el Doctor et fes una revisió mèdica. De ben segur que feia mesos que duies aquells parracs pixats i cagats, però el que no m’haguera imaginat mai, Olga, era l’horror que vaig descobrir en el teu cosset, ple de cremades de cigars com si algú els haguera apagat fent-te servir de cendrer. Cicatrius i ferides infectades, adherides al retall d’aquella samarreta d’home bruta i esquinçada que tocava la teva pell. Et vaig embolicar amb una tovallola i vaig sortir esperitada cap a la infermeria, el metge se’n feia pagues, i a mi, mentre ell et curava les pústules infectades, em relliscaven les llàgrimes galtes avall com un sortidor rajant tota la indignació i la pena que sentia per dins. Eres viva i encara no sé ni com, perquè la deshidratació i manca d’aliment es reflectien en els teus ullets com una súplica que clamava al cel… Déu, quanta injustícia!

Olguita, què deu haver estat de tu?… Et vas anar refent i, a poc a poc, emparada per “les mamis” de la Maternitat, un dia vas aconseguir dibuixar un somriure. Després jo vaig marxar, em vaig casar, vaig tenir fills, i amb tots els tràfecs que la vida m’anava portant, ja no vaig saber més de tu.

Olga, si encara estàs en aquest món que tan injustament et va tractar, deus tenir uns 40 anys, i de debò que si és així, vull creure que ets feliç, que la vida t’ha rescabalat de tot aquell dolor i t’ha convertit en una dona esplèndida, capaç de donar i rebre tot l’amor que et mereixes.

Em pregunto si va ser el meu cervell atribolat qui va remenar en els arxius de la memòria fins trobar el teu record, o vas ser tu, Olga, que com un àngel del cel vas venir a trobar-me per lliurar-me d’aquell ofec que no em deixava viure. Recordar-te em va fer extremi fins el punt d’adonar-me que el món és ple de gent que pateix, i que aïllar-me d’aquest món era el pitjor que podia haver fet… A fer punyetes els meus problemes!. Se m’havia encès la bombeta que tornava a il·luminar la foscor del meu pensament, i el meu cervell va tornar a funcionar. Vaig deixar de rumiar com salvar la meva existència de tots aquells dracs ferotges que em perseguien, encarregant a la divina providència que fes la seva feina, i em vaig dedicar a imaginar què era el que jo podia fer per tornar-me a sentir viva dins del món on m’havia tocat existir, i així va ser com un bon dia, escales amunt, vaig anar a petar a les oficines del Telèfon de l’Esperança per oferir-me com a voluntària, i… per sort m’hi van voler!, no s’imaginaven el favor que em feien deixant-me participar d’aquella tasca anònima que em permetia sentir-me útil, sentir-me una persona més entre totes les persones, i demostrar-me a mi mateixa que podia tornar a mirar la vida cara a cara, tan si m’ensenyava les dents, com si em regalava un somriure.

No va ser arribar i contestar al telèfon, no es tractava ni d’anar a fer petar la xerrada ni de posar-se a donar opinions, i molt menys encara donar consells, el primer que vaig haver d’aprendre va ser a escoltar, em van ensenyar a parar veritable atenció, observant no solament les paraules sinó la seva entonació, el rera fons de cadascuna d’elles i sobretot vaig aprendre a escoltar els silencis que les separen. Vaig aprendre a buidar el discurs mental que duem gravat al cervell, el qual ens fa emetre judicis de valor just escoltar la primera paraula del nostre interlocutor, fent que ens posem a pensar amb el que li direm així que hi puguem ficar cullerada. Això no és escoltar, això és una competició d’opinions que no venen al cas i que porten a no saber mai el que realment l’altra ens vol comunicar. Vaig aprendre que per escoltar s’ha de ser com un CD verge, disposat a omplir-se solament del que la persona que ens parla ens vol fer saber, oferint-li la oportunitat de poder-se expressar amb franquesa i de poder abocar la càrrega emocional que la bloqueja. Aleshores és quan ens convertim en el seu mirall, un mirall on tot es reflecteix amb objectivitat, esborrant la confusió i fent que es puguin trobar per un mateix, les respostes necessàries per poder afrontar el dolor d’una decepció, d’un disgust, d’una pena o, si més no, trobar el consol, la companyia, la comprensió i el caliu d’un altra ésser humà. De tu a tu, de igual a igual, amb el cor a la mà i amb la certesa de no ser judicat.  No calen gaires paraules perquè es produeixi la màgia, sols cal un gest de comprensió, una mostra d’interès pel que ens està comunicant, i posar-nos a la seva pell.

