VAL LA PENA!

Vet-ho aquí que una vegada hi havia una dona jubilada, que volia seguir sentint-se útil i ocupada, ja que des de que tenia 14 anys havia treballat molt, a la vegada que va anar estudiant, es va casar, va tenir dos fills, i aquests li van regalar cinc preciosos nets, que eren els seus tresors.

Així que estava tota cavil·losa i va pensar:

Què faré? què faré?
Si només menjo galetes
Em posaré molt grasseta,
Si només m’estic a casa
Em posaré massa grassa
Què faré? què faré?
Ah! Ja ho sé.
Faré un voluntariat
I a la FEDE he arribat!

Des de fa un any, data en que va morir la meva mare, qui em tenia molt ocupada, participo en l’Equip d’Exposicions Itinerants sobre el voluntariat, que està format per sis persones, amb les que compartim unes mateixes inquietuds.

Aquestes exposicions s’instal·len en Escoles i Instituts i van adressades a nois/es que estan cursant l’ESO i/o el Batxillerat, o sigui en la franja de 16 a 18 anys. També es venen instal·lant en Centres Cívis i/o Biblioteques.

Simultàniament s’ofereixen xerrades per tal de sensibilitzar i fomentar la solidaritat, mitjançant el treball voluntari.

Encara que fa molt poc que estic portant a terme aquesta tasca, ja que només he fet vuit xerrades, vull fer palès que l’experiència és molt gratificant per a mi, doncs m’encanta poder compartir amb d’altres persones les meves idees i inquietuds, especialment amb els joves, en els que jo crec fermament i confio en ells per poder construir un món millor. De passada, a veure si se m’encomana quelcom de la seva joventut!

He de dir, que en la gran majoria d’ocasions, els nois/es estan molt atents i participatius. D’un grup d’uns 30 alumnes, sempre n’hi han 2 o 3 que estan interessats en poder col·laborar com a voluntaris, i fins i tot,  n’hi ha algun que ja ho està fent.

Les persones que venen a les xerrades en els Centres Cívics o Biblioteques, acostumen a estar ja motivades sobre aquest tema, mostrant força interès. Per tant, tot sovint, sorgeixen nous voluntaris.

Bé, la dona que us he presentat al principi del meu relat, es va sentint útil i ocupada, fent una labor en la que hi creu, considerant  que aquesta li dóna l’oportunitat de poder  ajudar a la sensibilització i reflexió vers la solidaritat, per tal d’anar construint un món cada cop més humà.

Animo a tots, joves i no tan joves, a fer-se voluntaris, doncs ben segur que podeu trobar un lloc adequat a cadascú, per fer un bon servei a la societat, que sense dubte se’ns retorna de forma molt gratificant i gratuïta.

Mª Angels Esteban Picó
Voluntària de la Federació Catalana de Voluntariat Social

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat

I tant que val la pena fer de voluntària, de fet, perquè no és cap pena. Una ja ha superat els cinquanta i això vol dir que puc disposar d’algunes hores lliures. Ha arribat un moment en què, quan acabo la feina remunerada, no he de començar inexcusablement les tasques de fer de mare. La condició de mare comporta unes feines que faig molt a gust però que no formen part del voluntariat, sinó que són obligades. Agraïdes, això sí, però obligades.

El voluntariat, en canvi, és com el conte de la sopa de pedres: un autoengany molt satisfactori. Tu dones una mica de l’ingredient de què disposes –el teu temps o les pedretes en el cas del soldat del conte que patia gana i ningú no li volia donar menjar– i el grup amb qual et dediques hi posa la resta, és a dir, els ingredients més importants. El soldat va aconseguir fer una sopa amb les verdures, l’arròs, la sal i tot el que van aportar els curiosos del poble que volien saber com es feia una sopa de pedres.

