VAL LA PENA!

Permeteu-me que faci una defensa i reivindicació de la paraula voluntari.

Darrerament sembla que sigui una paraula molesta: m’he sentit dir, no fa pas gaire dies, que és una paraula que ja ha mort, que ha quedat obsoleta, i que ja hi ha entitats en les quals a les persones que són voluntàries els han començat a anomenar col·laboradores. Es veu que així ja estem al segle XXI.

Després de sentir dir el que vaig sentir, no em vaig poder estar de consultar el diccionari. “Acostuma a ser útil, em donarà la clau i potser hauré de sortir del meu error utilitzant paraules mortes”, vaig pensar.

Vaig anar de cap a buscar la paraula al gran Diccionari de la Llengua Catalana-Enciclopèdia Catalana:

Voluntari/a, paraula que ve del llatí voluntarius –a- um, Que neix de la voluntat, que comporta volició. Fet lliurement, deliberadament, sense ésser-hi obligat. Persona que s’ofereix lliurement a fer una cosa a la qual no és obligat.

Vaig pensar: ja anem bé! És això el que fem! Tot neix de la voluntat, i la persona s’ofereix lliurement a fer una cosa sense que ningú li obligui. Bé, en el fons hi ha una cosa anomenada consciència que déu n’hi do el que arriba a obligar…

Anem a veure què diu de la paraula col·laborador:

Col·laborador/a, persona que col·labora sovint en un diari, editorial, etc, sense formar part del grup. Col·laborar, treballar en comú amb algú especialment en una obra literària, artística, científica.

Aquí van venir els meus dubtes. Primer em diu que la persona que col·labora no forma part del grup. Malament. Després m’afegeix que el fet de col·laborar se centra bàsicament en el món artístic, literari, científic. I ja vaig començar a no entendre res.

Però sí que em va obligar a fer una reflexió: què ens està passant? per què no podem dir les coses pel seu nom i hem d’anar a buscar paraules que aparentment son sinònimes, però que a l’hora de la veritat no tenen res a veure? No sé si sóc molt mal pensada, però se m’acut que el que no agrada és tot el contingut que acompanya a la paraula, i llavors si la canviem ja l’hem buidada de contingut , i ja no ens molesta.

Les paraules no moren, hi ha interès a matar-les, però no caurem en aquest parany.

El voluntari seguirà estant a primera línia de foc al costat d’aquell que el pugui necessitar, perquè ho vol i perquè el fa feliç veure que l’altre és feliç. *

Francina Alsina
Presidenta de la FCVS

* Fragment del discurs pronunciat per la presidenta de la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) durant la presentació del Quart informe d’accessibilitat d’Amputats Sant Jordi

Si em capbusso en els meus records, no sabria dir des de quan sóc voluntària; només recordo que el meu afany per ajudar els altres l’he dut sempre dins meu.

Per això, compartir un trocet del meu temps amb la canalla i les famílies que pateixen el Càncer Infantil, m’ha ajudat a ésser millor persona.

El meu primer dia a la Fundació Infantil Ronald McDonalds va ser inesborrable. Tan aviat com vaig parlar amb una de les mares , vaig saber immediatament que em quedaria allà per a molt de temps.
Els dilluns, que per a la majoria de la gent solen ser un dia difícil, jo m’aixeco amb la il.lusió de veure els nens i fer-los passar una bona estona.

Arribar allà i poder-los donar un petó en els seus caps peladets,  sentir com t’expliquen que “estan baixos de plaquetes”, que ja han acabat la segona sessió de quimio, que els han tret el porta cat,  o bé que volen fer un vaixell de plastilina, un collaret de colors nou, mirar els seus ullets de nens il.lusionats o només abraçar una mare amb noticies dolentes…. Tot plegat em dóna forces per a lluitar junt amb ells per aconseguir millorar la seva qualitat de vida.

Des de que sóc voluntària, la meva vida és com un puzle, feta amb trocets d’altres vides: la meva familia i cents de nens i famílies que han quedat impregnats per sempre més en el meu cos i en la meva ànima.

Com va dir Einstein: “Hi ha una força més poderosa que el vapor, l’electricitat i l’energia atòmica; la voluntat”.

Pasión Garcia Baeza