VAL LA PENA!

Como cada sábado por la mañana recorremos las calles de Gracia para ir a buscar a mi novia. Se llama Inés y llevamos 3 años juntos. Es alguien muy especial y no porque sea mi novia, pues todo el mundo que la conoce lo dice. Ella es peluquera, trabaja de lunes a viernes incansablemente sus 8 horas con horario partido, eso sin contar las dos horas de transporte que soporta cada día. Y todo ello para conseguir un poco más de dinero y así comprarle algún que otro juguete, dándole así algún capricho a su hijo Marco. Pero por si todo fuera poco, una vez a la semana acude a un piso de acogida donde trabaja como voluntaria desde hace diez años. Lo que hace Inés es trabajar de canguro para madres adolescentes y que así éstas puedan divertirse y despejarse al menos una mañana a la semana. Como dice ella, “tienen que sentirse de nuevo niñas antes que madres”. Al principio yo no lo entendía; no podíamos irnos de fin de semana, tampoco podíamos salir los viernes porque según sus palabras “hay que estar despejada para jugar con los niños”. Pues bien, lo comprendí perfectamente la mañana que fui a buscarla a ese lugar al que ella llama” mi rincón del mundo”. La felicidad con la que salía de esa casa, lo agradecida que estaba por compartir esos momentos con esos niños, y lo eternamente vital que se sentía por poder ser útil Y ayudar, eran claros ejemplos de la felicidad que experimentaba. Me siento muy orgulloso de que ella sea así. Me ha enseñado a valorar lo que es la vida, que no es otra cosa que compartir, dar y recibir, sentir y querer, y sobre todo, demostrar a los demás que siempre se puede hacer algo por el resto del mundo.

Ella piensa que el mundo no acaba donde terminan las yemas de los dedos, sino que es ahí donde empieza,y que el voluntariado no tiene que ver con donaciones económicas sino con los más importantes que tenemos en al vida: nuestro tiempo y nuestro cariño, pues con muy poco podemos hacer mucho.

Ésa es tu madre, Marco, la que se acerca con esa sonrisa, la que hace 10 años vivía en ese piso de acogida contigo, cuando naciste. Como dice ella ,“hay que ayudar a quien un día te ayudó…”.

Aitor Rodríguez
Voluntari de l’Associació ABD
3r premi Barcelona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

La setmana comença gris i plujosa, però malgrat la pluja, avui hi ha un fet que el fa brillar. Avui és el dia en que faig el meu voluntariat!

Quan arribo a la Fundació, només obrir la porta, ja em trobo el somriure amable d’un pare, que amb la tranquil·litat que el seu fill romandrà acompanyat una estona, aprofita per desconnectar.

- Dins t’espera en David! – en diu tot passant pel meu costat.

Entro corrent a la sala de voluntaris i trobo en David a punt de començar un puzle de 2.500 peces. Au!, penso, posa’t les piles… que els puzles no son el meu fort. Tot rient i explicant anècdotes, anem amuntegant peces de diferents colors. Altres nens, pares i voluntaris, han anat arribant a la sala, i s’afegeixen a nosaltres.

En David té 11 anys i fa 6 que és malalt. Li han fet un trasplantament, varies operacions, i quimios… Ara, ja no poden fer res més per ell.

Tot i així la il·lusió d’en David per començar coses noves és admirable. En certa manera, aquest puzle tan gran i difícil, li transmet un xic de vitalitat pensant que té tot el temps del mon per endavant i això li dona ànims per seguir lluitant.

Al seu costat, hom sent la intensitat de la vida, i oblida tots els neguits. Es com la força d’un volcà ple d’energia i que t’empeny a córrer i no parar.

Quan me’n vaig i li dono un petó, veig la seva mirada cansada plena de saviesa.

No hem avançat gaire amb el puzle, però en David s’ho ha passat d’allò més be. Ha estat feliç entre tots nosaltres. Em pregunto, si per un instant, he pogut contribuir a que oblidi l’hospital de dia, els metges, les punxades…

En David, se’n va “anar” durant la setmana. No va poder acabar el puzle. És la feina que ens va deixar per a que el recordéssim. Amb l’ajut de tots, el puzle fa goig de veure’l penjat en una paret de la Casa.