Participo en un cafè tertúlia de dones organitzat per d’una fundació del Raval: dones diverses, amb mocador o sense, dones que arrosseguen les seqüeles o pateixen problemes duríssims, dones molt reivindicatives, molt crítiques, molt cremades per la vida que els ha tocat viure. A la vegada, són dones que tenen uns sentiments i uns afectes immensos: criden, ploren, riuen i encomanen el que porten a dins, que és una passió innegable per superar els entrebancs. Comparteixen el que tenen al voltant d’una taula amb cafè, sucs i galetes. Comparteixen les seves experiències vitals, les anècdotes quotidianes, els seus encerts i errors, els seus valors, les seves capacitats limitacions…

Són dones que s’ensenyen i que, en definitiva, ensenyen. Amb elles aprenc a aprendre.

Carme Ruiz Querol
Voluntària de Fundació Escó

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

-Si m’has de corregir fes-ho, d’acord?- em deia molt sovint amb una rialla entremaliada.

            No la podia rectificar pas. Havia millorat tant des que havia arribat. Recordo la primera vegada que la vaig veure; era tímida i abans de pronunciar qualsevol paraula s’ho pensava més de tres vegades.

            Vam acabar l’estiu amb l’inici de les nostres trobades i les dues cultures es van coneixent fent servir una mateixa llengua.

            Ella, amb la seva filla de nou anys, va arribar a Catalunya on es trobaria amb el seu marit per refer la seva vida després de veure una petita Argentina des de l’avió. Ella insistia que els canvis eren durs, però que tot ho feia pensant en la menuda. Per això em va venir a trobar.

            Les nostres xerrades sempre anaven acompanyades d’un cafè amb llet en un bar molt agradable que hi ha al costat de casa. Quedàvem just després de dinar perquè així ella podria anar a buscar la seva filla a l’escola i dur-la a piscina fins al vespre.

            Sempre somreia i això m’agradava perquè veia que les estones ens eren entretingudes i que a l’hora de marxar sempre ens sabia greu dir-nos adéu. Li agradava utilitzar frases fetes — deia que això li feia veure el seu progrés com a catalanoparlant— i entre les dues elaboràvem el nostre petit repertori. Les dues volíem el mateix: enriquir-nos i fer-nos més grans. Jo creixia en persona i en coneixement i ella ho feia per la seva filla. 

            Ara ja no fem el cafetó dels postres a les tardes dels divendres, continuem creixent però per separat. Vam finalitzar el nostre projecte per seguir amb uns altres: ella descansaria i aprofitaria el temps per estar amb els seus, i jo, per altra banda, continuaria amb els meus estudis universitaris i encomanant la meva llengua.          Aquella mateixa tarda, ella va recordar tots els nostres jocs de paraules que havíem compartit i amb un gran orgull va regalar a la seva filla un llibre de refranys i frases fetes catalanes.

Laura Jacas Díaz
Voluntària del CNL Vilanova i la Geltrú

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

Soy Enrique y de apellido Richard. Tengo 61 años.
En noviembre del 2002 me uní, como voluntario, al equipo de calle de Arrels Fundació.
Desde entonces que me gusta decir que ‘hago la calle’.
Junto a Puri, cada martes paseamos un trozo de Barcelona para descubrir y estar con esas personas que normalmente nadie ve.
Personas que pasan desapercibidas. Unas veces, por las prisas que llevamos, otras, porque se esconden a nuestros ojos y otras, porque nos molestan, porque están sucias, huelen mal y deslucen nuestros barrios.

Sólo pretendo ‘estar’, acompañar.
Que sepan que también hay gente que los mira con otros ojos y que, si él quiere, puede salir de la calle; pero sólo si él quiere.

Creo firmemente en que toda persona tiene derecho a vivir dignamente desde el mismo momento de nacer.
Y creo que estas personas tienen sus derechos enajenados.
Mi trabajo consiste en devolver derechos.