Quan tenim la sort de saber-nos escoltats, de saber que hem pogut abocar fora de nosaltres allò que ens neguiteja, amb la certesa que som tinguts en compte, descobrim que no estem sols, i qui no està sol… creieu-me!… està salvat. En aquesta era de les telecomunicacions, sembla estrany, però n’hi ha tanta de solitud per manca de veritable comunicació, d’aquella comunicació que surt de dins i que res té a veure amb la comunicació ràpida i superficial, tan plena d’aparences i de falsedat que viu la nostra societat, que sovint  fins i tot entre les famílies existeix un desconeixement total dels veritables sentiments i neguits d’uns, i altres.

Ha passat el temps, la vida ha seguit el seu curs, i tota aquella muntanya de problemes s’ha anat diluint a mesura que s’han anat produint els canvis pertinents. Tan sols calia acceptar aquells canvis impossibles de preveure quan em trobava atrapada dins la marabunta de l’angoixa i la por. Vas ser tu, Olga, qui em vas deslliurar d’aquella foscor. Les nostres vides es varen creuar quan tu eres molt xica, i jo no gaire més que una adolescent, ara jo ja sóc àvia, i disposo d’una preciosa tercera edat per poder gaudir del món des de la perspectiva i la serenitat que donen les experiències viscudes, i tu Olga?, com m’agradaria saber que, tu Olga, ets feliç!

Maria Pilar Aregay
Voluntària del Telèfon de l’Esperança

* Relat participant en el Primer Concurs de Relats de la FCVS

Vull compartir amb tots vosaltres aquestes quatre ratlles per tal d’agraïr-vos a TOTS els que formeu part de la FCVS la vostra implicació i solidaritat envers els que estan en situacions més difícils que d’altres, amb l’objectiu que puguin tirar endavant.

El pas per la vida és un cúmul de casualitats que afortunadament en el cas d’A&A ha estat un regal per a les nostres vides. Gràcies al germans Jovanni (Cava Berdié), vam tenir l’oportunitat de participar en la iniciativa “5 Caves per 5 projectes”. Ens vam posar en contacte amb la FCVS en l’entrega de premis a la festa de la primavera “5 Caves 5 Projectes”, i, com qui no vol la cosa, ves per on ara la nostra petita empresa també ha pogut entrar a formar part d’aquest gran projecte que entre tots durem endavant intentant que tingui més ressò cada dia.

Vull agrair-vos tot l’esforç que entre tots esteu fent i l’oportunitat d’haver-nos posat en contacte amb la Fundació Enriqueta Villavechia per tal de poder fer que el nostre projecte La meva primera empremta serveixi de suport a aquests nens que tant ho necessiten.

Moltes gràcies per tot!

Àngels Rius (A&A Artesania)

Hace un tiempo, en una visita a un centro del Raval, a la salida de una pequeña charla, un muchacho sudamericano, Héctor, me comentó que en su colegio, se había hecho un pequeño equipo de futbol y otro de básquet para jugar con los chicos del barrio, a fin de que dejaran de estar en la calle.