Dilluns que ve tornaré a Fundació. Altres nens m’esperen. Ara, cada vegada que un nen vol fer un puzle, m’afanyo a ajudar-lo per que el pugui acabar i gaudir-ne .

Realment, val la pena!

Passió Garcia
Volutària de Fundació Infantil Ronald Macdonald
2n premi Barcelona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

Els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana. El sol cau tant ràpid com les ombres allargades escalen pels blocs de pisos, mentre surto del metro camí de Montjuïc. És finals de tardor i hi ha poca gent pel carrer, les terrasses són buides i el vent forma remolins amb les fulles caigudes dels arbres. Fa fred, però en Kantha observa impassible el pas del temps des de la porta del supermercat. És dijous, i com cada dijous pujo pel carrer Roser amb la satisfacció de fer allò que em fa feliç, sabent que durant una estona em sentiré útil i ajudaré als demés. Sóc voluntari, no cobro diners per fer-ho, però ja fa temps que sé que hi ha coses que els diners mai em donaran. Em sento humà quan ajudo als demés, em sento ple quan arrenco somriures i desperto mirades, em sento orgullós quan rebo un “gràcies”. Si, n’estic segur, els dijous al Poble Sec són el millor de la setmana.

En Kantha em mira i desvia la mirada, cada dijous la mateixa escena, cada dijous la mateixa sensació de no saber què vol de mi. No sé res d’ell, ni a què es dedica ni on viu, només sé que m’observa amb curiositat quan camino carrer amunt i quan, una estona més tard, ajudo a la senyora Lluïsa a pujar les bosses amb menjar fins al tercer pis del bloc de pisos. M’observa en silenci, però els seus ulls reflexen la necessitat de dir-me alguna cosa.

Avui la senyora Lluïsa camina amb dificultat. L’ajudo mentre carrego dues grans bosses amb menjar per tota la setmana. Hi ha qui sense ajuda no se’n sortiria. Arribem a la porta d’entrada. La senyora Lluïsa busca les claus. De sobte, una mà em toca l’espatlla. Em giro trasbalsat. En Kantha em mira somrient mentre examina la meva cara de sorpresa. Em dóna la mà i es presenta. Amb un fil de veu afegeix:

-Si no et sap greu, a partir d’ara l’ajudaré jo.

Somric. Ara ho entenc tot. Entenc les trobades de cada dijous, entenc les mirades desesperades, entenc que el que en Kantha volia era ajudar, sentir-se humà, ple, orgullós. Ara ho entenc tot. Ja som un més.

Amadeu Deu Lozano
Voluntari de Bona Voluntat en Acció
1r premi Barcelona – 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social

El voluntariat es mou i té ganes d’explicar-ho! La FCVS ha convocat per tercer any consecutiu el Concurs de Relats de Voluntariat Social i, aquesta vegada la participació ha estat altíssima.

Un total de 123 persones han enviat els seus relats per participar al 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social. Es tracta d’un creixement espectacular respecte la primera edició del concurs.

A més, aquesta vegada, la FCVS ha posat en marxa un nou format per al concurs per afavorir la participació de persones de tot Catalunya i fer aquest concurs més proper al territori.

Amb les quatre convocatòries simultànies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) el concurs ha aconseguit superar els 120 relats participants, més del triple que en la primera convocatòria.

L’any 2010 la FCVS va posar en marxa aquesta iniciativa amb la participació de 37 relats, el 2011 ja van ser 77 les persones que s’hi van apuntar i aquesta vegada, amb la tercera edició han estat 123.

A partir d’ara, els jurats de cada territori (formats per persones coneixedores del voluntariat i de la literatura) valoraran els relats i es procedirà a decidir els 3 guanyadors de cada convocatòria. Els millors relats, tant els premiats com els finalistes, s’aniran publicant al blog Val la pena! a partir de la data d’entrega de premis: el 8 de maig.