A veces uno pensaría que nada más verte y ofrecerle sitio para comer y dormir, te van a recibir como héroe que le devuelves a la vida.
¡Qué lejos está de la realidad!
Ellos ya están bien así, en su precariedad.
Llevan tantos años fuera de nuestra rueda de vida ‘normalizada’, que ya se han acostumbrado a no tener nada, ni tan siquiera dignidad.
O tal vez lo que tengan es miedo a retornar al mundo ‘normal’ de donde un día se salieron o ¿tal vez les echamos?
Sea como fuere, no; no quieren salir de su estado. Se han acostumbrado a vivir así.

¿Quieren estar así? No lo sé; pero no parece que sea natural que alguien desee vivir así.
Yo siempre pienso que nadie en sus sueños de niño ha querido ser indigente cuando fuere mayor.
Calculo que nadie de niño pensó que dormiría en la calle, que la lluvia le mojaría y que tendría que buscar cartones cada noche para evitar pasar el frío.
Ni estaría en su pensamiento que otros le pegarían, ni que estaría expuesto a la violencia del desalmado de turno. Porque en la calle también se sufre violencia.
Ni soñaría con que nadie se le acercaría porque su olor les repugnara.
Ellos también fueron niños y seguramente que soñaron, como los demás, en ser médicos y bomberos y presidentes de la nación…
Algo le ha debido de remover por dentro para que las cosas estén como están. Algo le ha debido de suceder y ha debido de ser algo terrible.

Volver a la ‘normalidad’, como nosotros la entendemos, va a costar.
A veces son años los que estamos relacionándonos en la calle sin conseguir que la persona pida nada. Pero seguimos estando allí, día a día, complacidos en nuestra relación de personas. Y en esta relación descubrimos la dignidad del otro y también la nuestra.
Y me siento querido. Y se siente estimado.

Quizás con el tiempo quiera ducharse o arreglar el DNI que alguien, algún día se lo robó, o tener la pensión de jubilación, porque ya hace años que cumplió los 65… Y yo, entonces, con gusto, le facilitaré el acceso.
Y a lo mejor, más tarde, quizás algún año después, querrá dormir en pensión porque se siente cansado, y la buscaré. Aunque la primera noche dormirá en el suelo de la habitación porque ha perdido la costumbre de dormir sobre una cama.
Y tal vez, después de unas noches, se canse y vuelva a la calle, porque no se encontró.
Y yo, entonces, seguiré estando allí, con él, en la calle, dignificando nuestras vidas en una relación de personas que creen en la dignidad, aun rodeados de un entorno precario e indigno.
Y me conformaré y quedaré satisfecho por él, por mí, por los dos, porque hemos descubierto en esa relación, tal vez, quien sabe, la vida.
Precaria, sórdida, terrible, incomprendida, pero, al fin y al cabo, la vida.

Enrique Richard
Voluntari d’Arrels Fundació
http://enriquerichard.es/

**L’Enrique escriu habitualment les seves experiències com a voluntari d’Arrels al blog “Con cartones por la calle“. Aquesta vegada ha volgut compartir la seva experiència amb el blog “Val la pena!” i des de la FCVS estem molt contents. Gràcies Enrique! **

De nou, un nou curs. Comença el cole, i amb ell, la tornada al Casal a les tardes.

Aquest any, nens que deixen el grup de Petits (6-8 anys) i nous nens que entren al grup. Em pregunto a qui em trobaré i, d’entre aquests, si algú dels Petits em reconeixerà o es recordarà de mi. Moltes coses poden haver passat aquest estiu. És màgia i són nens.

Riiiing! Ja són les 17h! Els nens comencen a arribar. Com quasi sempre, l’Antonella la primera. Està tota concentrada construint la seva torre de Lego que cada vegada va sent més elevada. La crido, es gira, em mira… sospites de si em coneix, cares de “em sones però no sé de què…”. L’ajudo dient-li el meu nom… i PAM! La Mercè!! La memòria es recupera i reubica: alegria que parla per si sola amb els gestos facials i una ben forta i calorosa abraçada que rebo de forma inesperada. Segons maquíssims de retrobament. Ens posem a parlar de les batalletes de l’any anterior i de com ens ha anat l’estiu. Després, ens incorporem a la resta a les activitats.