“Yo no puedo hacerlo, dijo compungido, me tienen arrinconado, estoy operado del corazón y soy un inútil”

“Héctor, le dije, después de charlar un poco con el: seguro que tienes otras cualidades que puedes dar a los demás. Piensa un poco”

“Señor lo único que se hacer y no mucho, es dibujar Cómics”

“¡Estupendo! Escoge a algunos chicos que les guste dibujar y forma un pequeño grupito de “artistas” “

Cual fue mi sorpresa, al cabo de casi un año que volví al centro y un profesor me comentó que había un muchacho, Héctor, que había creado un grupito con algunos alumnos que les gustaba dibujar y otros que les gustaba escribir y habían hecho un pequeño folleto, cómico por un lado,  y triste por el otro, sobre la escuela y la vida del barrio.

A pesar de que no pude hablar con el chico, me llenó de satisfacción y alegría, pues mi labor de voluntario había hecho su efecto.

El voluntariado nos permite entregarnos a los demás, ayudarles, dar aquello que llevamos dentro y no es dinero ni bienes materiales sino tiempo, alegría, compañía, conocimientos, experiencia… y como compensación recibes una satisfacción y alegría interior, difícil de explicar.

Como dijo un periodista:
“Ser voluntario es ser hasta diluir nuestro ser en los demás”.

El voluntario/a es una persona de esperanza que cree que la sociedad se puede mejorar.

Juan Muñoz
Voluntari de la FCVS

* Relat participant en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

La FCVS tanca les seves portes durant el mes d’agost i l’equip tècnic marxa de vacances per tornar al setembre amb energies renovades per entomar un curs que es presenta amb molta feina.

El blog Val la pena! també estarà un mes sense actualitzar-se, però volem animar a tots els que sou voluntaris i voluntàries a enviar-nos experiències de voluntariat. Podeu aprofitar l’agost per trobar un moment d’intimitat i reflexió, per fer balanç del que ha donat de si la primera meitat del 2010 i per posar per escrit les vostres experiències i reflexions entorn al voluntariat!

Per escriure al blog envieu-nos a web@federacio.net el vostre nom, l’entitat on feu voluntariat i les vostres experiències (uns 1.500 caràcters aprox.). Si teniu alguna fotografia que il·lustri la vostra vivència estarem encantats de poder-la compartir!

A partir del setembre les començarem a publicar!

Entrevista a Hiltrud Amuser, directora general de la Fundació Lethe.

Els orígens de la seva associació es remunten a partir de l’any 2002, quin fou el motiu d’iniciar-vos en aquesta tasca de l’atenció als joves i als seus familiars?
Arrel de detectar una demanda social dins el camp de la salut mental dels joves, diferents professionals de l’àmbit de la psicologia, la medicina, l’educació i la cultura, varem fundar la Fundació Lethe, una entitat sense ànim de lucre dedicada al tractament i prevenció de les crisis i dels trastorns en les persones joves i joves adults, i la seva inserció sociolaboral. Amb aquest objectiu varem posar en marxa el centre terapèutic La Cellera amb estada d’ingrés total, temporal i centre de dia.

Quines altres accions es duen a terme a la Fundació i què en destacaríeu?
Estem obrint espais de formació amb acompanyament terapèutic com projectes socials puntuals per arribar a la màxima població amb la finalitat de tenir professionals molt ben formats dintre d’aquest camp i a mes a mes d’ajudar amb els projectes que tenim en marxa, arribant a escoles, famílies i als mateixos joves.

La Fundació té dues seus: Barcelona i Girona. Aquest es el vostre àmbit territorial?
Hi ha dues seus, però també tenim consultes i ingressos de la resta del territori del país, amb el desig de que es converteixi en un projecte europeu en el futur.

Teniu relació amb altres associacions que desenvolupen activitats i generen serveis en suport als joves…
Efectivament, tenim convenis amb altres fundacions per ampliar l’oferta a les famílies i als joves i per poder oferir, apart del tractament terapèutic total o parcial, la formació prelaboral i la inserció laboral amb el nostre acompanyament terapèutic. L’objectiu és que cada jove tingui un projecte de vida personal pròpia.