8 de maig, entrega de premis a:

Barcelona

19h Centre Cívic La Sedeta (c. Sicília, 321)

Tarragona

19:30h Centre Cultural Tarraconense “El Seminari” (c. Sant Pau, 4 – Tarragona)

Lleida

19:30h Biblioteca Pública de Lleida (Rambla Aragó, 10 – Lleida)

Girona

19:30h Hotel d’Entitats (c. Rutlla, 20-22 – Girona)

Gràcies…

Aquest concurs es pot dur a terme gràcies al suport de diferents empreses i equipaments d’arreu de Catalunya que han volgut participar de manera altruista en el lliurament de premis: Abacus, Llibreria Fregola, Llibreria Caselles, KelloggsValls, Llibreria Empúries, llibreria Adserà, Girona Centre, Llibreria Mariana, l’Associació d’Hosteleria de Girona i Comarques, Hotel d’Entitats de Girona, La Sedeta, Biblioteca Pública de Lleida, El Seminari de Tarragona.

Però també, i sobretot, gràcies a les 600.000 persones que fan de voluntaris i voluntàries a Catalunya i que vulguin compartir la seva experiència a través del Concurs de Relats de Voluntariat Social.

La Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS) convoca el 3r Concurs de Relats de Voluntariat Social per promoure la idea que el voluntariat social val la pena! L’objectiu és donar veu a tots aquells voluntaris i voluntàries que cada dia dediquen part del seu temps als altres. Es tracta d’una convocatòria oberta a qualsevol persona que vulgui explicar i compartir la seva experiència com a voluntari o voluntària social.

El concurs és duu a terme a nivell de Catalunya però té quatre convocatòries corresponents als següents territoris: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

Els relats s’han d’enviar a barcelona@federacio.net, tarragona@federacio.net, lleida@federacio.net o girona@federacio.net (en funció de la província de l’entitat o de la província on la persona fa el seu voluntariat) abans del 20 de març de 2012.

Es lliurarà un primer, segon i tercer premi en cada convocatòria, que farà la seva pròpia entrega de premis. Totes les entregues de premis es faran el dia 8 de maig a cada capital catalana. Els jurat estarà format per persones coneixedores del món literari i del món del voluntariat. La FCVS publicarà una selecció dels millors relats al blog Val la pena! durant l’any següent a l’entrega de premis fins arribar a la convocatòria de la propera edició del concurs.

Aquest concurs es pot dur a terme gràcies al suport de diferents empreses i equipaments d’arreu de Catalunya que han volgut participar de manera altruista en el lliurament de premis: Abacus, Llibreria Fregola, Llibreria Caselles, KelloggsValls, Llibreria Empúries, llibreria Adserà, Girona Centre, Llibreria Mariana, l’Associació d’Hosteleria de Girona i Comarques, Hotel d’Entitats de Girona, La Sedeta, Biblioteca Pública de Lleida, El Seminari de Tarragona.

Però també, i sobretot, gràcies a les 600.000 persones que fan de voluntaris i voluntàries a Catalunya i que vulguin compartir la seva experiència a través del Concurs de Relats de Voluntariat Social.

Consulteu la convocatòria, els premis i les bases del concurs en aquest document.

Ens fem ressò de l’article “Cal avançar cap a noves formes jurídiques que reflecteixin la realitat associativa”, de Ramon Torra:

A partir de l’article d’en Roger Buch, “Tres models d’entitats de voluntariat”, plantejo el debat sobre la necessitat de fer un pas més i ser capaços, entre totes les parts implicades, de crear noves formes jurídiques que donin cabuda a aquestes realitats i d’altres existents.

La societat ha canviat de la mateixa manera que ho han fet les entitats i per això avui podem trobar una varietat de propostes, formes d’organització i societats diverses dins el sector.

Tot plegat ve donat per l’abandó institucional, la necessitat de trobar noves fonts de finançament per part de les entitats i com a resultat, sota el paraigües d’entitats sense afany de lucre, tot hi cap.

La proposta consisteix en posar sobre la taula la necessitat de regular el sector i les formes d’associacionisme en particular.

Llegeix l’article complert al Blog de Xarxanet.

Vet-ho aquí que una vegada hi havia una dona jubilada, que volia seguir sentint-se útil i ocupada, ja que des de que tenia 14 anys havia treballat molt, a la vegada que va anar estudiant, es va casar, va tenir dos fills, i aquests li van regalar cinc preciosos nets, que eren els seus tresors.