Val la pena. Fer voluntariat val la pena. T’enriqueixes com a persona, creixes, obres ulls, aprens, ajudes, influeixes positivament en la societat i en el teu entorn més proper, t’envoltes de multiculturalitat, de respecte, de bons propòsits. I et converteixes en un d’ells. El teu cercle d’amistats desinteressades, de coneguts, de persones que sents gairebé tan properes com la teva família… es fa cada vegada més gran. Passejo pel Raval com si estigués per casa, i això, abans de ésser voluntària al Casal, no passava.

Ara ets una més, com ells, ni més ni menys, però una més.

Reps gestos com aquests de l’Antonella que són impressionants. No cal fer res, simplement ser tu mateix i estar predisposat a ajudar i a ser voluntari. Si hagués de dir una paraula que definís com em sento, com em fa sentir, o què aporta el voluntariat a la societat i a la pròpia persona, simplement diria… Val la pena!

Us animo a tots, si més no, a provar-ho. Després, opineu vosaltres mateixos

Mercè Duran-Sindreu
Voluntària del Casal dels Infants per l’Acció Social als Barris

Hace un tiempo, en una visita a un centro del Raval, a la salida de una pequeña charla, un muchacho sudamericano, Héctor, me comentó que en su colegio, se había hecho un pequeño equipo de futbol y otro de básquet para jugar con los chicos del barrio, a fin de que dejaran de estar en la calle.

“Yo no puedo hacerlo, dijo compungido, me tienen arrinconado, estoy operado del corazón y soy un inútil”

“Héctor, le dije, después de charlar un poco con el: seguro que tienes otras cualidades que puedes dar a los demás. Piensa un poco”

“Señor lo único que se hacer y no mucho, es dibujar Cómics”

“¡Estupendo! Escoge a algunos chicos que les guste dibujar y forma un pequeño grupito de “artistas” “

Cual fue mi sorpresa, al cabo de casi un año que volví al centro y un profesor me comentó que había un muchacho, Héctor, que había creado un grupito con algunos alumnos que les gustaba dibujar y otros que les gustaba escribir y habían hecho un pequeño folleto, cómico por un lado,  y triste por el otro, sobre la escuela y la vida del barrio.

A pesar de que no pude hablar con el chico, me llenó de satisfacción y alegría, pues mi labor de voluntario había hecho su efecto.

El voluntariado nos permite entregarnos a los demás, ayudarles, dar aquello que llevamos dentro y no es dinero ni bienes materiales sino tiempo, alegría, compañía, conocimientos, experiencia… y como compensación recibes una satisfacción y alegría interior, difícil de explicar.

Como dijo un periodista:
“Ser voluntario es ser hasta diluir nuestro ser en los demás”.

El voluntario/a es una persona de esperanza que cree que la sociedad se puede mejorar.

Juan Muñoz
Voluntari de la FCVS

* Relat participant en el Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social

La FCVS tanca les seves portes durant el mes d’agost i l’equip tècnic marxa de vacances per tornar al setembre amb energies renovades per entomar un curs que es presenta amb molta feina.

El blog Val la pena! també estarà un mes sense actualitzar-se, però volem animar a tots els que sou voluntaris i voluntàries a enviar-nos experiències de voluntariat. Podeu aprofitar l’agost per trobar un moment d’intimitat i reflexió, per fer balanç del que ha donat de si la primera meitat del 2010 i per posar per escrit les vostres experiències i reflexions entorn al voluntariat!

Per escriure al blog envieu-nos a web@federacio.net el vostre nom, l’entitat on feu voluntariat i les vostres experiències (uns 1.500 caràcters aprox.). Si teniu alguna fotografia que il·lustri la vostra vivència estarem encantats de poder-la compartir!