En la seva entitat hi ha voluntaris. Quina feina fan?
Tot l’ajut que podem disposar dels voluntaris per nosaltres és un bé, ja que cadascun d’ells sota el lema Posa un jove a la teva vida ens pot ajudar amb la seva formació, la seva creativitat i el seu compromís social i de solidaritat, essent un model d’identificació pels nostres joves.

Quines iniciatives proposaríeu perquè el jovent tingui unes perspectives de futur millors tant en l’àmbit social com en el món laboral?
M’agradaria que els joves que tinguin ganes de construir un futur diferent, s’apropin a la Fundació Lethe a establir debats, reflexió per poder construir noves iniciatives on les perspectives del seu futur siguin més adients a les seves necessitats. Tot això evidentment amb una formació humana i laboral ferma.

Present i futur, hem de tirar endavant quin consell donaríeu?
Al jovent: Que primer han d’assumir la societat que tenim per poder construir la societat que desitgin. A la gent que busca feina: una bona formació, voluntat i creativitat, que sempre s’obren portes. Al ciutadà del carrer: molta serenitat, responsabilitat cívica i constància.

Què us pot aportar el fet de ser membres de la Federació Catalana del Voluntariat Social?
Un teixit social més ampli per poder ajudar als joves sota el lema: Tots amb els joves, ja que sabem que se senten impotents davant d’un destí incert i canviant.

Entrevista publicada al Diari de Girona el 9 de juliol de 2010

M’agradaria que, almenys un simple dia de la seva vida, certes persones tinguessin contacte amb nens immigrants. Les “persones” ( per anomenar-les d’alguna forma), a les que em refereixo, són les que només en veure un immigrant li surten expressions a la boca del tipus: “Mira ese moro, seguro que va a la Rambla a robar bolsos ” o “Ese sudaca que va por allí, seguro que és del algun grupo peligroso de esos que andan por el barrio”. És molt trist però hi ha molta gent que opina així.

Per ells, el concepte “immigrant” es refereix a persona foranea amb pocs diners que ha vingut al seu país a robar i a treure’ls-hi la feina…Però tranquils!!Que quan parlen de jugadors de futbol extrangers que venen a jugar al seu equip preferit opinen que són déus i quan marquen gols sels hi possen els ulls plorosos i els arriben a estimar d’allò més…ni dona,ni fills, ni pares, ells estimen al immigrantfutbolero!!

M’agradaria que coneguessin el que he pogut viure durant aquests 2 anys (que seràn molts més) fent de voluntariat amb nens i nenes de 12 a 16 anys en situació de risc d’exclusió social, la gran majoria immigrants, perque de ben segur que canviarien el seu pensament xenofob. Durant aquests anys, he pogut viure milers d’histories, unes molt bones i d’altres no tant, però sempre sempre n’he pogut treure una conclusió positiva. Des del primer dia que vaig passar per aquella porta tan gran, sincerament, no m’esperava que fos per endinsar-me en un món totalment diferent al de fora: gent que volia ajudar, sense cap ànim de lucre, a nens necessitats…com sabem, desgraciadament, la nostre societat es mou per un “objecte tangible” anomenat diner.

Al entrar, tot el meu cap era plé de preguntes: Sabria una persona que treballa a una caixa d’estalvis tractar amb nens? A sobre amb problemes socials? Que podria aportar jo? Em faràn cas? Em respectaràn? Seré útil? Totes aquestes ”pors” ara mateix no hi són dins del meu cap perquè gràcies a l’ajuda dels companys i dels mateixos nens han desaperagut, a més, de tantes històries viscudes amb ells…

(Historias que estan en mi mente y que siempre estaran)