Així que estava tota cavil·losa i va pensar:

Què faré? què faré?
Si només menjo galetes
Em posaré molt grasseta,
Si només m’estic a casa
Em posaré massa grassa
Què faré? què faré?
Ah! Ja ho sé.
Faré un voluntariat
I a la FEDE he arribat!

Des de fa un any, data en que va morir la meva mare, qui em tenia molt ocupada, participo en l’Equip d’Exposicions Itinerants sobre el voluntariat, que està format per sis persones, amb les que compartim unes mateixes inquietuds.

Aquestes exposicions s’instal·len en Escoles i Instituts i van adressades a nois/es que estan cursant l’ESO i/o el Batxillerat, o sigui en la franja de 16 a 18 anys. També es venen instal·lant en Centres Cívis i/o Biblioteques.

Simultàniament s’ofereixen xerrades per tal de sensibilitzar i fomentar la solidaritat, mitjançant el treball voluntari.

Encara que fa molt poc que estic portant a terme aquesta tasca, ja que només he fet vuit xerrades, vull fer palès que l’experiència és molt gratificant per a mi, doncs m’encanta poder compartir amb d’altres persones les meves idees i inquietuds, especialment amb els joves, en els que jo crec fermament i confio en ells per poder construir un món millor. De passada, a veure si se m’encomana quelcom de la seva joventut!

He de dir, que en la gran majoria d’ocasions, els nois/es estan molt atents i participatius. D’un grup d’uns 30 alumnes, sempre n’hi han 2 o 3 que estan interessats en poder col·laborar com a voluntaris, i fins i tot,  n’hi ha algun que ja ho està fent.

Les persones que venen a les xerrades en els Centres Cívics o Biblioteques, acostumen a estar ja motivades sobre aquest tema, mostrant força interès. Per tant, tot sovint, sorgeixen nous voluntaris.

Bé, la dona que us he presentat al principi del meu relat, es va sentint útil i ocupada, fent una labor en la que hi creu, considerant  que aquesta li dóna l’oportunitat de poder  ajudar a la sensibilització i reflexió vers la solidaritat, per tal d’anar construint un món cada cop més humà.

Animo a tots, joves i no tan joves, a fer-se voluntaris, doncs ben segur que podeu trobar un lloc adequat a cadascú, per fer un bon servei a la societat, que sense dubte se’ns retorna de forma molt gratificant i gratuïta.

Mª Angels Esteban Picó
Voluntària de la Federació Catalana de Voluntariat Social

* Relat participant al Primer Concurs de Relats de Voluntariat

Una de las experiencias mas impactantes de mi vida como voluntario fue un domingo que se realizo  un campeonato de Basquet en Badalona para disminuidos Psíquicos.

Nuestro grupo de voluntarios preparo  las canchas, acompaño y acomodo a los equipos y a sus respectivos familiares, repartimos desayunos e íbamos a participar como jueces de mesa y árbitros de pista, hasta aquí todo correcto, pero el milagro ocurrió cuando empezamos a ver la cara de alegría y ansiedad de los jugadores al entrar en la cancha de juego…., después de muchísimos días de entreno y esfuerzo, según me comentaban sus familiares, por fin…. podrían realizar su sueño, participar en un campeonato….. como los de verdad!

No he visto mayor alegría ni mayor felicidad que la de estos chicos;  Cuando su equipo era encestado se abrazaban con los chicos del equipo contario, o cuando un jugador con la pelota en las manos nos preguntaba en que canasta debía encestar, y los árbitros (que éramos nosotros) de repente dejamos de aplicar las estrictas normas del Básquet para dejarnos llevar por la alegría y abocarnos en un “Fair play total ” y dejamos que esos  muchachos fuesen por un día CAMPEONES, ni existia ni el vencedor ni de vencido , tan solo CAMPEONES , todos fueron aquel día CAMPEONES.

Y  todos lo fuimos; Campeones de nosotros mismos, de nuestras aspiraciones, de nuestras limitaciones, de nuestras vidas, de nuestras flaquezas, de nuestro mundo.

Aquel día vi lo que nunca había visto ni sentido, vi la sonrisa de Dios detrás de sus miradas.