A partir del setembre les començarem a publicar!

Entrevista a Hiltrud Amuser, directora general de la Fundació Lethe.

Els orígens de la seva associació es remunten a partir de l’any 2002, quin fou el motiu d’iniciar-vos en aquesta tasca de l’atenció als joves i als seus familiars?
Arrel de detectar una demanda social dins el camp de la salut mental dels joves, diferents professionals de l’àmbit de la psicologia, la medicina, l’educació i la cultura, varem fundar la Fundació Lethe, una entitat sense ànim de lucre dedicada al tractament i prevenció de les crisis i dels trastorns en les persones joves i joves adults, i la seva inserció sociolaboral. Amb aquest objectiu varem posar en marxa el centre terapèutic La Cellera amb estada d’ingrés total, temporal i centre de dia.

Quines altres accions es duen a terme a la Fundació i què en destacaríeu?
Estem obrint espais de formació amb acompanyament terapèutic com projectes socials puntuals per arribar a la màxima població amb la finalitat de tenir professionals molt ben formats dintre d’aquest camp i a mes a mes d’ajudar amb els projectes que tenim en marxa, arribant a escoles, famílies i als mateixos joves.

La Fundació té dues seus: Barcelona i Girona. Aquest es el vostre àmbit territorial?
Hi ha dues seus, però també tenim consultes i ingressos de la resta del territori del país, amb el desig de que es converteixi en un projecte europeu en el futur.

Teniu relació amb altres associacions que desenvolupen activitats i generen serveis en suport als joves…
Efectivament, tenim convenis amb altres fundacions per ampliar l’oferta a les famílies i als joves i per poder oferir, apart del tractament terapèutic total o parcial, la formació prelaboral i la inserció laboral amb el nostre acompanyament terapèutic. L’objectiu és que cada jove tingui un projecte de vida personal pròpia.

En la seva entitat hi ha voluntaris. Quina feina fan?
Tot l’ajut que podem disposar dels voluntaris per nosaltres és un bé, ja que cadascun d’ells sota el lema Posa un jove a la teva vida ens pot ajudar amb la seva formació, la seva creativitat i el seu compromís social i de solidaritat, essent un model d’identificació pels nostres joves.

Quines iniciatives proposaríeu perquè el jovent tingui unes perspectives de futur millors tant en l’àmbit social com en el món laboral?
M’agradaria que els joves que tinguin ganes de construir un futur diferent, s’apropin a la Fundació Lethe a establir debats, reflexió per poder construir noves iniciatives on les perspectives del seu futur siguin més adients a les seves necessitats. Tot això evidentment amb una formació humana i laboral ferma.

Present i futur, hem de tirar endavant quin consell donaríeu?
Al jovent: Que primer han d’assumir la societat que tenim per poder construir la societat que desitgin. A la gent que busca feina: una bona formació, voluntat i creativitat, que sempre s’obren portes. Al ciutadà del carrer: molta serenitat, responsabilitat cívica i constància.

Què us pot aportar el fet de ser membres de la Federació Catalana del Voluntariat Social?
Un teixit social més ampli per poder ajudar als joves sota el lema: Tots amb els joves, ja que sabem que se senten impotents davant d’un destí incert i canviant.

Entrevista publicada al Diari de Girona el 9 de juliol de 2010

Permeteu-me que faci una defensa i reivindicació de la paraula voluntari.

Darrerament sembla que sigui una paraula molesta: m’he sentit dir, no fa pas gaire dies, que és una paraula que ja ha mort, que ha quedat obsoleta, i que ja hi ha entitats en les quals a les persones que són voluntàries els han començat a anomenar col·laboradores. Es veu que així ja estem al segle XXI.