Cuando Maryah me mostró sus brazos llenos de cortes el mundo se volvió serio. Nada era ya como lo recordaba, todo se había roto. Cada incisión era miedo, silencio y una pregunta: Quien había sido capaz de hendir la inocencia de esa niña con aquellas heridas?De nuevo miedo, silencio y ahora, una heladora respuesta: Ella. Ahí me encontraba yo, buscando en la lógica, en la experiencia, en el cúmulo de mi sentido común las palabras mágicas para que Maryah saliese de la tragedia. Qué decir?Buscando un porqué?Porqué?”Es lo que hago cuando me pongo muy nerviosa”. Debía desatormentarla como fuese, ponerle una tirita a una lesión humana, demasiado humana. Un simple “eso no me gusta” precedió la supuración de lo visible: “Aunque tampoco es la solución para las situaciones difíciles, si tienes que desfogarte agrediendo, hazlo con una silla o con una mesa”. Al cabo de un mes, Maryah se acercó y en sus brazos ya no había señal alguna. Un poco de aire insano salió de esa pequeña casa que el odio, el rechazo o sabe dios qué otra injusticia se había afanado en cerrar con llave. Habíamos conseguido una pequeña victoria. Yo la felicité y ella me grabó una leve sonrisa con su frase: “Sí, sí, no me hecho daño a mí como me dijistes, pero no veas como ha quedado la mesa de mi habitación…”Almenos los muebles solo pierden astillas y no inocencia.

A veces el concepto más simple es tremendamente complicado. Me di cuenta el día que tuve que explicarle a Muhammad la diferencia entre sólido y líquido. El sólido es la materia que tiene un punto de cohesión entre sus moléculas mayor que el líquido. Mirada de incomprensión entre ambos. Puesto que los libros no nos iban a ayudar, comencé a echar mano de mis mejores explicaciones aclaratorias que tras un periodo de tiempo sofocante para los dos, tampoco consiguieron ningún resultado. La fe en las palabras no nos iba a ser útil. Era la hora del empirismo. Delante del grifo abierto del lavabo le dije que el agua, como líquido que es, lo puedo atravesar con el dedo, -Muhammad confirma y afirma (eureka!)-, por lo tanto, -continué explicándole, viendo la luz al final del túnel- los materiales sólidos serán aquellos que no pueda atravesar. Dimos paso al examen definitivo. Delante de nosotros un futbolin, le pregunto si es sólido o líquido, Muhammad alarga su dedo, intenta atravesarlo y lo para la madera: “Sólido!”, dice y respiré, por fin, aliviado. Durante la semana siguiente fuimos haciendo pruebas y todo seguía en su sitio, la mesa era sólida, el vaso también, la cocacola…”Líquida!”. Prueba superada…o eso pensé hasta cierto día que dándole vueltas al tema y a mi explicación un tanto heterodoxa, caí en la cuenta que si a cada cosa que encontrara le quisiera clavar el dedo el día que hiciera prácticas de laboratorio e intentase saber si el ácido sulfúrico era sólido o líquido se quedaría sin dedo…Durante toda una tarde me dediqué a hacerle entender que era un poco peligroso aplicar, a algunos materiales, el método del dedo.

El trato afable con los niños a los que ayudo a estudiar lo considero importante (aún no sé quien aprende más de quien), por eso prefiero que antes que profesor me llamen por mi nombre. Pero un lunes lo afable se convirtió en “demasiado afable”. Inusualmente, mientras el grupo estaba metido en un profundo estudio y quehacer de sus deberes, nadie me requería, pero tarde o temprano sabía que dos niños que habían llegado nuevos pedirían mi ayuda, ya que ninguno de los dos sabía ni castellano ni catalán. Inmerso yo en la distracción de la espera oigo de fondo una voz que grita: “Gilipoyas, gilipoyas!” Ya estamos, pensé, una pelea. Era uno de los niños nuevos, y no practicaba el noble arte del insulto con uno de sus compañeros, sino que me estaba mirando a mí, (a mí, su profesor!) lo extraño no era tanto ese nuevo apelativo “demasiado afable” sino el gesto que le acompañaba, el gesto de alguien que te está pidiendo ayuda con su trabajo. Me acerqué para saber el porqué de aquel bautizo y la risa de un “antiguo” niño de su lado me lo aclaró todo: al preguntar, al nuevo, como me llamaba, le habían dicho que Gilipoyas. Desde entonces, lo afable comienza y termina en “Profe”.