Esto es lo que me hace sentir y ser voluntario.

Miguel A. Cantillon Bosque
Voluntari de Voluntaris Badalona

* Relat participant al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

I tant que val la pena fer de voluntària, de fet, perquè no és cap pena. Una ja ha superat els cinquanta i això vol dir que puc disposar d’algunes hores lliures. Ha arribat un moment en què, quan acabo la feina remunerada, no he de començar inexcusablement les tasques de fer de mare. La condició de mare comporta unes feines que faig molt a gust però que no formen part del voluntariat, sinó que són obligades. Agraïdes, això sí, però obligades.

El voluntariat, en canvi, és com el conte de la sopa de pedres: un autoengany molt satisfactori. Tu dones una mica de l’ingredient de què disposes –el teu temps o les pedretes en el cas del soldat del conte que patia gana i ningú no li volia donar menjar– i el grup amb qual et dediques hi posa la resta, és a dir, els ingredients més importants. El soldat va aconseguir fer una sopa amb les verdures, l’arròs, la sal i tot el que van aportar els curiosos del poble que volien saber com es feia una sopa de pedres.

Participo en un cafè tertúlia de dones organitzat per d’una fundació del Raval: dones diverses, amb mocador o sense, dones que arrosseguen les seqüeles o pateixen problemes duríssims, dones molt reivindicatives, molt crítiques, molt cremades per la vida que els ha tocat viure. A la vegada, són dones que tenen uns sentiments i uns afectes immensos: criden, ploren, riuen i encomanen el que porten a dins, que és una passió innegable per superar els entrebancs. Comparteixen el que tenen al voltant d’una taula amb cafè, sucs i galetes. Comparteixen les seves experiències vitals, les anècdotes quotidianes, els seus encerts i errors, els seus valors, les seves capacitats limitacions…

Són dones que s’ensenyen i que, en definitiva, ensenyen. Amb elles aprenc a aprendre.

Carme Ruiz Querol
Voluntària de Fundació Escó

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social

-Si m’has de corregir fes-ho, d’acord?- em deia molt sovint amb una rialla entremaliada.

            No la podia rectificar pas. Havia millorat tant des que havia arribat. Recordo la primera vegada que la vaig veure; era tímida i abans de pronunciar qualsevol paraula s’ho pensava més de tres vegades.

            Vam acabar l’estiu amb l’inici de les nostres trobades i les dues cultures es van coneixent fent servir una mateixa llengua.

            Ella, amb la seva filla de nou anys, va arribar a Catalunya on es trobaria amb el seu marit per refer la seva vida després de veure una petita Argentina des de l’avió. Ella insistia que els canvis eren durs, però que tot ho feia pensant en la menuda. Per això em va venir a trobar.

            Les nostres xerrades sempre anaven acompanyades d’un cafè amb llet en un bar molt agradable que hi ha al costat de casa. Quedàvem just després de dinar perquè així ella podria anar a buscar la seva filla a l’escola i dur-la a piscina fins al vespre.

            Sempre somreia i això m’agradava perquè veia que les estones ens eren entretingudes i que a l’hora de marxar sempre ens sabia greu dir-nos adéu. Li agradava utilitzar frases fetes — deia que això li feia veure el seu progrés com a catalanoparlant— i entre les dues elaboràvem el nostre petit repertori. Les dues volíem el mateix: enriquir-nos i fer-nos més grans. Jo creixia en persona i en coneixement i ella ho feia per la seva filla. 

            Ara ja no fem el cafetó dels postres a les tardes dels divendres, continuem creixent però per separat. Vam finalitzar el nostre projecte per seguir amb uns altres: ella descansaria i aprofitaria el temps per estar amb els seus, i jo, per altra banda, continuaria amb els meus estudis universitaris i encomanant la meva llengua.          Aquella mateixa tarda, ella va recordar tots els nostres jocs de paraules que havíem compartit i amb un gran orgull va regalar a la seva filla un llibre de refranys i frases fetes catalanes.

Laura Jacas Díaz
Voluntària del CNL Vilanova i la Geltrú

* Relat presentat al 2n Concurs de Relats de Voluntariat Social