Després de sentir dir el que vaig sentir, no em vaig poder estar de consultar el diccionari. “Acostuma a ser útil, em donarà la clau i potser hauré de sortir del meu error utilitzant paraules mortes”, vaig pensar.

Vaig anar de cap a buscar la paraula al gran Diccionari de la Llengua Catalana-Enciclopèdia Catalana:

Voluntari/a, paraula que ve del llatí voluntarius –a- um, Que neix de la voluntat, que comporta volició. Fet lliurement, deliberadament, sense ésser-hi obligat. Persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat.

Vaig pensar: ja anem bé! És això el que fem! Tot neix de la voluntat, i la persona s’ofereix lliurement a fer una cosa sense que ningú li obligui. Bé, en el fons hi ha una cosa anomenada consciència que déu n’hi do el que arriba a obligar…

Anem a veure què diu de la paraula col·laborador:

Col·laborador/a, persona que col·labora sovint en un diari, editorial, etc, sense formar part del grup. Col·laborar, treballar en comú amb algú especialment en una obra literària, artística, científica.

Aquí van venir els meus dubtes. Primer em diu que la persona que col·labora no forma part del grup. Malament. Després m’afegeix que el fet de col·laborar se centra bàsicament en el món artístic, literari, científic. I ja vaig començar a no entendre res.

Però sí que em va obligar a fer una reflexió: què ens està passant? per què no podem dir les coses pel seu nom i hem d’anar a buscar paraules que aparentment son sinònimes, però que a l’hora de la veritat no tenen res a veure? No sé si sóc molt mal pensada, però se m’acut que el que no agrada és tot el contingut que acompanya a la paraula, i llavors si la canviem ja l’hem buidada de contingut , i ja no ens molesta.

Les paraules no moren, hi ha interès a matar-les, però no caurem en aquest parany.

El voluntari seguirà estant a primera línia de foc al costat d’aquell que el pugui necessitar, perquè ho vol i perquè el fa feliç veure que l’altre és feliç. *

Francina Alsina
Presidenta de la FCVS

* Fragment del discurs pronunciat per la presidenta de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) durant la presentació del Quart informe d’accessibilitat d’Amputats Sant Jordi

Sóc en Carles,  tinc 61 anys i ja feia molt temps que dins el meu interior bullia la necessitat de fer quelcom més. No sabia ben bé el què, però diferent al que faig habitualment. Sóc integrant d’una companyia amateur de teatre, La Futura, i canto gospel a l’Institut de Gospel de Barcelona. Aquestes activitats em permeten gaudir, en primer lloc, de les persones que, com jo, tenen la mateixa afició i junts intentem aconseguir un objectiu comú, compartint i disfrutant d’estones inoblidables.  Haig de dir que la gent que canta i els  amants de la “farandula” és gent que val la pena.

Un bon dia, coses de la vida, em vàren oferir la possibilitat de col·laborar a un taller de teatre organitzat per la Fundació Catalana de Síndrome de Down. No m’ho vaig pensar ni un minut, doncs justament era allò el que volia fer. Poder ajudar, compartir i ser útil als altres d’una forma totalment altruïsta.

Al principi, el meu temor era si jo seria acceptat per aquelles persones que per mi eren les grans desconegudes. L’única referència que tenia era que eren “diferents”.

El meu temor va desaparèixer al cap d’un instant d’estar amb ells.  Efectivament, són diferents: carinyosos, sensibles, propers i agraïts. La ingenuitat és la seva senyera, no saben de conflictes, ni de malícia, són ànimes netes i pures.

No cal que us digui que em sento ple i agraït a tots ells, perquè m’han deixat entrar al seu món, perquè m’han ensenyat moltes coses, perquè n’hem compartit moltes altres, perquè m’estimen i jo els estimo.  Quina llàstima que nosaltres no siguem també “diferents”.

Això és el que jo buscava i creieu-me: VAL LA PENA.

Carles Cadirat
Voluntari de la Fundació Catalana de Síndrome de Down
Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat Social