Com he dit, tots aquests bons moments, servirien perquè la societat veies que són NENS, nens que no es mereixen que la societat els aparti i els descrimini pel sol fet d’haver vingut d’un altre país en busca d’un futur millor. Ells tenen la culpa d’haver nascut en un indret on la pobresa i la falta d’oportunitats són abundants???

Dono gràcies als meus pares per ensenyarme que la verdadera “religió” és creure amb els valors de les persones.

Adrià Serra
Voluntari del Casal dels Infants

Relat escrit per Adrià Serra amb la col·laboració d’Alejandro Gómez
Relat participant en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Permeteu-me que faci una defensa i reivindicació de la paraula voluntari.

Darrerament sembla que sigui una paraula molesta: m’he sentit dir, no fa pas gaire dies, que és una paraula que ja ha mort, que ha quedat obsoleta, i que ja hi ha entitats en les quals a les persones que són voluntàries els han començat a anomenar col·laboradores. Es veu que així ja estem al segle XXI.

Després de sentir dir el que vaig sentir, no em vaig poder estar de consultar el diccionari. “Acostuma a ser útil, em donarà la clau i potser hauré de sortir del meu error utilitzant paraules mortes”, vaig pensar.

Vaig anar de cap a buscar la paraula al gran Diccionari de la Llengua Catalana-Enciclopèdia Catalana:

Voluntari/a, paraula que ve del llatí voluntarius –a- um, Que neix de la voluntat, que comporta volició. Fet lliurement, deliberadament, sense ésser-hi obligat. Persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat.

Vaig pensar: ja anem bé! És això el que fem! Tot neix de la voluntat, i la persona s’ofereix lliurement a fer una cosa sense que ningú li obligui. Bé, en el fons hi ha una cosa anomenada consciència que déu n’hi do el que arriba a obligar…

Anem a veure què diu de la paraula col·laborador:

Col·laborador/a, persona que col·labora sovint en un diari, editorial, etc, sense formar part del grup. Col·laborar, treballar en comú amb algú especialment en una obra literària, artística, científica.

Aquí van venir els meus dubtes. Primer em diu que la persona que col·labora no forma part del grup. Malament. Després m’afegeix que el fet de col·laborar se centra bàsicament en el món artístic, literari, científic. I ja vaig començar a no entendre res.

Però sí que em va obligar a fer una reflexió: què ens està passant? per què no podem dir les coses pel seu nom i hem d’anar a buscar paraules que aparentment son sinònimes, però que a l’hora de la veritat no tenen res a veure? No sé si sóc molt mal pensada, però se m’acut que el que no agrada és tot el contingut que acompanya a la paraula, i llavors si la canviem ja l’hem buidada de contingut , i ja no ens molesta.

Les paraules no moren, hi ha interès a matar-les, però no caurem en aquest parany.

El voluntari seguirà estant a primera línia de foc al costat d’aquell que el pugui necessitar, perquè ho vol i perquè el fa feliç veure que l’altre és feliç. *

Francina Alsina
Presidenta de la FCVS

* Fragment del discurs pronunciat per la presidenta de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) durant la presentació del Quart informe d’accessibilitat d’Amputats Sant Jordi

Sóc en Carles,  tinc 61 anys i ja feia molt temps que dins el meu interior bullia la necessitat de fer quelcom més. No sabia ben bé el què, però diferent al que faig habitualment. Sóc integrant d’una companyia amateur de teatre, La Futura, i canto gospel a l’Institut de Gospel de Barcelona. Aquestes activitats em permeten gaudir, en primer lloc, de les persones que, com jo, tenen la mateixa afició i junts intentem aconseguir un objectiu comú, compartint i disfrutant d’estones inoblidables.  Haig de dir que la gent que canta i els  amants de la “farandula” és gent que val la pena.

Un bon dia, coses de la vida, em vàren oferir la possibilitat de col·laborar a un taller de teatre organitzat per la Fundació Catalana de Síndrome de Down. No m’ho vaig pensar ni un minut, doncs justament era allò el que volia fer. Poder ajudar, compartir i ser útil als altres d’una forma totalment altruïsta.

Al principi, el meu temor era si jo seria acceptat per aquelles persones que per mi eren les grans desconegudes. L’única referència que tenia era que eren “diferents”.

El meu temor va desaparèixer al cap d’un instant d’estar amb ells.  Efectivament, són diferents: carinyosos, sensibles, propers i agraïts. La ingenuitat és la seva senyera, no saben de conflictes, ni de malícia, són ànimes netes i pures.

No cal que us digui que em sento ple i agraït a tots ells, perquè m’han deixat entrar al seu món, perquè m’han ensenyat moltes coses, perquè n’hem compartit moltes altres, perquè m’estimen i jo els estimo.  Quina llàstima que nosaltres no siguem també “diferents”.

Això és el que jo buscava i creieu-me: VAL LA PENA.

Carles Cadirat
Voluntari de la Fundació Catalana de Síndrome de Down
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

Mónica pulsó dos veces el timbre mientras giraba la llave en la cerradura, abrió la puerta y saludó con un “Hola, Tomás”. Eran las nueve de la noche,  había cerrado  la oficina, había cargado  la compra del super en el maletero de su utilitario , que aparcó a unas dos calles de casa  de Tomás. Camino al portal llamó a  casa, donde  sus hijos, le dijeron que  estaban cenando y que a papá , le habían salido unos raviolis muy buenos, que fregarían los platos y que estuviera tranquila con “su amigo” Tomás.

Tomás, escuchó el doble timbrazo, una especie de contraseña de Mónica, su voluntaria favorita, se arregló ligeramente el pelo, mientras procuraba escampar el humo del cigarrillo recien apagado, y apartó la bandeja de la cena.

La habitación estaba limpia, como el resto del piso. Lucía, la asistenta que iba tres veces por semana le había dejado la cena lista, la nevera llena y algunos platos preparados.  Los hijos de Tomás, que vivían en otra ciudad,  se encargaban mensualmente de arreglar con la asistenta todos los temas domésticos y visitas médicas de su padre.

Mónica al entrar en la habitación, miró a Tomás y le riñó como cada viernes, “Tomás no te esfuerces, aún huele a  tabaco, y ya sabes que no deberías fumar, cabezota”.

“Si no hubiera sido cabezota toda la vida, no habría llegado a los 80 hecho un chaval, Mónica, y ahora que ya voy para 92, que mal me hará ahora el cigarrito de las comidas?”, contestó Tomás  con mirada traviesa.

Les pasó el rato volando, casi dos horas, Mónica le había llevado un libro, hablaron de la  película de anoche en la tele, de las noticias de la semana, del calor que empezaba a hacer y del cole de los hijos de Mónica.

Al despedirse, Mónica acarició la mejilla rasurada del anciano, una tarea fija de Lucía todos los viernes,  por deseo expreso de Tomás.

Eran mas de las once, entraba en el ascensor de su casa, sabía que le esperaba un plato de raviolis que se calentaría en el microondas, y que les  volvería a explicar a sus hijos que conocía a Tomas hacía mas de cuarenta años, que cuando ella tenía 9 años y  le tuvieron que  quitar aquel  tumor con una operación que la tuvo en casa casi todo un año, que había unas  tardes  por semana que iban unas  voluntarias a jugar con ella,  a repasar lecciones, ver la tele o simplemente hacerle compañía, y que tambien iba un voluntario.  Que le gustaban mucho aquellas visitas, y que los  viernes,  cuando oía el doble timbrazo  en el interfono, al preguntar “quien era”, ya sabía lo que iba a oir: “Tomás , el voluntario”.

Josep Anton Navarro
Voluntari de la Fundació Enriqueta Villavecchia
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social